Quan l’entusiasme no substitueix el rigor

Nomen Martin, Leila. Literatura universal: 100 llibres i 25 anècdotes per enamorar-se’n. Pròleg, Sílvia Soler. Barcelona: Base, 2025. 310 p. (Base històrica; 216). ISBN 979-13-87728-12-0. 19 €.

En un moment en què sembla que el gust per la lectura s’ha popularitzat, que el sector del llibre suavitza les alertes de crisi i que s’han multiplicat els textos divulgatius que volen acostar la literatura clàssica al gran públic, Editorial Base publica Literatura universal: 100 llibres i 25 anècdotes per enamorar-se’n de Leila Nomen Martín.

La proposta, tal com es presenta, és aparentment suggerent: una selecció de cent títols que l’autora ofereix com a lectures que han marcat la història de la literatura i vint-i-cinc fitxes de vint-i-sis obres literàries de ficció.

A la introducció, llegim amb satisfacció que l’obra és una «porta d’entrada […] amb una llista pensada per oferir eines que ajudin a saber per on començar» en el gran mar literari. També llegim, amb menys alegria, que «No es citen les fonts individuals, ja que moltes d’elles es basen en fonts secundàries que discuteixen les aportacions d’altres autors, i en la majoria dels casos no es poden identificar les fonts originals […] la informació podria contenir imprecisions». Ens trobem, doncs, davant d’una obra que afirma que serà imprecisa en les dades que presenta. El nostre còrtex frontal arronsa les celles en senyal de preocupació.

Avançant en la lectura, l’editorial manifesta que s’ha utilitzat intel·ligència artificial (IA) en les imatges generades i que la publicació queda exempta de drets d’autor «ja que aquestes imatges no són creades per un ésser humà». De la satisfacció inicial hem passat al disgust. Quina llàstima! Hi ha més de 500 professionals de la il·lustració procedents de totes les branques de la creació visual associats a l’Associació Professional d’Il·lustradores de Catalunya (APIC) que podrien haver enriquit les pàgines del llibre.

Un cop superat el daltabaix de l’absència de bones il·lustracions, emergeixen de manera persistent diverses mancances que releguen el llibre a una posició allunyada de la crítica literària sòlida amb criteri. El principal problema no és què tria l’autora, sinó com ho fa. Prèviament a les llistes i a les fitxes literàries, l’autora aborda un capítol de curiositats de la literatura universal on trobem respostes a diverses qüestions, com ara quins han estat els llibres més llargs i els més curts, els més influents o quins són els gèneres literaris més populars. I és en aquesta pregunta quan s’espera trobar paràgrafs del llibre ¿Qué es un género literario? (Akal, 2017) de Jean-Marie Schaeffer o de la primigènia Poètica d’Aristòtil com a resposta, però lamentablement trobem el títol de Cinquanta ombres d’en Grey, d’E. L. James com a exemple de gènere de ficció contemporània, un dels gèneres més populars.

Un recull afectiu però poc fonamentat

El llibre de 310 pàgines està estructurat amb pròleg, introducció, curiositats literàries, una llista de 100 de les millors obres de la literatura universal, una altra amb 100 de les millors obres de la literatura catalana i una successió de fitxes de llibres, d’entrades breus triades sota un criteri desconegut que mostren sinopsis, personatges i temes principals, moviments literaris, èpoques històriques, curiositats, anècdotes «sorprenents» ‒no sabem si contrastades i verídiques‒ i moments literaris que volen ser atractius despertant la vessant més laxa i menys rigorosa del públic lector. Després de les fitxes trobem l’epíleg, un capítol trampa on s’incorpora una llista amb més de 150 títols com a llista alternativa i les referències bibliogràfiques.

I és aquí on es percep el primer dels grans límits: no hi ha cap rastre de bibliografia acadèmica ni de referències que avalin les interpretacions realitzades, tampoc no hi ha bibliografia dels moviments literaris, de les èpoques històriques o de les curiositats i les anècdotes presentades. Aquesta absència de fonaments ‒notes, citacions o recomanacions de lectura secundària‒ converteix el text en una narració personalitzada que es queda en la superfície més que en una obra pensada per a un públic que vulgui entendre contextos literaris exigents. Aquesta carència d’evidències documentals que deixa la selecció i les valoracions en el terreny de la sensació personal i de la rumorologia quan es tracta de comentar literatura ens fa pensar que és un to que busca allunyar-se de l’academicisme. I així és que trobem fragments com «Es rumorejava que tenia una relació amb la seva cunyada que havia anat a viure amb ells per oferir-los ajuda» (p. 162), «Era vegetarià i es comenta que, un dia, davant un aquari, li va dir a un peix que l’observava en pau i que per això no se’l menjaria» (p. 204) o bé «i es diu que va inventar un casc per a protegir els treballadors» (p. 205).

Desordre, repeticions i contradiccions: l’entusiasme no és suficient

El punt que més pesa sobre el llibre és el desordre textual. Si bé l’ordre de les fitxes i la llista correspon a un criteri cronològic, la repetició d’informació a l’interior d’algunes d’elles indica que no hi ha hagut una revisió exhaustiva del text. Com a exemple, trobem que a la sinopsi d’Orgull i prejudici, l’autora indica que «l’obra explora temes com l’amor, la moralitat, les expectatives socials i les dinàmiques familiars» (p. 101) i més endavant, als temes principals, repeteix que «La novel·la tracta de temes com l’amor i el matrimoni» (p. 101). I així, trobem aquest patró de repeticions d’informació a les fitxes de Frankenstein, Anna Karènina, Grans esperances, Ulisses de Joyce, La plaça del Diamant, El perquè de tot plegat.

A mesura que es recorre el llibre, també es detecten replicacions de tòpics i judicis genèrics. Expressions com «ha marcat generacions» o «és una obra cabdal» reapareixen amb escàs esforç per aportar nova llum sobre per què això és així en cada cas. Aquestes repeticions no sols empetiteixen la veu crítica, sinó que revelen una certa manca de matisos. Encara més, al llarg del text el to fluctua entre una veu afectiva i entusiasta i una altra que intenta semblar crítica, però moltes vegades no ofereix prou elements argumentatius per sostenir aquesta pretensió. Tant és així que l’anecdotari presentat ‒orientat més a entusiasmar que a analitzar‒ sovint presenta comentaris amb judicis de valor més personals de l’autora que anàlisis profundes de l’obra tractada.

Aquest contrast de tonalitats ‒del romanticisme lector a una voluntat crítica només insinuada‒ crea contradiccions internes que, lluny d’enriquir el discurs, el debiliten. Aquests canvis de veu no acompanyen la resolució de preguntes més profundes sobre les obres: per què una novel·la és rellevant més enllà del seu estatus de «clàssic»? Quins debats ha generat o encara genera? Sense aquestes disquisicions, la crònica queda esponjosa, limitada a sensacions generals que ja es trobarien en moltes recomanacions literàries populars.

Cal reconèixer, però, que Literatura universal té punts al seu favor. Potser el to accessible, la llengua fluida i les anècdotes sucoses poden servir com a punt d’entrada per a lectors i lectores encuriosits que volen començar a descobrir clàssics i bones lectures sense intimidar-se amb llenguatge acadèmic o estructures denses. Hi ha moments en què la narració aconsegueix activar l’atracció i, probablement, això és part del seu propòsit principal: inspirar amor per a la lectura. Tot i que una bibliografia amb fonts expertes aportaria fonaments sòlids al text i convidaria el públic lector més inquiet a explorar i continuar amb la recerca literària.

Conclusió

Literatura universal: 100 llibres i 25 anècdotes per enamorar-se’n és un llibre amb una vocació divulgativa i entusiasta i, com a tal, pot funcionar com a primer contacte o inspiració per a persones que s’acosten a la literatura universal. Però aquesta mateixa vocació ‒sense criteris de selecció explicats, sense bibliografia entesa de suport, amb una estructura interna desordenada i amb repeticions i contradiccions i amb un to que és més de Tik-tok que d’un registre acadèmic‒ el converteix en un producte que no compleix amb les expectatives d’una crítica literària consistent o d’una història de la literatura universal. És un text que renuncia al rigor acadèmic i a una estructura clara a favor d’un discurs emocional. En definitiva, és una obra amb el cor ben posat en la intenció, però que necessita més espina dorsal i que ha perdut l’oportunitat per sostindre’s com a referent en qualsevol prestatge que vulgui parlar seriosament de literatura universal.

Ester Bueno  
Humanista, postgraduada en Prescripció Lectora i màster en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada