Un llibre sobre l’assaig, que també n’és un

López-Pampló, Gonçal. Primera lliçó sobre l'assaig. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2023. 141 p. (Primera lliçó; 3). ISBN 978-84-9191-282-8. 12 €.

Aquest opuscle forma part d’una col·lecció que ha iniciat Publicacions de l’Abadia de Montserrat en col·laboració amb la Càtedra Màrius Torres, de la Universitat de Lleida. Està dedicada a la filologia catalana, pretén ser una biblioteca de coneixements bàsics sobre aquesta especialitat i està adreçada a alumnes de graus humanístics o a qualsevol persona interessada en la literatura en general. Encara que l’expressió Primera lliçó de… n’encapçali el títol, això no vol dir que en un futur n’hagin d’aparèixer altres sobre el mateix tema, sinó que el nom de cada un dels volums comença així per assenyalar el seu caràcter introductori. De moment, n’han publicat un sobre literatura,[1] un altre sobre Àngel Guimerà, un tercer sobre teatre i aquest, dedicat a l’assaig, és el quart de la sèrie.

El seu autor, Gonçal López-Pampló (València, 1982), és professor associat al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. La mateixa Universitat li va publicar el 2017 la tesi doctoral, D’Ors a Fuster: per una història de l’assaig en la literatura contemporània, cosa que li permet parlar amb coneixement i autoritat sobre el tema. A part d’això, ha sigut director literari de l’editorial Bromera (que publica en català) i d’Ediciones Alfar (que ho fa en castellà) des del 2014 fins al 2022.

L’obra, que es divideix en quatre capítols, comença amb una introducció en què es parla principalment de Montaigne, perquè va ser qui va fixar el terme «assaig» en els seus famosos Essais, tot i que aquest gènere literari vingués de l’antiguitat.

En el primer capítol, López-Pampló ens en presenta una definició clara i senzilla: està escrit en prosa, és un text subjectiu que renuncia a la ficció, hi predomina l’argumentació, té una voluntat evident de comunicació amb el lector i aspira a exercir una funció social d’origen intel·lectual. Hi ha dos tipus d’assajos. El deliberatiu, en què «l’enunciació subjectiva actua amb aparent llibertat, abordant temes diversos sense cap pretensió metòdica i subratllant sempre la parcialitat i la provisionalitat del punt de vista individual». I el divulgatiu, en què l’assagista introdueix el lector en el coneixement d’una matèria concreta i l’empeny a reflexionar-hi. L’autor tanca aquest capítol amb un breu repàs dels predecessors de l’insigne Montaigne.

En el següent capítol, enumera les característiques principals de l’assaig, que ell sintetitza en quinze, de les quals goso destacar l’actualitat del tema, el fet de no ser exhaustiu, l’orientació a un públic ampli, la subjectivitat de l’enunciació, el seu caràcter digressiu però també suggestiu, la incitació a la participació activa del lector i, finalment, la voluntat de posseir un estil propi. A continuació, reflexiona sobre què és literatura, critica la divisió anglesa entre ficció i no-ficció per simplista, parla de retòrica i poètica i intenta definir les fronteres entre l’assaig, la ciència i la filosofia recorrent tant a Genette com a Aristòtil, Adorno, Van Dijk o, fins i tot, Madame de Staël.

Al tercer capítol, López-Pampló intenta establir els límits entre assaig, autoficció, autobiografia, narrativa testimonial o memòries. No creu en les teories romàntiques o ingènues que defensen la creació artística com un fet individual, pur i aliè als vaivens polítics, culturals i socials, perquè la literatura ha de ser interpretada tenint sempre en compte tant les coordenades pròpies del moment de ser escrita com l’època en què és llegida. Encara que l’assaig, com el van practicar Montaigne i Bacon, ja no es correspon exactament amb l’assaig actual, la seva matèria primera són les idees amb què treballa l’assagista; el concep com un espai d’expressió lliure i raonada, com un «reducte humanístic d’opinió», segons afirma Joan Fuster.

En el quart i últim capítol, n’analitza les fronteres. Una de les més borroses és el periodisme: sovint els reportatges que s’integren en un llibre d’assaig han aparegut prèviament en forma d’article de premsa. Unes vegades es produeix una reescriptura dels textos, però d’altres es publiquen tal com van aparèixer en un diari o revista. Aquest fet desperta la pregunta sobre en quin moment l’escrit en qüestió esdevé literari. El periodisme d’opinió, en canvi, permet un pas més natural cap a l’assaig. Però no es pot negar que el canvi de suport també en provoca un en la seva percepció social per les implicacions d’aparèixer en un mitjà o en un altre.

L’altra frontera conflictiva o poc definida de l’assaig és la filosofia. Seguint Joan Fuster, opina que l’assagista és un especialista en idees generals, mentre que podríem dir que el filòsof és un especialista en idees particulars: «la subjectivitat i l’absència de mètode que trobem en l’assaig podrien ser arguments prou sòlids per diferenciar-nos de la filosofia». No és tan difícil fer-ho amb la història perquè aquesta treballa a partir de la identificació i interpretació de les fonts, és a dir, amb un sistema d’inspiració científica. El mateix raonament es pot aplicar a les ciències que queden fora de les humanitats, incloent-hi les publicacions divulgatives que permeten transmetre al gros de la població una qüestió complexa en termes senzills. Però pot existir una coincidència amb l’assaig quan l’objectiu de l’obra sigui utilitzar el material científic com a suport de la reflexió personal de l’autor.

Una altra frontera difusa seria l’autoajuda, perquè en les classificacions dels llibres més venuts (?) sovint apareixen obres amb escàs valor literari en l’apartat de no-ficció. El còmic també ha assimilat aspectes de l’assaig perquè n’apareixen adaptacions gràfiques; per exemple, la d’un llibre de Yuval Noah Harari o un de Paul Preston. Recentment, també hi ha hagut apropiacions semblants en el món del vídeo o la fotografia.

El llibre acaba amb una reflexió sobre la situació actual de l’assaig i, a partir d’aquí, agafa un caire més personal, potser marcat per la seva experiència com a editor. L’autor considera que «en temps d’etiquetes ràpides i líquides, l’assaig no juga amb les millors cartes». Es lamenta que és una part de la producció editorial que no permet guanyar gaires diners [sic!]. El motiu seria que la seva difusió gairebé només es produeix entre els seus productors perquè els seus principals lectors són els mateixos assagistes.

Segons l’autor, l’auge de les xarxes socials (des d’influencers a TikTok) ha provocat un desplaçament en els hàbits de consum i referents col·lectius. De manera que caldria reflexionar sobre com d’efímera ha sigut la cultura del llibre fora de les classes il·lustrades i acomodades que històricament la sostenien i les que la podrien sostenir en el futur, aspecte que em sembla interessant i polèmic. Es pregunta també si «una determinada manera de practicar la ciència farà sobrera la filosofia i, per tant, l’assaig» perquè el desenvolupament científic i la mentalitat racional que se li suposa poden fer innecessària la tendència a la divagació.

En el cas català, el mercat cultural no tan sols està fragmentat sinó que també se sotmet a una oferta doble, atès que molts continguts apareixen també en castellà i sovint tan sols en aquesta llengua. Per tant, Gómez-Pampló intueix que la influència de certes figures culturals variarà molt segons com facin servir les xarxes socials, els idiomes que triïn o la capacitat que tinguin de relacionar els diferents mitjans pels quals escampin el seu missatge. Així doncs, «l’accessibilitat de la informació, la rapidesa amb què es pot obtenir i el caràcter supranacional de les plataformes on trobar-la canvien les regles del joc que havíem conegut durant bona part dels segles XIX i XX».

Així i tot, reconeix que figures com ara Marina Garcés, Irene Vallejo o Mary Beard han aconseguit una posició relativa de privilegi pel que fa a l’exercici de la funció social que han aconseguit els seus textos i les seves aparicions públiques, ja que disposen d’una audiència àmplia, sòlida i creixent.

Aquesta Primera lliçó sobre l’assaig m’ha interessat perquè l’autor hi exposa les seves explicacions i raonaments amb una gran senzillesa i claredat, tot i la complexitat del tema. Cosa que no m’ha sorprès en un admirador de Joan Fuster i Josep Pla, dos autèntics mestres en aquest camp. El que li retrauria potser és el seu pessimisme final. La novel·la és evidentment el gènere literari més venut des de fa decennis i segurament algun segle, i la reflexió personal sempre ha sigut un camp menys popular.

Afortunadament, però, aquest fet no ha impedit que continuessin apareixent nous assajos que poden ser certament minoritaris, però que tenen un pes cultural destacat. El mateix autor cita assagistes d’èxit i en podríem afegir algun més, cosa que demostra l’existència d’un coixí prou consistent de lectors. Confiem, doncs, que no s’imposi el seu pessimisme i se’n continuïn publicant d’igual de bons o encara millors. I, si cal, esmolarem l’enginy per aconseguir-ho: no podem renunciar a l’aparició de nous assajos, un camp literari i de pensament tan important. A part de la gran satisfacció que la seva lectura proporciona sovint.

Josep Cots
Llibreter sènior de la llibreria Documenta