Muñoz, Gustau. Després del llibre: notes sobre llibres, història i cultura. Barcelona: Universitat de Barcelona, Publicacions i Edicions, 2023. 499 p. (Figura). ISBN 978-84-9168-931-7. 30,76 €.
No sé si atribuir-ho a una casualitat o si es tracta d’una decisió presa amb coneixement i a consciència, però m’han proposat ressenyar el llibre d’un autor valencià després de publicar-ne recentment una sobre un altre autor d’aquella terra. Tot i ser dues obres molt diferents, tant pel que fa al tema, l’estructura o el plantejament com per l’edat de cadascun dels autors, coincideixen en un parell de punts, tal com explicaré més tard.
Gustau Muñoz Veiga va ser poc temps professor a la Universitat de València perquè preferí dedicar-se a l’assaig, la traducció i l’edició. També va participar en política, però de seguida passà al camp de l’activisme cultural i cívic. Ha publicat uns quants llibres i nombroses col·laboracions en diverses publicacions periòdiques. Actualment és un dels directors de la revista L’Espill, fundada per Joan Fuster i que aquesta universitat va recuperar l’any 1999, centrada en l’assaig, la filosofia i les ciències humanes i socials.
El llibre que tenim entre mans, publicat recentment per la Universitat de Barcelona, és una recopilació d’articles que sembla que han vist la llum els últims cinc anys, del 2018 al 2023, encara que no s’especifiqui enlloc. Tal com anuncia el seu subtítol, tracten de llibres, història i cultura, cosa que lliga amb l’activitat habitual de l’autor. Només llegir-ne el pròleg, m’he adonat que estava davant d’una persona amb una cultura enorme i d’un lector compulsiu que exhibeix una prosa de categoria: amb una claredat meridiana i una senzillesa aparent toca a fons molts temes després de reflexionar-hi i sense deixar res a la improvisació.
Aquest pròleg és l’únic text que intenta justificar el títol de l’obra, «Després del llibre» sense punts suspensius ni cap altre signe de puntuació que el tanqui. L’autor ens hi pretén transmetre un cert pessimisme sobre el futur del llibre, però el to que fa servir, la passió que transmet i la quantitat de lectures que comenta mitiguen aquesta radicalitat. A més, al final, el lector descobreix que potser no n’hi ha per tant, tot i que no es poden negar els problemes i limitacions que potser comportin els canvis importants que el futur sempre introdueix.
I, a continuació, apareixen cent disset articles tan sospesats i equilibrats com aquest pròleg. De seguida notem que s’han escrit des d’una perspectiva valenciana. Habitualment, els assajos o conjunts d’articles en català sobre llibres, història i cultura estan plantejats des de Catalunya, gairebé només s’hi parla d’autors catalans, amb sort, de mallorquins, i, des del nostre aïllament exclusiu, les publicacions valencianes queden una mica als llimbs, com oblidades. Aquesta obra ens demostra, sense pretendre-ho, que allí també es fa cultura, que s’hi llegeix tota mena de llibres o que s’hi reflexiona sobre qualsevol matèria, tal com pot passar al Principat.
D’entrada vaig pensar que seria un recull de crítiques de llibres, però de seguida em vaig adonar que era més que això. Dedica uns quants articles al món de l’edició, el llibre i les llibreries o, a partir d’un tema concret, parla en altres de diversos escrits que segueixen el fil triat però amb un argumentari diferent. Analitza el món cultural valencià tant si l’autor escriu en català normatiu de València com si ho fa en castellà –encara que se li noti una preferència pel català– i reserva un espai prou important als dietaris i les memòries, camp habitualment poc tingut en compte. Està molt interessat en l’assaig en el sentit habitual (història, sociologia, antropologia o pensament) i en el sentit literari que va instituir Michel de Montaigne: la reflexió literària, la divagació o el joc analític.
Aquest és un dels punts de coincidència amb el llibre de l’altre valencià que he citat. Gonçal López-Pampló ens hi feia una introducció a l’assaig humanístic i literari amb rigor i àmplia perspectiva. S’hi considerava un deixeble i admirador absolut de potser el millor assagista en llengua catalana, Joan Fuster, de qui fa poc hem celebrat el centenari. I Gustau Muñoz, potser no tan explícitament, però sí amb igual entusiasme, el cita en bastants articles. Actitud que em sembla justa i lloable perquè aquesta celebració va passar, per desgràcia, prou desapercebuda a Catalunya.
O potser el motiu d’aquesta indiferència sigui el pessimisme que traspuen les dues obres quan parlen del futur del llibre, i de l’assaig en especial. Encara que un dels autors tingui uns trenta anys menys que l’altre, tots dos coincideixen que les publicacions assagístiques i de pensament estan en franca decadència, no sé si de qualitat, de quantitat o de les dues coses. Com a llibreter, goso dir que hi estic en total desacord. Encara que aquesta temàtica –igual que la poesia– sempre ha sigut molt més minoritària que la novel·la, es continuen publicant molts llibres que podem incloure en aquesta categoria. La pregunta seria si els que surten ara són més bons o pitjors que els que es publicaven abans, i això ja ho jutjarà la història perquè a nosaltres, naturalment, ens falta perspectiva. I intentar preveure el futur és un desig molt humà però està demostrat que és gairebé impossible encertar-ho.
El que sorprèn de l’obra que estem tractant és que els articles no estiguin ordenats de cap manera: no consta ni on ni quan han aparegut, du un índex de títols tot just seguint l’ordre de les pàgines i no va acompanyada d’un índex onomàstic ni temàtic.
Això fa que, d’una banda, costi tenir-ne una perspectiva global: tot i que les col·laboracions mantenen un nivell coherent de qualitat, hi apareixen tants temes i subtemes o s’hi citen –justificadament, però sense ordre– tantes obres, autors, traductors, revistes i altres publicacions, que el lector a vegades se sent desorientat o creu trobar-hi contradiccions. Per exemple, sobre el pessimisme de què he parlat, l’autor veu en algunes cròniques un futur prometedor i en altres un d’absolutament negre.
Però, per altra banda, aquest caos sorprenent també provoca una sensació de riquesa que reconforta. Els articles flueixen i toquen tants aspectes interessants que ens sentim immersos en un entorn cultural riquíssim i esperançador, com feia temps que no trobàvem. Així doncs, no puc deixar de recomanar la lectura del llibre de Gustau Muñoz, i vosaltres, lectors, haureu de decidir cap a quina de les dues bandes us inclineu: creieu que el llibre –en qualsevol suport– està acabat tal com el coneixem, o bé té un futur més enllà de la post-postmodernitat? És el vostre torn.
Josep Cots
Llibreter sènior de Documenta
Afegeix un nou comentari