«100 visions literàries de la ciència i la tecnologia», de Xavier Duran

Duran, Xavier. 100 visions literàries de la ciència i la tecnologia. Valls: Cossetània, 2025. 495 p. (De 100 en 100; 83). ISBN 978-84-1356-454-8. 19,95 €.

Les cent visions hi apareixen ordenades cronològicament, des d’Atra-Hasis, poema mitològic en llengua accàdia, escrit entre el 1850 i el 1500 aC, fins a la producció de la farmacèutica i escriptora lleidatana Rosa Fabregat (nascuda el 1933). En la literatura, hi ha moltes referències a la ciència i a la tecnologia, però, com diu l’autor, «no sempre són evidents i, en tot cas, cal fer servir una eina adient, com és la sensibilitat per a aquests temes, i prestar-hi atenció. Això pot ser enriquidor, perquè com més coses extraiem de les obres literàries, més fèrtil en serà la lectura» (p. 10). Duran convida a llegir la seva obra en l’ordre que vulgui el lector. Hem optat per fer-li cas i, tot imitant l’ordre de l’enciclopèdia de l’emperador xinès del conte de Borges, hem llegit el llibre tenint present les dates dels autors i el títol dels capítols: antics, catalans, dones, segles XVI-XVII, els que tractaven el tema de la ciència, els que parlaven dels invents, els que s’interessaven en la medicina i els que se sentien atrets per la matemàtica. Tanmateix, com podreu comprovar, no hem partit d’aquesta classificació per a la redacció de la ressenya.

En el capítol dedicat a Jane Austen (1775-1817), llegim: «Entre el final del segle XX i el principi del XXI va sorgir una controvertida escola anomenada darwinisme literari. Els fonaments són l’anàlisi de contingut de les obres literàries en el context de l’evolució, la selecció natural, la competició, la col·laboració i l’adaptació. Així, busquen en aquestes obres patrons del comportament humà basats en la teoria de l’evolució. A molta gent li semblarà exagerat o fins i tot una intrusió absurda de la biologia en la literatura». El biòleg Edward O. Wilson no s’hi pot comptar entre aquests, ja que opinava que l’èxit del darwinisme literari implicava que també les produccions literàries estaven connectades amb les arrels biològiques. La ciència i les humanitats restaven unides (p. 104).

Al llarg de la història s’han cercat explicacions sobre l’origen de la vida i de les espècies. Homer ja s’havia posat en contra de la generació espontània (p. 16-18). Un precedent de la teoria de l’evolució el trobem en Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), que considerava que tots els òrgans florals de les plantes serien variacions d’una forma original de la qual derivarien per metamorfosi (p. 66-70). Quan va aparèixer L’origen de les espècies de Darwin, Mary Ann Evans (George Eliot) (1819-1880) va vaticinar el seu impacte com a camí vers la veritat i l‘honestedat (p. 128). A la seva novel·la Middlemarch, deixa clar que tot està en evolució, que no hi ha res fix ni immòbil, i que tothom està determinat pel que troba fora seu (p. 131-132). Gràcies a Darwin, en rigorosos articles de divulgació científica, especialment de geologia i medicina, Benito Pérez Galdós (1843-1920) ridiculitza les idees retrògrades de bona part de la societat espanyola (p. 168-169). Emilia Pardo Bazán (1851-1921) també estava interessada per aquests temes i mostrava rigor en les seves descripcions; tanmateix, no estava disposada a sacrificar la seva fe catòlica i intentava demostrar que la teoria de Darwin no era més que un grapat d’hipòtesis. El mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920) va sentir curiositat pel darwinisme; però s’ha de dir que l’impacte de l’evolucionisme en la literatura catalana fou tardà, i que es va mostrar d’una manera caricaturesca i ingènua per una noció equivocada de la teoria de l’evolució (p. 209). El poema Petite cosmogonie portative («Petita cosmogonia portàtil») de Raymond Queneau (1903-1976) comença amb l’aparició de la Terra i explica els processos geològics que la varen conformar, l’aparició i l’evolució de la vida, l’arribada de la humanitat i el progrés cultural i tècnic fins a les calculadores electròniques (p. 400).

Una arbitrària aplicació de les idees de Darwin va dur al darwinisme social, que va servir per justificar el racisme. En les obres de Joseph Conrad (1857-1924), es tracten els temes de la colonització i del racisme. Anar a terres africanes pot suposar una possible degeneració per a l’home blanc i, per aquest motiu, cal mesurar el crani, en interès de la ciència, abans de la partença. Relacionat amb aquest racisme i sentiment de superioritat serà l’intent de traslladar la industrialització a l’Àfrica no per ajudar el desenvolupament del seus habitants, sinó per a facilitar la colonització i l’explotació dels seus recursos (p. 259). Un món feliç és la més coneguda de les novel·les d’Aldous Huxley (1894-1963), i que creu Duran que no ens ha de deixar indiferents «en una època en què la genètica ha avançat tant i les possibilitats que obre són esperançadores però també inquietants». S’hi produeixen embrions en sèrie per a una determinada funció i perquè puguin tolerar tot allò que suposa un entrebanc, la qual cosa permetrà no haver de vetllar per la seva seguretat i salut (p. 314-315). Mai millor dit per part de Duran que, en una època com la nostra, la «del big data, les càmeres de vigilància, la intel·ligència artificial i la recollida massiva d’informació de tot tipus sobre els ciutadans», sigui inevitable pensar en George Orwell (1903-1950) i en la seva novel·la 1984; i afegeix: «Si Un món feliç d’Aldous Huxley practicava la prevenció, fabricant embrions ben condicionats i seleccionats, a la societat d’Orwell s’hi practica la coerció, amb càstigs durs i exemplars. Per dir-ho en termes mèdics, la societat de Huxley era la profilaxi i la d’Orwell, la terapèutica» (p. 320-321). I si l’objectiu de la producció d’embrions en la novel·la de Huxley és que la gent estimi el seu indefugible destí social, en la d’Orwell és que els individus, creats per l’Estat, sentin la necessitat de viure com viuen (p. 323). En la seva obra Qui té por de la Virginia Woolf?, el dramaturg Edward Albee (1928-2016) exposa la possibilitat de l’existència d’una raça de científics i de matemàtics dedicats a treballar per a major glòria de la supercivilització. Comenta Duran: «Faltava molt –i encara falta molt‒ per poder obtenir aquests humans a la carta, però la idea que seria possible ja ha estat damunt la taula. En pocs anys es va aprendre a tallar i combinar peces d’ADN. I tot avançava tan de pressa que el 1975 es va celebrar a Califòrnia la Conferència d’Asilomar, on científics però també advocats i altres especialistes varen debatre els possibles riscos i la regulació de la biotecnologia» (p. 369). Escrita en època de Hitler, La guerra de les salamandres de Karel Čapek (1890-1938), enemic públic de la Gestapo, ridiculitza el racisme. Un científic alemany comprova que les salamandres del mar Bàltic tenen característiques físiques diferents, fet que provoca que la premsa alemanya afirmi que aquella varietat era una raça superior, afavorida per la influència del medi ambient (p. 234). El protagonista de la novel·la Le feu des origines («El foc dels orígens»), del congolès Emmanuel Dongala (1941) assisteix a la colonització europea amb unes màquines que porten beneficis i destrucció. Moren molts treballadors a causa de les dures condicions en la construcció del ferrocarril. Dongala vol que ens adonem que les màquines, al mateix temps, provoquen un gran xoc i una confiança cega en la tecnologia (p. 428). Es pregunta Duran: «què faríem sense autors com Dongala, capaços de combinar ciència i literatura per explorar els grans interrogants que s’ha plantejat l’espècie humana» (p. 431).

La millora i l’allargament de la vida particular ha ocupat també pàgines en la història de la literatura. Mary Shelley (1797-1851) estava molt ben informada dels debats científics del seu moment sobre la generació espontània, els transplantaments i el galvanisme com a mètode per reanimar cadàvers. Per a Duran, el seu Frankenstein «era i és una crida a la prudència per evitar que la recerca científica tingui unes conseqüències absolutament negatives i desbocades. No es tracta de cap manera de no fer avançar el coneixement i investigar, però en alguns casos cal aprendre a fer mitja volta» (p. 74-76). Alumne de Thomas Henry Huxley, avi d’Aldous Huxley, amic de Charles Darwin i gran difusor de la seva teoria de l’evolució, fou Herbert George Wells (1866-1946). En la seva novel·la L’illa del doctor Moreau, es narren els transplantaments de teixits d’un animal a un altre per provocar modificacions químiques i canviar completament l’estructura, amb la qual cosa, segons Duran, ens avancem unes dècades a les pràctiques de modificació genètica (p. 190). En la seva novel·la The body («El cos»), l’escriptor anglès d’origen pakistanès Hanif Kureishi (1954) planteja la possibilitat de trasplantar cervells de persones grans a cossos de joves morts feia poc. Qui se sotmet a aquesta intervenció esdevé un estrany a la Terra, que no pertany a enlloc i és condemnat a començar de nou, en el malson de la vida eterna (p. 423-424). Reflexiona Duran: «Més que trasplantament de cap –aquí el cap sencer‒, es tractaria de trasplantament de cos, perquè els pensaments i els coneixements serien els del propietari del cervell» (p. 425). L’escriptora francesa Maylis de Kerangal (1967) va descriure amb gran sensibilitat les reaccions d’uns pares als quals se’ls demanen els òrgans del seu fill mort en un accident. Els metges deixen passar un temps prudencial, però, si es pretén que els aprofiti algú que els necessita, cal anar ràpid. Dubten, s’hi neguen, però acaben acceptant-ho (p. 472). Kazuo Ishiguro (1954) es va fixar en aquest greu problema de la donació d’òrgans, davant del qual s’obre l’interrogant: seria ètica l’existència d’una mena de granges de clons destinats a ser donants humans? (p. 466). Comenta Duran que, en les novel·les d’aquest autor, «la ciència permet explorar, conjuntament amb la ficció, com s’enfronten l’individu i la societat a dilemes complexos; reflexionar sense esperar que les possibilitats es transformin en realitats i sigui més difícil reaccionar-hi» (p. 469-470).

Ishiguro va escriure dues obres: una que té a veure amb la bioètica, i una altra, amb la intel·ligència artificial. Ambdues, però, plantegen reptes ètics i socials d’avenços científics i tecnològics que es poden definir com roboètica o ètica robòtica (p. 465). Però el pioner en l’aventura robòtica dins del gènere novel·lesc fou Čapek. «Els robots de Čapek no eren mecànics, sinó que estaven basats en la bioquímica. I no li va agradar que es representessin com a formes metàl·liques» (p. 231-232). L’escriptor txec ens avisa que els invents aparentment meravellosos tenen la seva part negativa i que certs processos tecnològics, si no es controlen, acaben provocant la catàstrofe; i ens recorda que els humans, a més de saviesa, també tenim emocions i sensibilitat, fet que ens permet comprovar que no som simples robots (p. 235-236). L’anglès Ian McEwan (1948) es preguntava si els androides podrien tenir consciència, enamorar-se i actuar enfrontant-se als seus propietaris (p. 464).

Philip Roth (1933-2018), gran analista de la identitat dels jueus als Estats Units i molt interessat pel procés d’envelliment humà (p. 349), se sorprenia de les poques novel·les del món occidental que tractaven temes mèdics. Segons Duran, Roth exagerava quan deia que hi ha molts llibres sobre l’adulteri, i cap sobre la diabetis. En el llibre que ressenyem, es pot comprovar que la medicina ha tingut força presència literària, si bé potser, com molt bé sosté l’autor, no tanta com hauria merescut (p. 349). En el primer capítol, dedicat a l’Atra-Hasis, se’ns diu que la malaltia, en l’època antiga, era considerada un fet sobrenatural, un càstig diví imposat per no haver invocat als déus quan havíem de fer-ho (p. 12-13); tanmateix, es constata que, en aquell temps, també hi havia una pràctica mèdica que començava a cercar l’etiologia de les malalties i els mètodes de guarició, sense haver d’invocar els déus (p. 13-14). En el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, hi ha al·lusions a Galè i es diu que la millor riquesa és la salut perquè permet conservar la vida (p. 33). La medicina és la ciència que més destaca en les obres de William Shakespeare (1564-1616): s’hi han comptat més de 60 malalties i de 700 referències sobre medicina i psiquiatria. Miguel de Cervantes (1547-1616) era fill d’un cirurgià itinerant, però no va exhibir uns coneixements profunds de medicina, tot i que tenia coneixement d’algunes obres importants (p. 47). El Quixot deia que un dels atributs que un cavaller ha de tenir és ser metge o herbolari. A Marianela, Galdós demostra conèixer un vocabulari mèdic especialitzat que posa en boca d’un metge que jutja quines poden ser les causes de la ceguesa de Pablo i com s’hauria d’actuar si es duu a terme la cirurgia (p. 169). McEwan també descriu amb detall i amb un ric vocabulari científic intervencions quirúrgiques (p. 461).

Anton Txékhov (1860-1904) deia que la medicina havia estat la seva esposa, i la literatura, la seva amant. Quan es cansava d’una passava la nit amb l’altra, i cap de les dues no patia per la seva infidelitat (p. 146). Lev Tolstoi (1828-1910) va escriure de Txékhov que la medicina s’interposava en el seu camí i que hauria estat molt millor escriptor si no hagués estat metge, una idea que xocava frontalment amb la que Txékhov tenia d’ell mateix (p. 140-141). La medicina és present en la producció de Thomas Mann (1875-1955), sobretot a La muntanya màgica. A la novel·la Arrowsmith, de Sinclair Lewis (1885-1951), hi ha un retrat de l’evolució en l’estudi i en l’exercici de la medicina al principi del segle. Ell era net, fill i nebot de metges i germà d’un respectat cirurgià que li va donar informació per escriure l’obra (p. 309). Aleksandr Soljenitsin (1918-2008) va estar ingressat a Taixkent perquè el tractessin d’un càncer, com relata en la seva novel·la Un pavelló de cancerosos. Critica la medicina molt burocratitzada i mal estructurada que es va practicar en els anys immediatament posteriors a la mort de Stalin. El doctor Oreixtxenkov troba a faltar la humanitat que mostrava el metge de família, creu que els nous mètodes els treuen capacitat d’anàlisi i sosté que els autèntics diagnòstics eren els que es feien abans dels raigs X. El metge alquimista d’Obra negra, novel·la de Marguerite Yourcenar (1903-1987), a més de la transmutació dels metalls per obtenir-ne l’or, pretén cercar la transmutació espiritual i la depuració de l’individu. (p. 379). Hi trobem la imatge d’un metge filantrop que atén desinteressadament els descamisats. Els seus coneixements li serviran quan, per salvar-se de la persecució que pateix, decideix suïcidar-se (p. 381).

A què es devia la bogeria del Quixot? Les malalties psiquiàtriques han estat també tema de novel·la. Cervantes explica que el seu foll cavaller es passava les nits llegint: i de molt llegir i de poc dormir, se li va assecar el cervell. Segons Duran, això encaixa amb la creença dels metges de l’època, segons els quals «la bogeria apareixia quan el cervell estava sec i atrofiat», la qual cosa «es produïa per la manca d’hores de son, ja que el cervell s’atrofia i asseca quan estem desperts, però es torna fort i humit quan dormim» (p. 48-49). Molière (1622-1673) sembla estar al corrent de les noves teories sobre les causes psicològiques de problemes físics. A L’amor metge, el mal d’amor fa que Lucinda perdi la parla; i a El malalt imaginari observem el que avui qualificaríem de neurosi obsessiva i «que seria una visió força innovadora en aquell temps» (p. 60). A L’idiota de Fiódor Dostoievski (1821-1881), hi trobem acurades descripcions de l’epilèpsia que es basen tant en l’observació de les seves crisis com en les consultes que havia fet a especialistes. Aquesta malaltia és una característica més de la complexa personalitat de Dostoievski, la qual el va dur a crear grans obres literàries. Ens informa Duran que les seves descripcions han servit per fer diagnòstics retrospectius; i que el 1980 uns metges van anomenar epilèpsia de Dostoievski l’afectació al lòbul temporal acompanyada de convulsions produïdes en un estat d’èxtasi (p. 137-138). Un dramàtic fet personal viscut fa que els germans Edmon (1822-1896) i Jules (1830-1870) de Goncourt ens escriguin «un llibre –Germinie Lacerteux‒ molt dolorós» que els «ha sortit de les entranyes» sobre una dona de classe molt modesta i provinent d’ambient rural que patia violència física i sexual, i que va acabar contraent histèria (p. 78). Ens trobem amb «descripcions crues, vives, en alguns casos extretes de visites a hospitals o de converses amb metges», ens diu Duran; però, en els seus diaris, també hi ha visions poètiques i belles (p. 80). El mallorquí Llorenç Villalonga (1897-1980) era psiquiatra, però la medicina no fou la seva vocació i si l’havia estudiada era per comprendre «la incògnita de l’home». La psiquiatria no l’havia ajudat en la seva tasca literària, sinó que havia estat la literatura la que l’havia ajudat a ser psiquiatre.

No tothom veu de la mateixa manera el treball dels metges… Michel de Montaigne (1533-1592) va viure en una època en què la paraula «ciència» designava sabers molt diversos: des de les ciències naturals, entre les quals destaca la medicina, passant per la dialèctica o la jurisprudència, fins a la quiromància i altres pseudociències. Carrega contra els metges perquè declinen la seva responsabilitat davant d’un desenllaç o asseguren que, sense els seus remeis, hauria empitjorat més la malaltia (p. 38). Shakespeare acostumava a deixar bé els metges (p. 41-42); Molière, en canvi, probablement per motius personals, fou càustic amb ells, com també ho va ser amb uns quants, segles després, Llorenç Villalonga en la seva obra Falses memòries de Salvador Orlan (p. 390). Com Montaigne, el dramaturg francès creia que valia més deixar fer a la natura que no als metges. Assenyala Duran que «en el segle XVI es va produir un gran avenç en el coneixement de l’anatomia humana i en el segle XVII es va progressar molt en la fisiologia, l’estudi del funcionament intern de l’organisme»; però «els futurs metges aprenien bàsicament dels llibres, amb poc contacte real amb els pacients» (p. 58). No es critica tant la medicina com els metges: «Metges pedants, que parlen llatí perquè els pacients i els familiars no els entenguin però semblin grans savis, i que prescriuen remeis inútils però sovint cars». En El malalt imaginari, Berald dirà que la medicina és la major bogeria dels homes, perquè la màquina humana és un misteri impenetrable (p. 59). A les novel·les d’Honoré de Balzac (1799-1850), els metges són, en canvi, tret d’excepcions, tractats amb amabilitat; i les malalties estan descrites amb rigor i fidelitat, sense abandonar la fantasia que caracteritza una obra de ficció (p. 98). Gustave Flaubert (1821-1880) no va tractar amb benevolència aquesta professió, que coneixia força bé pel fet de ser fill i germà de metge, per les seves mancances i febleses. A l’escola havia realitzat redaccions amb descripcions iròniques sobre el restrenyiment. A Les funérailles du Dr Mathurin («Els funerals del doctor Mathurin»), valora la capacitat clínica del protagonista, tot comparant el seu ull a una sonda magnètica que entra en l’ànima. A Madame Bovary, la medicina també hi és present: Charles obtindrà amb gran esforç el títol d’oficial de salut, inferior al de metge qualificat; i es veurà poc motivat per a la ciència, «amb un gust frenològic, com si encara practiqués aquesta pseudociència» (p. 150-151). A La sonata a Kreutzer, Tolstoi deixarà anar judicis duríssims contra la medicina i els metges. El criminal Pózdnyshev sosté que la ciència mena els joves cap als bordells, i que els metges, qualificats de summes sacerdots de la ciència, són responsables de llur depravació. Els metges són els qui han portat al món la corrupció moral del materialisme (p. 141). Ens dirà Duran que Josep Pla (1897-1981) havia estat un escèptic i que no sempre se’l podia prendre al peu de la lletra. Segons l’empordanès, no havia tingut mai preocupacions mèdiques o higièniques; i la seva presència a les farmàcies havia estat insignificant i les poques vegades que hi havia anat era amb escepticisme, la qual cosa no evitava que, qual calia, reconegués el valor d’alguns medicaments (p. 290).

Émile Zola (1840-1902) va crear la novel·la experimental a imatge del mètode mèdic del metge i fisiòleg Claude Bernard (1813-1878) (p. 154). Una visió negativa, en canvi, del científic francès la trobem a Els germans Karamàzov de Dostoievski, qui primerament s’havia posicionat amb els occidentalistes, defensors de la modernització i industrialització de Rússia, però després del seu captiveri es va convertir en opositor del que anomenava civilització, que veia com un materialisme indesitjable: forma de progrés que acaba convertint-se en mare de tots els mals (p. 133). Claude Bernard es converteix en símbol del mal; fins i tot el seu nom, en boca de Dimitri, un dels germans, arriba a ser un insult (p. 135-136).

Dimitri critica també la visió mecanicista de l’organisme humà i arriba a cloncloure que Déu li fa llàstima perquè qui mana és la química. Mary Shelley ens explica que Frankenstein s’havia interessat primer per l’alquímia i després per la química. S’havia quedat captivat pels ensenyaments del seu professor de química (p. 73). Per a Aldous Huxley, tot era química (p. 316); i Sinclair Lewis es fixa en el que va suposar l’estudi de la biologia i de la química en la carrera de medicina, les quals potenciaran la recerca que ha de portar a un millor coneixement de les malalties i a descobrir nous fàrmacs (p. 310). Elias Canetti (1905-1994) tenia un especial interès per les ciències naturals i, fins i tot, s’havia plantejat d’estudiar medicina; però, al final, va estudiar química «per salvar les aparences» (p. 329); tanmateix, no va exercir mai de químic. «Com la lenta i laboriosa transformació dels reactius en el laboratori –escriu Duran‒, l’obra de Canetti mostra un procés de concepció i creació pausat però continuat i precís. I potser ens hem d’alegrar que acabés la carrera i fes el doctorat en química, tot i que per fer-ho necessités tenir al costat l’Eva per enraonar de Dostoievski durant jornades tedioses i inacabables» (p. 331). Primo Levi (1919-1987) va compaginar el seu treball de químic amb la literatura. Un fruit en fou la seva obra sobre ciència del segle XX: El sistema periòdic (p. 435). També va publicar assaigs, reculls de contes i volums d’històries encadenades, com les de La chiave a stella («La clau estrella»), en la qual escriuria que més de trenta anys embastant molècules potser li havien ensenyat alguna cosa sobre la manera d’embastar paraules i idees o de referir-se a éssers humans. «Cal llegir i intentar comprendre Levi –apunta Duran‒, atès que vivim en un món de molècules i de paraules» (p. 437-438). Emmanuel Dongala deu ser de les poques persones que ha estat simultàniament professor de dues disciplines ben diferents: química i literatura francòfona africana (p. 427). A Generosity («Generositat»), de Richard Powers (1957), apareixen la química o la neuroquímica. El protagonista és un genetista que vol descobrir les bases genètiques de la felicitat, puix que està convençut que la felicitat es basa simplement en la concentració de neurotransmissors (p. 453-454). A Orfeo, explica la història d’un compositor que experimenta amb un bacteri patogen amb l’objectiu de gravar la seva música en l’ADN. «No es tracta d’una fantasia de Powers –escriu Duran‒, sinó d’un camp de recerca real que pretén utilitzar microorganismes per emmagatzemar i transmetre informació en el seu material genètic» (p. 455). L’escriptora i activista egípcia Nawal El Saadawi (1931-2021), que es va rebel·lar contra la discriminació que patia la dona (p. 419), té molt clar que tot el que hi ha adopta formes i característiques químiques. Li complaïa fer una anàlisi clínica perquè era, com l’art, un treball que depèn dels sentits (p. 421-422). En la novel·la Les enfants du limon («Els nens del llim») de Raymond Queneau (1903-1976), trobem un noi obsessionat per descobrir un nou element químic. Calcula que el pes atòmic hauria d’estar al voltant de 250. Queneau havia volgut evocar l’època en què els elements es descobrien en petits laboratoris i qui el trobava en triava el nom. «Els elements químics són els components bàsics de tota la matèria –ens explica Duran– i l’autor francès va saber utilitzar-los, no per construir molècules, sinó poemes i escenes de novel·la. Al final, tot es basa a fer reaccionar materials elementals i buscar un producte innovador, que s’aparti de la vulgaritat» (p. 402). Don Delillo (1936) ens fa veure que tot el que passa a la vida pot ser resultat d’una sèrie de molècules que s’agiten en la nostra ment, però que no sempre funciona; al cap i a la fi, som la suma de les nostres dades, de la mateixa manera que ho som també dels nostres impulsos químics (p. 417). Creu Duran que, amb Thomas Pynchon (1937), la química acaba «tan intricada en les persones que un ésser humà i unes bombes volants acaben compartint un mateix material sintètic» (p. 447-448). El professor de química mallorquí Àngel Terron (1953) va publicar un llibre de poemes el títol del qual era: Iniciació a la química i el físic, poeta i assagista sitgetà David Jou (1953) dedica a la taula periòdica dels elements el seu poema «Química» (p. 486). Ambdós autors combinen l’estudi científic de la matèria i dels fenòmens físics amb la pràctica del gènere literari que expressa el més viu i inspirat de l’esperit.

La matèria, particularitzada en el ferro, i el valor ardent esborraven de la terra, segons Victor Hugo (1802-1885), l’antiga pesantor dels cossos (p. 92); i això era el resultat de la tècnica, amb la història de la qual s’havia de comptar per poder parlar de la societat. Només calia fixar-se en el que havia suposat el cable submarí, unint telegràficament el Regne Unit i la resta del continent (p. 95-96). Les seves novel·les de Zola són, segons Duran, «testimonis de la transformació social que arriba amb la Revolució Industrial. Comenta els xocs que provoca la convivència de màquines i persones, i les dures condicions de feina i de vida que comporta. La màquina ajuda el treballador, però acaba transformant-lo en una màquina. I això i les condicions de treball el deixen alienat. Per la rigorosa documentació de l’escriptor, coneixem màquines i processos, companyonies i rivalitats, reivindicacions i resignacions, grandeses i misèries. «I si l’obrer es fa màquina, la màquina sembla fer-se persona» (p. 155-156). Galdós esmenta la màquina de cosir a La desheredada com un aparell que facilita la feina, però que no rebaixa hores de treball a les dones que intenten guanyar alguns diners. La màquina de cosir augmentava les possibilitats de moltes dones de vestir-se bé dintre de la seva senzillesa, la qual cosa podia fer disminuir el distanciament social (p. 170-171). Émile Verhaeren (1855-1916) viu l’assentament de la Revolució Industrial i una de les seves conseqüències: el creixement de les ciutats en detriment de les zones rurals. Amb notable sensibilitat social, en els seus poemes descriu el poder dels diners i de la burgesia i les dures condicions de vida i laborals dels obrers (p. 241). En la seva novel·la La fabricanta (1904), Dolors Monserdà (1845-1919) va oferir una visió de l’expansió de la indústria tèxtil a Barcelona gràcies a la nova maquinària. Burgesa, conservadora, catòlica i feminista, l’escriptora contraposa la por de les novetats amb l’empenta per aprofitar-les i situa dones com a protagonistes d’aquesta iniciativa emprenedora. En Pere-Joan manifesta que les màquines estan destinades a acabar amb l’obra de mà; però l’Antonieta, la seva dona, veu tot el contrari i advoca per comprar màquines que supleixin els telers manuals: «en lo negoci, qui no s’arrisca no pisca»; i afegeix un «Déu nos ajudarà» ben coherent amb la religiositat de l’autora. Les fàbriques han estat la vida i la riquesa de la ciutat, tot creant-hi la burgesia, nascuda de la ruïna dels antics menestrals (p. 120-121). Comenta Duran que, llegint Monserdà, no ens adonem gaire «dels problemes de les classes treballadores en general. És cert –i en el seu cas i en aquella època potser ja era molt– que defensava les cosidores. Però, a diferència d’altres autors, no deixa testimoni de com les màquines també ajudaren a teixir un conflicte social que, finalment, conduiria a més drets dels treballadors» (p. 123). Havent-se avançat al futurisme italià, Gabriel Alomar (1873-1941), demòcrata, catalanista, d’esquerres i anticlerical, havia defensat que l’home havia de posar la natura al seu servei. Reivindicava la ciutat enfront del ruralisme i, com Monserdà, lloava la Barcelona industrial i avançada. Tampoc no es mostra contrari a les màquines, però sosté que el seu impacte s’ha de transformar i, en comptes de penalitzar els obrers, esdevindrà un element emancipador. Creia que la transformació es faria a través de la poesia (p. 237-238). Les màquines van rebre un elogi també per part de Fernando Pessoa (1888-1935) i l’avantguardista Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) defensa la necessitat de la presència de màquines i artefactes mecànics (p. 291). De jove, Ernesto Sábato (1911-2011) havia pensat que la màquina no era un enemic, sinó una extensió que permetia a l’home superar les seves limitacions; però va arribar un moment en què la màquina es va alliberar i es va enfrontar a l’home i la ciència es va anar convertint en un deshumanitzat laberint de símbols. El món s’ha anat transformant en un conglomerat de logaritmes, lletres gregues, triangles… Crític amb el progrés i el racionalisme, tanmateix no va deixar d’exposar idees positives sobre la ciència i la tecnologia (p. 354-356). Kurt Vonnegut (1922-2007) va dibuixar una societat en què les màquines havien substituït la immensa majoria de persones. Les necessitats més bàsiques dels individus estaven assegurades, però ells se senten inútils i no sabien en què ocupar el temps. Educats per adorar la competència i el mercat, la productivitat i la utilitat econòmica, ara se’ls privava de tot aquell món; tanmateix, es pot pensar que, a la llarga, allò podia arribar a ser beneficiós (p. 362-363).

