«Biblioteques públiques», d’Ali Smith

Smith, Ali. Biblioteques públiques. Trad., Dolors Udina. Barcelona: Raig Verd, 2024. 197 p. (Raigs globulars; 52). ISBN 978-84-19206-00-8. 19,95 €.

Versió en castellà: Nórdica Libros (ISBN 978-84-10200-60-9).

Deia l’escriptor Gonçalo M. Tavares, en una conferència al CCCB, que els verbs «contar» i «comptar», en moltes llengües són el mateix verb (als catalanoparlants, des de petits, ens ensenyen que sonen força iguals però s’escriuen diferent). Que som animals que li donem la mateixa importància al fet que necessitem tant saber quant hi ha de quelcom com explicar i que ens expliquin històries. 

No he pogut deixar de pensar en aquestes paraules de Tavares mentre llegia Biblioteques públiques d’Ali Smith perquè és un llibre de relats (de contes) que tracta dos temes fonamentals: el contar (no només perquè és un llibre de relats, sinó perquè aquests són sobre l’acte en si de contar) i sobre comptar: entre relat i relat, s’hi compta quantes biblioteques públiques hi havia i què hi passava.

Però comencem pel començament: el títol Biblioteques públiques pot portar-nos a creure que llegirem un llibre sobre biblioteques, i sí, però no només. Smith ha escrit un llibre de contes alguns dels quals són de ficció i d’altres són testimonis reals, de gent i la seva relació amb les biblioteques públiques.

«Durant el darrer mes o així, quan em dedicava a editar i acabar aquest llibre, he preguntat als amics i desconeguts que he trobat casualment o amb qui he passat estones què pensaven de les biblioteques públiques –de la seva història i importància, i de l’allau de tancaments recents. […] L’estadística suggereix que quan es publiqui aquest llibre hi haurà mil biblioteques menys al Regne Unit que quan vaig començar el primer d’aquests relats.»

Aquest llibre es va publicar al Regne Unit el 2015. Sense dir-ho explícitament, però no li cal, aquestes vivències que Smith transcriu són una defensa del manteniment (i, per què no dir-ho, també creació) de les biblioteques públiques.

I els relats de ficció? Doncs aquests faran les delícies dels lletraferits, dels que conten, dels que escriuen, dels que llegeixen, dels que volen saber com es conta, com s’escriu i/o com es llegeix. De tot allò que té a veure amb les paraules, amb les narracions, amb els llibres i qui els escriu. Llavors, són relats sobre els llibres? Doncs no necessàriament. Sí, trobarem Katherine Mansfield o D. H. Lawrence i les seves respectives bibliografies, però si el que voleu és llegir sobre la màgia dels llibres, sobre els beneficis de llegir al sofà amb una manteta un dia de pluja, etc., no ho trobareu pas aquí. Són relats, alguns còmics, alguns amb certa dosi de suspens, alguns dramàtics o nostàlgics, on el món de les lletres, en la seva vasta amplitud, és el protagonista: «Hi havia alguna cosa agradable en el fet de caminar per un camí prohibit pensant inútilment en les paraules». Dir «paraules», fins i tot, per molt ampli que sigui el món de les lletres, es queda curt: de vegades aquestes paraules són flors…

A l’inici de Biografia del foc de Carlota Gurt, que és també un llibre de relats (Labutxaca, 2025), l’autora ens avisa: «Jo de tu llegiria els contes per ordre, i no més de dos seguits». La temptació de llegir els més curts quan saps que no tens gaire temps, o quan irremeiablement et comencen a caure els ulls si llegeixes al final del dia, és alta. Abans de l’advertiment de Gurt, hi ha una taula amb el títol de cada conte i el número de la pàgina on comença i, ai las!, podem no fer cas a Gurt (no li digueu) i començar a llegir els més curts. Però què passa a Biblioteques públiques? Doncs desconec si ha estat idea de Smith o de l’editorial Raig Verd, però no hi ha aquesta taula que (si no m’erro) sempre hi ha a tots els llibres de contes i, a no ser que et vulguis entretenir passant pàgines, i comptant i recordant si sí o si encara no has llegit aquest o aquell altre relat, els hauràs de llegir en ordre.

Sens dubte, sí que és decisió de l’editorial l’elecció de la traductora, Dolors Udina, i de la il·lustradora de la coberta en l’edició catalana, Núria Solsona. No és casualitat perquè ja han format tàndem a la resta de novel·les d’Ali Smith que ha publicat Raig Verd, i al meu entendre, formen un tàndem excel·lent. Començo per Udina: no cal dir gaire, una cerca ràpida ens diu com de bones són les seves traduccions i els seus merescuts premis, però si us en cal més, aquí teniu un petit exemple del seu virtuosisme: «Vull dir, agafem una paraula rica i plena com “mamelluda”, que era una paraula de la qual coneixia la història…» aquest «rica i plena» tan català és meravellós. I de la coberta de Solsona, que de lluny sembla simple, però t’hi apropes i cada cop que t’hi apropes veus un nou detall, un nou llibre que semblava ben col·locat i no pas, cada vegada una sorpresa quotidiana nova damunt les taules… no conec pas Solsona, però no m’estranyaria gens que hagués passat moltes (i bones) hores en una biblioteca.

Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria