«La escritura de la memoria»

Aurell, Jaume. La escritura de la memoria: de los positivismos a los postmodernismos. 2.ª ed., rev. y ampl. València: Universitat de València, 2017. 312 p. (Història). ISBN 978-84-9134-019-5. 19,50 €.

Cal començar aquesta ressenya de La escritura de la memoria advertint al lector: el llibre del professor Aurell no és senzill, però no pas perquè l’autor no presenti les seves dades i les escrigui clarament, sinó perquè no és un tema per a neòfits, la història de la historiografia.

I què és la historiografia? «El análisis de las tendencias intelectuales que generan un modo concreto de concebir la historia, de leer el libro de la memoria [aquí radica el perquè del títol], de concebir el presente y de proyectar el futuro en función de la lectura que se realiza del pasado. Para ello, una labor capital del historiógrafo es captar el contexto cultural e intelectual en el que los historiadores se hallan inmersos, sus condicionantes geográficos, su ámbito familiar, su formación escolar y académica, sus amistades, sus relaciones profesionales, sus preferencias temáticas.[...] La historiografía es una expresión y un reflejo de las tendencias intelectuales y filosóficas predominantes en cada momento». Amb altres paraules: la manera com estiguin escrits els estudis dels historiadors, sigui quina sigui l’etapa analitzada, remet a una metodologia dominant en el moment de l’escriptura i, per tant, es pot fer una distinció entre les diferents maneres d’analitzar i presentar la Història.

Semblaria una definició que no comportaria malentesos, però no és pas així: ja a la introducció, Aurell indica, per exemple, que els (bons) historiadors són capaços de marcar noves tendències intel·lectuals amb els seus treballs, o que l’objectivitat podria arribar a assolir-se si es té accés a fonts adequades i es tracta també, adequadament, la documentació disponible. Llavors, quina és realment la utilitat de la historiografia si tanmateix no és possible definir-la? Doncs intentar explicar el present, perquè «los textos históricos […] pueden constituirse en sí mismos como testimonios y manifestaciones de una cultura determinada: una sociedad no se descubre jamás tan bien como cuando se proyecta tras de sí su propia imagen».

Arribats en aquest punt, l’escriptura d’aquesta ressenya presenta la següent dificultat: si el llibre és, a partir d’aquí, un recorregut des de finals del segle XIX fins els últims anys del XX, una acumulació de noms d’historiadors (experts en diferents etapes històriques) i corrents historiogràfics, no obstant ben explicats i documentats pel professor Aurell, què es pot ressenyar si s’és, com soc jo, l’autor d’aquesta ressenya, un quasi neòfit («quasi» perquè els meus estudis superiors foren al voltant de les ciències socials, però neòfit pel que fa l’estudi de la història i la historiografia)?

Doncs he decidit continuar la ressenya pel principi del llibre, per la coberta. Què s’hi veu? Una part de l’escultura Xarxa i ombres (peça modulable) de Damià Díaz. Una escultura de ferro que, tal com es veu, està tot entortolligat i té grans espais buits. Curiosament, a la contracoberta, es pot veure una fotografia de l’escultura sencera:[1] són tres caps units per les seves ments. El quid de la qüestió és en el «modulable» del nom: de la mateixa manera que en aquesta escultura es poden modular les seves peces, tot i que semblen molt rígides per la duresa del ferro, la ment humana també pot «modular-se» en el sentit que, amb el pas del temps i, sobretot, amb el treball i estudis dels altres, es pot arribar a analitzar la Història de forma diferent.

Precisament, això és el que s’explica al llibre del professor Aurell: la metodologia de la historiografia ha variat en el darrer segle perquè des de final del XIX es va entendre que calia integrar les que actualment anomenaríem ciències socials i calia fer-les interactuar entre si perquè, fins llavors, la història s’havia explicat posant massa èmfasi només en l’individu en relació a una part de la societat, sense tenir en compte que són múltiples les interaccions dins de la societat i, per tant, no és necessàriament l’individu qui fa la Història, sinó que només és una part més de l’estudi.

Passant per la sociologia de Durkheim, els Annales de Bloch i Febvre o acabant amb la preeminència de la cultura en els últims treballs històrics, el llibre fa un recorregut pel segle XX a través de les seves diferents metodologies i les seves diferents denominacions. I és en aquest punt on es podria fer una crítica negativa del llibre: fora bo que s’hagués citat algun text que exemplifiqués les diferències entre les tipologies historiogràfiques perquè, al final, després de tants historiadors, nomenclatures i conceptes, si no hi ha cap escrit que evidenciï cada metodologia, es fa feixuc resseguir la línia temporal de la història de la historiografia.

Pel que respecta a per què aquest llibre pot interessar en un blog sobre llibreries, la resposta és perquè, tot i ser clarament un text especialitzat, també n’hi ha, de llibreries especialitzades en ciències socials i humanitats i, aquest llibre, té el seu lloc (i l’hauria de tenir) allà.

Diego Ruiz Llamas  
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria 


[1] La imatge pertany a la coberta del llibre Recintes d’idees de Damià Díaz, també publicat per Publicacions de la Universitat de València (http://puv.uv.es/llibre/damia-diaz-recinte-d-idees.html). A la contracoberta de La escritura de la memoria hi ha la mateixa fotografia. Si voleu veure una fotografia de major qualitat, la trobareu a http://damiadiaz.com/index.php/projects/recinte-didees/

 

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.