Segons Duran, la novel·la ferroviària per excel·lència és La bèstia humana de Zola, on convergien la tecnologia i les passions més baixes, la racionalitat i la bogeria. Tant el ferrocarril com l’ésser humà hi apareixen com a bèsties. El tren és tractat com un personatge humà més (p. 156-157). Narcís Oller (1846-1930) ens mostra dues actituds davant del que representa el progrés: la positiva, que és la de la tecnologia, amb els ferrocarrils, els fanals de gas i les fàbriques; i la negativa, que és la de la usura i l’ambició dels diners per si mateixos, i que trobem a L’Escanyapobres (p. 180). Noves comunicacions, com el telègraf, donen beneficis econòmics a aquells que saben emprar-les (p. 182). Trobem una triple visió dels trens en Guimerà, Bosch de la Trinxeria i Ruyra. Assenyala, però, Duran que els primers anys del ferrocarril a Catalunya, després de la inauguració de la línia Barcelona-Mataró, no es varen publicar novel·les que incorporessin el tren a la trama, però sí poemes populars (p. 195). Joan Maragall (1860-1911) va escriure sobre el moment en què el tren de Sarrià va patir el sotrac del canvi del vapor a la tracció elèctrica: «Ja no el sentiríem xiular més aquell tren de Sarrià: aquell xiscle era un adeu; el tren se n’anava no cap a Sarrià, sinó cap a l’eternitat: no’l tornaríem a sentir mai més». Ell farà el mateix camí, però amb un tren nou que li permet veure que el món ha canviat (p. 203-204). Pocs escriptors podien entendre millor la frase de Marx «la Revolució és la locomotora de la història» com el rus Andrei Platónov (1899-1951), fill d’un ferroviari, ajudant de maquinista, fonedor de canonades i electrotècnic (p. 277). Per a ell, la locomotora era un membre més de la família i se n’havia de tenir cura (p. 279).

A Octave Mirbeau (1848-1917), ja no li agrada la locomotora: resulta excessivament esclava dels raïls, serva d’horaris estúpids i reglaments tirànics, cosa que no passa amb l’automòbil, que supera obstacles en la vida de l’home, la qual cosa es tradueix com un guany d’autonomia, i del qual farà uns exagerats elogis, que, segons Duran, demostren que els seus escrits no es poden prendre seriosament del tot. En la seva novel·la: La 628-E8, ens explica que l’automòbil ja forma part de la seva vida. L’automobilisme es converteix en una malaltia: la velocitat; i no n’estalvia crítiques: l’automòbil és un negoci, amb una clientela que, al principi, era només del món del plaer i del luxe (p. 210-212). La novel·la de Sinclair Lewis sobre el paper de l’automòbil a la moderna societat nord-americana és Babbitt (1922). «El cotxe és ”poesia i tragèdia, amor i heroisme”. Tot es converteix en un ritu excitant: engegar-lo en fred donant voltes a la maneta o posar-hi benzina. No hi manca un “esport original i temerari” que consisteix a córrer per l’estret canal que deixen el tramvia elèctric i la filera de cotxes aparcats al carrer; fins i tot resulta èpic buscar un lloc per aparcar» (p. 312). En les cròniques de Paul Morand (1888-1976), sovint apareixia el tema de la velocitat. No s’interessa tant per allò que el viatge veloç permet veure com per allò que la rapidesa priva de veure, perquè «la velocitat mata la forma». No deixa, però, d’aconsellar: «Estimem la velocitat, que és la meravella moderna, però verifiquem sempre els nostres frens» (p. 283-284).

Marcel Proust (1871-1922) va dedicar elogis al tren i a l’automòbil, pel fet d’escurçar distàncies i deixar veure amb poques hores de marge indrets o monuments abans allunyats (p. 301). Però també va valorar el servei del telèfon i es va impressionar amb l’aeroplà, que, malgrat que havia comprovat en la Primera Guerra Mundial que era mortífer, el tenia com a estel·lar i celestial (p. 303). Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944) considerava que les carreteres ens havien enganyat durant segles, perquè evitaven les terres eixorques, els pedregars i les arenes, i adopten les necessitats dels homes; amb l’avió, en canvi, de gran servei als homes, hem sabut què era la línia recta (p. 251-252). En un article, Bertolt Brecht (1898-1956) va escriure que la tècnica ha estat prou avançada per produir la ràdio, mentre que la societat encara no ho ha estat prou per acollir aquest descobriment. És el que sovint passa amb els grans invents: arriben abans que la societat pugui assimilar-los i pensi què en vol i que pot fer-hi realment (p. 332). «Probablement no es referia al fet que gràcies al telèfon o a unitats mòbils la gent pogués dir la seva en alguns programes –comenta Duran‒, sinó que el nou mitjà de comunicació servís realment a les necessitats socials i al debat públic, en comptes de ser una altra tecnologia controlada pel poder econòmic o polític. […] La ràdio havia de ser una eina de la societat. També la ciència podia ser i era una eina transformadora, sovint incòmoda per al poder» (p. 333). Creu Duran que Brecht ressaltava «la necessitat que els científics se sentin responsables dels seus actes i no oblidin les possibles conseqüències dels seus treballs» (p. 336). Josep Vicenç Foix (1893-1987) considerava que, en el nou paisatge tecnològic, hi havia una bellesa nova: un vuit cilindres, una instal·lació productora del «craking» de l’oli pesat, una superantena, els accessoris d’un avió, d’un auto o d’una moto… Ens diu Duran que ell «mostra visió de futur quan es dol que no es tiri endavant un vol sense escales entre Barcelona i Nova York o quan es preocupa per una bona connexió viària entre l’aeroport i la ciutat, com ja reclamaven molts urbanistes en altres països» (p. 247-248).

