Sopena, Mireia. El somni més ambiciós: l’Editorial Selecta i la recuperació de lectors. Catarroja; Barcelona: Afers, 2025. 392 p., [7] f. de làm. (Recerca i pensament; 122). ISBN 979-13-87680-00-8. 22 €.
Aquest llibre prové de la tesi doctoral La Selecta, centre de l’edició i de la vida literària (1943-1962) que l’autora va defensar el 2021 a la Universitat Autònoma de Barcelona; malgrat la diferència de títols, la referència a la vida literària segueix sent més important en el llibre que la referència als lectors. En qualsevol cas, és un treball rigorós, ben documentat i ben escrit, i fonamental per conèixer no només el món editorial en llengua catalana de la postguerra sinó molts altres aspectes com la trajectòria d’autors com Josep Pla, l’elaboració del cànon literari, el pes dels premis literaris o el paper de la censura. Selecta és un projecte personal de Josep M. Cruzet, i el llibre conté, alhora, molts elements de la seva biografia (1903-1962), que és una fascinant història d’ambició i tenacitat, d’ascensió i caiguda final.
El llibre té tres parts: «La constel·lació de la Selecta», centrada en la constitució i finançament de l’empresa; «L’arquitectura editorial», sobre la selecció dels autors i els obstacles de la censura, i «La creació d’un públic» sobre els premis literaris promoguts per l’editorial i altres activitats publicitàries. L’estructura és molt clara però obliga a algunes repeticions o a repartir dades semblants en llocs diferents. Afortunadament, l’índex de noms al final (que no totes les editorials acadèmiques practiquen) permet recuperar informacions disperses.
A la primera part, Sopena explica bé la importància que tenen en aquesta mena de projectes els fonaments financers que, com en altres projectes editorials, provenen en part d’editorials anteriors. En aquest cas, de Catalònia (fundada el 1924), amb el suport d’industrials del tèxtil i del ferro (p. 29), que seran més o menys els mateixos que, l’any 1946, finançaran Selecta (p. 81), amb suports posteriors, provinents la majoria d’una burgesia més o menys distanciada del franquisme (p. 85). De tota manera, l’empresa sempre té dificultats, i el 1955 (però això s’explica a la tercera part), passa a ser una societat privada amb uns pocs accionistes, entre els quals qui més aporta, al costat de l’industrial Miquel Mateu, és sorprenentment (almenys per a mi) el pastisser J.V. Foix (p. 341).
Incidentalment, en aquesta primera part tenim notícies d’altres projectes editorials, com Aedos, fundada per Cruzet però dirigida per la seva dona, Maria Borràs, que pertany a una família que havia estat ja en el nucli dur de Catalònia, o EDHASA (les majúscules indiquen acrònims que ja poca gent identifica) (p. 50-51). L’autora explica les decisions empresarials de Cruzet en models empresarials provinents de la sociologia literària (p. 69, 75, 117, 254) i segueix especialment Bourdieu (p. 335); aquestes explicacions segurament són exigències del treball acadèmic, però en el llibre queden apagades davant la fascinació que produeix la història del personatge (personalment, he quedat enganxat en la complicada relació de la parella Cruzet-Borràs que suggereix un fulletó emocionant).
La segona part descriu en primer lloc el disseny i la producció, i per tant la tipografia (p. 95), el disseny gràfic, on assenyala el model de Penguin per a les cobertes (p. 96) i d’Aguilar per a la presentació (p. 96), i les enquadernacions (p. 99). Les decisions gràfiques de Cruzet no sempre van ser encertades: els soferts lectors de Selecta hem patit els lloms il·legibles en els volums folrats en tela; l’autora fa bé de recordar-ho (p. 100). A la tesi doctoral, l’anàlisi gràfica dels volums va acompanyada, a la mateixa pàgina, de les imatges corresponents a les cobertes, els lloms, etc. En el llibre, algunes d’aquestes imatges estan encartades entre les pàgines 196 i 197, però ni hi són totes, ni són en color, ni estan referenciades les pàgines en què s’analitzen els volums corresponents.
