Donati, Alba. La llibreria del turó. Trad., Carles Biosca. Barcelona: Edicions 62, 2023. 222 p. (El balancí; 864). ISBN 978-84-297-8072-7. 18,90 € en paper, llibre electrònic 8,99 €.
[També en castellà]
Normalment, els crítics i els ressenyadors, quan un llibre no els convenç, acostumen a posar tota la càrrega del seu desacord en l’autor. Pensant-ho fredament, crec que això és del tot injust. Potser sí que hi ha llibres objectivament dolents, però en molts casos pot succeir, simplement, que autor i crític (o lector en general) no combreguin en gustos o en visions de la vida i de la creació.
Sempre he pensat que els llibres que ens agraden són aquells que vibren en la mateixa longitud d’ona que ho fem nosaltres mateixos, per utilitzar una terminologia física. I si no es produeix aquesta vibració no cal atribuir-li totes les culpes a una de les parts (l’autor), encara que aquesta sigui la més important en la relació que sempre es produeix en una lectura.
A priori, un llibre memorialístic sobre algú que emprèn l’aventura de crear una llibreria en un poble toscà de cent vuitanta habitants, dalt d’un turó, m’hauria d’haver fet vibrar. Però la realitat és que no ha estat així. Segurament perquè Alba Donati i jo tenim mirades molt diferents davant del món. M’ha agradat quan Donati escriu de les seves discrepàncies amb l’escriptor, traductor i editor Sergio Claudio Perroni. És un capítol interessant del llibre perquè parla precisament de conjugar coincidències i desavinences i conclou que «tenir opinions no està prohibit».
Així que, per manifestar opinions, diré que potser el que menys m’ha agradat de La llibreria del turó és un cert to categòric i alliçonador de l’autora, que apareix sovint. El màxim exponent d’això l’he trobat quan explica com Leonard Woolf, desenganyat després de la mort de Virginia, quan trobava una Bíblia a casa d’uns amics, l’agafava i la llençava al foc. Donati parteix d’aquesta acció desesperada per concloure amb un «Que bonic que seria robar els llibres que distorsionen el sentit dels valors i cremar-los a la llar». Doncs bé, jo em sentiria del tot incapacitat per seleccionar «els llibres que distorsionen el sentit dels valors» per llençar-los al foc. Que cadascú esculli el seu camí i els seus llibres, penso. Se’n diu llibertat.
Deixant de banda aquestes afirmacions, de la lectura del llibre es desprèn que la llibreria Sopra la penna és una llibreria molt d’autor; d’autora, en aquest cas, s’hi nota molt l’empremta personal de qui la dirigeix. Personalment, prefereixo les llibreries més neutres, que deixen més espai al lector, però aquesta és una preferència personal: ara observo una tendència precisament en sentit contrari. Això pot ajudar futurs llibreters que vulguin seguir aquest camí a recollir idees. D’iniciatives novedoses, d’il·lusió i d’empenta el llibre n’és ple. Com també d’amor als llibres i a la literatura. I també de com fer convergir aquesta passió amb la natura i l’entorn. La idea d’obrir una llibreria dalt d’un turó toscà, en el petit poble de la família, on els lligams estan per tot arreu, és gairebé insuperable. I és aquí on rau la força i l’interès del volum. Ara bé, i això és una visió personal, d’estil de llibreter em quedo amb el càustic Shaun Bythell de Diari d’un llibreter (Viena, 2019).[1] Dit això, m’agradarà poder treure el cap algun dia a la llibreria de Lucignana.
Àlex Figueras
Autor de Bloc de notes
De la 6a promoció de l’Escola de Llibreria
[1] Una ressenya d’aquesta obra, en la seva versió castellana de Malpaso, va ser ressenyada en aquest blog. (N. de la R.)
Afegeix un nou comentari