La industrialització no sempre ha preservat o afavorit la salut dels humans. Elizabeth Gaskell (1810-1865), cosina llunyana de Darwin, qui va conèixer personalment, va reflexionar sobre els fums de la industrialització. És veritat que, sense fàbriques, hi ha menys progrés, però també menys patiment. Molts treballadors patien greus malalties perquè el borrissol del cotó se’ls ficava als pulmons, i això obligava a reclamar mesures socials o higièniques (p. 117-118). Moltes de les novel·les de Charles Dickens (1812-1870) es tenen com una crítica a la industrialització; ara bé, el que de debò hi ha és una crítica social: jornades inacabables per sous baixos, amenaça contínua d’acomiadament, amuntegament en barris insalubres de les grans ciutats… (p. 112). Segons Duran, a la novel·la Dombey and son («Dombey i fill»), «la contaminació de l’aire serveix de metàfora sobre els mals socials i morals. El narrador explica que, si es poguessin veure les partícules nocives, s’observaria que també volen cap a les parts sanes de la ciutat. Però que si també es poguessin veure ”tots els desordres morals inherents a aquelles atmosferes impures”, observaríem que en els llocs on es concentra la misèria s’hi reuneixen tots» (p. 115). Joseph Roth (1894-1939) va carregar contra la indústria. Els obrers que havien arribat dels seus pobles d’aires saludables, quan fa un temps que treballen a la fàbrica, pateixen un canvi radical: «tossien, escopien sang, emmalaltien i morien als hospitals» (p. 265). Blai Bonet (1926-1997) va retratar cruament l’experiència dels malalts de tuberculosi. A la visió tràgica de la malaltia, hi va unir l’entorn religiós embafador d’una època marcada per l’inici d’una llarga dictadura i el record de repressió durant la guerra (p. 346-348).

En el capítol dedicat a Gabriel Chevalier (1895-1969), escriu Duran: «La Primera Guerra Mundial se sol considerar el primer conflicte bèl·lic modern, a causa de l’aparició dels avions, l’expansió dels submarins i l’ús massiu de noves armes químiques, entre altres coses; després, a la Segona Guerra Mundial, la tecnologia va jugar un paper encara més decisiu i dramàtic». Chevalier va denunciar els qui havien llançat els seus països a la guerra i els qui l’havien celebrat de manera entusiasta; i va carregar contra els dirigents dels països que van intervenir-hi (p. 255-256). Llorenç Villalonga va ser reticent sobre el progrés que representaven els invents. Per a ell, el segle XIX havia acabat el 1914, quan sorgia un món industrial i maquinista, antiliberal i deshumanitzat, amb guerres, accidents automobilístics i aire contaminat; tanmateix, acceptarà que, malgrat els accidents i la contaminació, no es poden suprimir els autos, ja que això suposaria la ruïna de les empreses, l’atur dels obrers, i la crisi dels carburants (p. 391-393). Segons Duran, «Villalonga exagera en les crítiques i sembla tornar-se nostàlgic d’èpoques sens dubte menys còmodes, però també cal reconèixer que en algunes coses estava molt encertat. Potser si aixequés el cap exclamaria: “ja us ho vaig advertir”» (p. 394). Verhaeren «profundament pacifista, també va veure els estralls que la tecnologia causava en la guerra» (p. 243). A La muntanya màgica de Thomas Mann, hi apareixen el cinema, la fotografia i el gramòfon, i es plantegen debats sobre la llibertat, el progrés, la democràcia i la ciència moderna (p. 273).

A la casa de París de Jacinto, personatge de la novel·la de José Maria Eça de Queirós (1845-1900) La ciutat i les serres, trobem un mostrari dels avenços més moderns i un vertader palau de coneixement: la «Petita enciclopèdia dels coneixements universals», un telescopi que eleva a la màxima potència de visió «l’ull primitiu, el de la Natura», ascensor, fonògraf, màquina de calcular, diccionaris, la guia de carrers de Samarcanda, una mena de teletip que li permet rebre contínuament notícies, els diaris de París i de Londres, plomes elèctriques, telèfon, màquines per numerar fulls, per esmenar textos, per enganxar segells, per relligar documents… Jacinto decideix tornar a Tormes, on havia nascut, i vol construir una sala de projeccions «de llanterna màgica» per ensenyar a la gent les ciutats del món (p. 177-178). La primera novel·la que descriu el món del cinema fou Atenció, rodem!: quaderns de Serafino Gubbio, operador cinematogràfic, de Luigi Pirandello (1867-1936). Es mostra la vida d’una persona que treballa per mostrar enganys. S’enganya creant ficcions estúpides, que la màquina s’encarrega de transformar en una realitat meravellosa, i el públic, com la màquina, s’ho empassa tot; i les despeses no semblen poques si es té en compte la curta durada de l’escena (p. 216-217). El cinema va tenir un impacte en l’elaboració de la novel·la Un film: 3.000 metres, de Víctor Català (1869-1966) (p. 221). Alexandre Plana (1889-1940) va defensar el cinema com a art (p. 222). Carles Soldevila (1892-1967) va introduir en les seves obres invents com l’automòbil, el cinema, la fotografia o el telèfon. Les seves memòries es van titular: Del llum de gas al llum elèctric. Escriu Duran: «A les novel·les, Soldevila no hi dibuixa un escenari ni apocalíptic ni apologètic a causa dels nous invents. Les coses, simplement, són allà i han de ser a la narració, perquè, a més, a la nova societat els estils de vida, els referents culturals o les possibilitats de relació canvien. Tampoc no veu incompatibilitat entre el món nou i el vell. […] Reconeix que abans tenia enyorança malaltissa de temps passats, però que s’ha adaptat i gaudeix del millor de dues èpoques i ja sap “evocar sense enyorança”» (p. 298-299).

A Pere Calders (1912-1994) sempre el va entusiasmar la tècnica. En una conversa amb Josep M. Espinàs, hi va destacar els beneficis de la informàtica: «l’ordinador m’arxiva tot el que faig i ho trobo instantàniament. Si no, quan necessito un paper no el trobo»; però també hi veia els riscos, com una incorrecta autocorrecció (p. 383-384). Al conte «La ciència i la mesura», va semblar avançar-se al big data i als algoritmes que analitzen la personalitat i ofereixen recomanacions per orientar-te en un futur (p. 388). Joan Brossa (1919-1998) va ser un artista polivalent que es va interessar gairebé per tot, des de la màgia fins al cabaret i l’art. En el seu segon llibre de sextines, hi volia incloure’n una que fos diferent, i va optar per elaborar-ne una amb ordinador. Brossa va triar cinquanta paraules-rima i les va lliurar als informàtics, que van crear un programa que conegués tots els condicionants per fer el poema (p. 404-406). El poema va ser qualificat per Brossa com un «nen proveta literari» i va demostrar que, de la tecnologia, també en podia emergir lirisme (p. 408).