El capítol «A la recerca d’autors» és potser el que més interessarà l’historiador de la literatura si vol entendre com es construeix a la postguerra el cànon de la literatura catalana. D’una banda, a través de les antologies, especialment la «controvertida» antologia de poesia catalana de Triadú (p. 119 i 176: un dels casos en què l’estructura del llibre repeteix informació en capítols diferents). D’una altra, a través de la «Biblioteca Perenne», que destria, i per tant «fonamenta un cànon literari» d’autors clàssics (p. 123) («Perenne», junt amb «Excelsa» i «Selecta», constitueixen les tres col·leccions fonamentals de Selecta, detallades en la tercera part: p. 223-225). L’autora estudia la relació amb els autors més importants de la casa; les pàgines dedicades a Josep Pla i a la creació del seu primer projecte d’obres completes són especialment profitoses (p. 161-171): junt amb la recent biografia Un cor furtiu: vida de Josep Pla (Destino, 2024) de Xavier Pla, permeten tenir una visió més precisa d’un autor que molts encara identifiquen només amb l’editorial Destino. Les pàgines dedicades a la censura (p. 197-215) són un estudi molt complet de les relacions sempre tenses entre una editorial de llibres en català i els individus responsables d’aquella pràctica nefanda.
En la tercera part, l’autora estudia «les quatre tipologies editorials» (p. 231-240) on es barregen obres de ficció i de no-ficció amb criteris que potser eren útils per als editors però no per al lector. Si la selecció d’autors que proposa la «Perenne» ja constitueix un cànon de «clàssics», els premis constitueixen un cànon d’autors contemporanis: per exemple el premi Víctor Català distingeix Sarsanedas, Calders i Ferran de Pol (p. 273). Però l’estudi dels premis també descobreix les dificultats que troben en el seu moment obres que actualment es consideren indiscutibles, com la Plaça del Diamant: va concórrer el 1960 a un premi, el Sant Jordi, que només per la seva convocatòria va generar «una de les polèmiques literàries més enceses de la postguerra» (p. 284); Rodoreda la va presentar sota el títol Colometa, que Pla va considerar que era un títol de sardana (p. 294: no està mal vist), i Martínez Ferrando, en unes anotacions sobre els textos presentats que, llegides ara, no són desencertades, observa que el text de Rodoreda és «molt bonic d’estil, molt viu, una mica tuf de cosa passada, al final s’espatlla, una llàstima» (p. 292). Però en general és sorprenent l’elevada coincidència entre els llibres de més èxit de 1950 (p. 337) i el cànon actual: L’Atlàntida (Verdaguer), Entre flames (Ruyra), Poema de Nadal (Sagarra) i Bodegó amb peixos (Pla). Cruzet, com diu l’autora a les conclusions, va aconseguir convertir Selecta en «l’epicentre de la vida literària» (p. 366).
Algunes qüestions que caldria revisar: el 1945 no hi havia «potències de l’Eix» (p. 132) sinó «potències aliades». No estic segur que «Jacinto Verdaguer» sigui el seu nom castellanitzat (p. 123 i 129): més aviat «Jacint» és el seu nom catalanitzat. A la p. 157 es parla d’«el biògraf» J.M. de Sagarra, que hem de suposar que és Permanyer, citat a la p. 159. A la p. 181 (nota 121), se cita un correu de l’any 202. A la p. 223 es diu que només es van publicar dos volums a la «Biblioteca Excelsa» però no es diu quins són: imagino que es refereix a la poesia de Carner i al glosari d’Ors fins a 1910. A la p. següent es diu que Selecta no va poder publicar el segon volum de Carner ni el d’Ors, que suposo que són, en el cas de Carner, la prosa, i en el d’Ors, el glosari posterior a 1910. L’edició de Carner té unes característiques tipogràfiques especials que Sopena descriu a la seva tesi (p. 169) però no inclou al llibre.[i] Però tot això són qüestions menors: el llibre és un estudi exemplar i un volum utilíssim i imprescindible per entendre la literatura catalana a partir de 1939.
Lluís Quintana Trias
Universitat Autònoma de Barcelona
[i] La versió en línia de la tesi doctoral de Mireia Sopena es pot consultar al repositori TDX. (N. de la R.)
Afegeix un nou comentari