Les ciències exactes també han tingut lloc en la literatura. El persa Omar Khayyam (1048-1131) ha estat considerat un bon poeta, però també va excel·lir com a astrònom i matemàtic. Recordem que, a ell, devem que s’anomeni x la incògnita en una equació (p. 23-24). A Edgar Allan Poe li hauria agradat estudiar matemàtiques, però això no va poder ser. Un escriptor crític amb la ciència i el racionalisme com havia estat Tolstoi aprofita la seva gran obra Guerra i pau per elaborar una teoria sobre la història en què tenen un paper important les matemàtiques. S’ha d’estudiar la història de la mateixa manera que s’estudien les lleis del vapor, de la campana i del vent. El príncep Nicolau Andreievitx Bolkonski ensenyava àlgebra i geometria a la seva filla i també mirava de resoldre equacions de matemàtica transcendental (p. 141-143). Sófia Kovalevskaia (1850-1891) va fer importants aportacions a les matemàtiques i va practicar diversos gèneres literaris: teatre, assaig, narracions i novel·la, i va participar en reunions de beneficència i en discussions de cercles literaris, però en aquests darrers veu que es perd molt de temps en xerrameques que no arriben a res concret (p. 187). En Les tribulacions del jove Törless, de Robert Musil (1880-1942), el protagonista és un alumne de l’acadèmia militar i estudia matemàtiques, cosa que li desperta més dubtes que certeses. Se sent desorientat amb el concepte d’infinit, que li sembla útil només en els càlculs matemàtics (p. 325). Hi ha un reconeixement de la utilitat de les matemàtiques, però també hi trobem una reflexió sobre els conceptes imaginaris, aparentment sense sentit real, però imprescindibles per trobar solucions a certs problemes. L’imaginari permet resoldre el problema pràctic; i per reflexionar sobre el seu significat, Musil es va ajudar de la filosofia i de la literatura (p. 327). Gabriel Ferrater (1922-1972) es va matricular com a alumne lliure de Matemàtiques a la universitat per la impressió que li va causar la lectura del difícil llibre de Julio Rey Pastor: Elementos de análisis algebraico (p. 395). Sosté Duran que «l’obra de Ferrater ha estat molt estudiada, però no sempre se n’han ressaltat les influències matemàtiques». En la seva persecució de racionalitzar el fenomen humà més irracional, es denotava el seu afany «de modernitzar el llast de tradició de la poesia amorosa» (p. 397).

El que han suposat les ciències per al progrés de la humanitat ha estat preocupació de tots els temps, però s’accentua en les èpoques moderna i contemporània. Cervantes fa que el Quixot digui que la cavalleria és la ciència que conté totes o gairebé totes les ciències del món. A Los trabajos de Persiles y Sigismunda es distingeix l’astrologia judiciària, ocupada en la influència dels astres en el destí de les persones, de l’astrologia natural, que estudiava els moviments dels astres i la seva influència en els fenòmens meteorològics (p. 45). Margaret Cavendish (1623-1673) va elaborar una filosofia natural fonamentada en el racionalisme i en el materialisme vitalista (p. 53). Defensava que la ciència ha de millorar la vida de les persones i evitar disputes. Es pregunta pels beneficis que suposa, a la humanitat, el que es veu pel telescopi, i creu que el que ens mostra el microscopi tampoc no aporta gaire al nostre coneixement (p. 56). Jonathan Swift (1667-1745) criticava un cert tipus de ciència que considerava una despesa inútil perquè no donava cap solució pràctica al que la gent necessitava (p. 63-64). Ivan Turguénev (1818-1883), europeista convençut, tenia el progrés com a la seva única fe. Havia visitat l’Exposició Universal de Londres de 1851, on s’exposaven els grans invents de la humanitat. Deia que els invents russos més antics havien arribat d’Orient i els nous s’havien mig mal manllevat d’Occident; i afegia que «alguns espavilats fins i tot es vanten d’haver descobert una ciència russa: aquí dos i dos també fan quatre, però sembla que el nostre quatre és més intel·ligent» (p. 85-86). Balzac deixa ben clar el seu interès i admiració per la ciència, i pretenia fer, en el camp de la psicologia humana individual i social, una obra anàloga a la que s’estava fent en les ciències naturals (p. 97). Edgar Allan Poe (1809-1849), com altres poetes, potser pensava que la ciència treia màgia i poesia a les coses (p. 124). Va mostrar el seu rebuig als fanàtics i tirans que es basen només en els fets i utilitzen la inducció o la deducció, en comptes de fer cas de la intuïció. Amb això, ridiculitza Aristòtil i Francis Bacon, i no deixa de lloar l’alemany Johannes Kepler, que afirmava haver après la maquinària del firmament gràcies a la intuïció (p. 125). A part de descripcions de la vida a bord i de tota l’activitat sobre la caça de balenes, Moby Dick, de Herman Melville (1819-1891), és ple de consideracions biològiques. Jacinto, el protagonista de la novel·la d‘Eça de Queirós, beneeix la civilització, però cada matí ella li imposa una necessitat i cada necessitat el llença a una dependència. Al lloc on va néixer, hi descobreix la bellesa de la naturalesa i l’ambient de poble, però també s’adona de l’extrema pobresa en què viu bona part de la població i decideix construir trenta habitatges per a famílies necessitades (p. 177-178). Curiosament, Pardo Bazán assumia, amb totes les conseqüències, el positivisme i la fe en el progrés de la ciència, la qual cosa no deixava de ser contradictòria (p. 162). Valorava la ciència, però creia que la fe era superior (p. 164). De jove, Paul Valéry (1871-1945) havia escrit a un amic que la ciència l’avorria i que el bosc místic no l’havia conduït a res; però en les seves obres podem comprovar que considerava la ciència una bona forma d’explicar el món (p. 226). Joseph Conrad llegia articles científics i sovint comentava avenços i teories; però també criticava la ciència que produïa progrés només per a uns quants i els qui la veien com una font de coneixement indiscutible (p. 262). Amb humor negre i amb ironia, en l’obra de Vonnegut, hi trobem una crítica intel·ligent i sovint molt crua de l’impacte de la ciència i la tecnologia en la societat i en l’ésser humà en particular (p. 362). Italo Calvino (1923-1985) percebia el progrés científic i tecnològic com a quelcom deshumanitzador (p. 412). Richard Powers va voler mostrar que el progrés ha estat capaç de fer eines positives per fer art, com la fotografia, i, a la vegada, armes mortíferes (p. 451).

I armes mortíferes són les bombes. A la novel·la d’H.G. Wells The world set free («El món alliberat»), de 1914, el físic Holsten descobreix el poder destructor de l’àtom, i vol amagar els seus treballs perquè no es pugui crear la «bomba atòmica», avançant-se, així, uns quants anys al seu descobriment científic i als dilemes ètics que es viuran més tard (p. 192-193). Masuji Ibuse (1898-1993) ens va parlar dels efectes del bombardeig. Hi havia gent que havia tornat des d’Hiroshima al seu poble creient que havien escapat de la malaltia. Van poder treballar durant un o dos mesos, però van acabar emmalaltint i morint (p. 344). L’islandès Halldór Laxness (1902-1998), en la seva novel·la Atómstöðin («La central nuclear»), va tractar el tema de la por a la guerra nuclear (p. 339). «El tema de la bomba té tant de pes –indica Duran‒ que a la novel·la hi apareix el nom de poetes atòmics, inventat per Laxness. Designava el grup de literats modernistes que en aquella època van començar a fer poesia lluny de la tradició islandesa, amb alteració de la mètrica i versos lliures, entre altres innovacions que exasperaven els puristes». (p. 340). Charles Percy Snow (1905-1980) va diferenciar entre enginyers, purament pràctics i indiferents a conjectures socials a llarg termini, i científics, dedicats al descobriment de noves veritats. Aquests són inconformistes, rebels, tenen curiositat pel futur i fan el possible per reformar-lo; poden ser també ingenus convencent-se que no s’utilitzaran bombes, però de cap manera no poden al·legar manca d’informació sobre els efectes d’aquestes armes (p. 373).

En el títol del capítol dedicat a Carl Djerassi (1923-2015), llegim l’expressió «ciència en ficció», que remet a una realitat diferent a la que ens referim quan emprem la de «ciència-ficció». Djerassi va definir la «ciència en ficció» «com una eina per presentar al públic general la cultura, la manera de treballar i les relacions personals dels científics. La diferenciava de la ciència-ficció, on s’extrapolen les possibilitats del coneixement científic o tecnològic o es planteja la pregunta què passaria si…» (p. 440). Plantejava molts dilemes ètics: possibles pares pòstums, tècniques aplicades sense prou seguretat, problemes de fertilitat que es poden transmetre a la descendència… La literatura havia de servir per fer arribar aquests debats a la societat (p. 443). Autor de ciència-ficció fou Wells, l’obra del qual ens permet fer-nos una idea de com pot evolucionar la societat i com la ciència i la tecnologia poden dur a un futur fantàstic o a un complet desastre. Afirmava que la història humana cada vegada més esdevé una cursa entre l’educació i la catàstrofe (p. 193). Per referir-se a alguna de les seves obres, Rosa Fabregat empra sovint el terme «prerealitat». No són fantasies pures, sinó «aprofitament de temes ben actuals i d’algunes extrapolacions per escriure assaigs novel·lats i promoure la reflexió» (p. 488).

En el llibre també es fa referència a idees filosòfiques i a teories científiques. Al gènere de la literatura didàctica, més que no a la creativa, pertany el poema llatí De rerum natura («De la natura de les coses»), de Lucreci, en el qual s’exposa la primitiva teoria atomista (p. 19). Michel de Montaigne és adscrit en el moviment de l’escepticisme (p. 36-37). Quan Melville escrivia Moby Dick, es produïa el debat entre estructuralistes i funcionalistes. «Per als primers –indica Duran‒, calia classificar les espècies atenent a estructures compartides que provenien d’un ancestre comú. Per als segons, la relació entre estructures no provenia de la morfologia, sinó de la funció que portaven a terme» (p. 109). Flaubert va exposar el debat entre vitalisme i organicisme (p. 150). «Zola va estudiar de forma completa els personatges, va elaborar arbres genealògics i, com un experimentador […], va concloure que certes persones només podien actuar, en aquell moment i lloc, d’aquella manera» (p. 154-155). Emilia Pardo Bazán es té com a adscrita al naturalisme de Zola. En el llibre La cuestión palpitante, es posa al costat de les idees estètiques de l’escriptor francès, però, al mateix temps, es distancia del seu determinisme extrem (p. 159-160). Oller va defensar i també criticar les idees deterministes i indeterministes (p. 183-184).

El tema d’una de les novel·les de Thomas Pynchon és el xoc entre la física clàssica i la moderna i el seu impacte intel·lectual en general. Es creu que la certesa newtoniana sobre el moviment dels cossos es pot aplicar al comportament humà; però el món canvia i ens trobem en un entorn dominat per la incertesa i l’atzar, pel càlcul probabilístic de la mecànica quàntica (p. 446). En els temps de James Joyce (1882-1941), la física vivia moments molt agitats amb la mecànica quàntica i la teoria de la relativitat. El físic Murray Gell-Mann havia llegit Finnegans Wake, de Joyce, i potser va recordar els versos en què apareixia el mot «quark», el qual li va servir per proporcionar nom a aquesta partícula elemental. Això es va poder donar perquè hi havia escriptors interessats en la ciència i científics aficionats a la literatura (p. 269-271). Per a Ernesto Sabato, la teoria de la relativitat havia completat la transformació de l’univers físic en un fantasma matemàtic (p. 356). El malalt de l’esmentada novel·la de Soljenitsin recorda que vint-i-cinc anys abans la càtedra de materialisme dialèctic havia proclamat que la teoria de la relativitat era obscurantista i revolucionària (p. 360-361).

Creiem que dos són els objectius que ha perseguit Duran en la seva obra: (a) demostrar que la ciència i la literatura no estan tan allunyades com ens han fet creure, i (b) confirmar que els escriptors s’interessen per les qüestions científiques. En el Convivio, un tractat científic i moral, Dante Alighieri (1265-1321) va voler oferir coneixements als que no havien pogut completar la seva educació (p. 26). John Donne (1572-1631) i Walt Whitman (1819-1892) van atendre el que es podia contemplar en el firmament en la composició de llurs poesies. Per a Balzac, la ciència i la poesia es presenten com un camí per fugir de la vida de províncies (p. 100-101). Zola recomanarà als literats que es dirigeixen vers la ciència a l’hora de tractar un tema, ja que és l’única font possible (p. 154). Snow mantenia que la cultura científica havia estat ignorada o menyspreada pels literats; i, al mateix temps, es lamentava del poc interès dels humanistes per la ciència i la tecnologia (p. 375). Notifica, però, Duran que «afortunadament hi ha hagut molts humanistes i literats conscients de la importància de la ciència», com fou el cas de Joan Fuster (1922-1992). De la monumental obra de l’escriptor valencià, la part menys coneguda és la de les reflexions i divagacions sobre la ciència, la tecnologia i el progrés. En el seu Diari, 1952-1960, l’11 de juliol de 1952, escriu: «M’he convençut que els avenços de la tècnica tenen una importància en la història de les idees que rarament solem apreciar». I afegeix: «un humanista, en les seues anàlisis de la realitat humana, té en compte els seus nivells econòmics, socials, polítics i culturals, sense ignorar el tècnic i científic». En L’home, mesura de totes les coses, afirmava que «en última instància, tot és tècnica: fer un nus, encendre foc fregant dues estelles o filar amb filosa, tant com la feina del més subtil cervell electrònic» (p. 376-377). Ian McEwan també ha fet molt per derruir el mur entre les dues cultures i per contribuir a la reflexió i al debat sobre els avenços científics i tecnològics (p. 458). «Tant en la seva obra poètica com en la seva docència i pràctica de l’arquitectura –ens dirà Duran‒ Joan Margarit (1938-2021) tenia present l’equilibri que dona a cada treball, literari o tècnic, la solidesa necessària» (p. 479).

La lectura d’aquest llibre segur que farà que en fem d’altres: és un autèntic exemplar del gènere de «llibre de llibres». Els capítols són lliçons d’història de la literatura en què la referència a la ciència és el tema principal, sense deixar de banda la qüestió social i la reflexió ètica quan té l’ocasió. I acabem amb l’autora amb què hem començat: Jane Austen. «L’any 2017 –escriu Duran‒, varen sortir bitllets de deu lliures amb la imatge de Jane Austen, que suplien l’anterior de Charles Darwin. El gran lector cedia el lloc a la seva autora de ficció preferida. La literatura suplia la ciència? No. És millor parlar sempre de complementarietat i no de competitivitat. Recordem que per a Darwin no existia només la lluita per la supervivència, sinó també la col·laboració mútua. I això és el que pot ajudar a fer que ciència i literatura evolucionin agafades de la mà» (p. 106).

Andreu Grau i Arau
Professor jubilat del Departament d’Història de la Filosofia de la Universitat de Barcelona