Seminari sobre la Traducció a Catalunya (2023)

Seminari sobre la Traducció a Catalunya (31è: 2023: Barcelona). Traduccions: què en diu la crítica? Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2024. 76 p. (Quaderns divulgatius; 73). Disponible també en línia a: https://www.escriptors.cat/publicacions/quaderns-divulgatius-73-traduccio.

El seminari sobre traducció que organitza anualment l‘Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) és un dels pilars més ferms i consistents per al manteniment i la consolidació de la traducció en llengua catalana, així com un dels motors que n’incentiven la reflexió.

L’edició número 31, celebrada el 4 de març de 2023, va versar sobre la relació de la traducció amb la crítica, tema que es va tractar amb el rigor que caracteritza aquesta trobada anual. L’acte, recollit de forma sintetitzada dins de la col·lecció «Quaderns divulgatius» (número 73), es va iniciar amb una conferència a càrrec d’Alfred Mondria, presentada per Susanna Fosch, seguida d’una entrevista de Maria Sopena a D. Sam Abrams, i va concloure amb l’habitual taula rodona protagonitzada per diversos especialistes i professionals en la matèria, moderats en aquest cas per Jordi Martín Lloret, vicepresident de l’Associació.

A la «Presentació» del llibre d’actes, Martín Lloret hi avança la infatigable reivindicació de «la visibilitat del traductor» que l’AELC sempre ha portat a terme. Amb aquesta introducció obre la porta de bat a bat a una qüestió que singularitza la crítica literària i, segons afirma, ha conduït a confondre les traduccions amb les obres originals per part de la premsa general, atorgant als autors les característiques estilístiques pròpies dels torsimanys. Aquesta «anomalia» és la que va animar els organitzadors a dedicar una edició a la crítica literària, amb la intenció «d’analitzar» el decalatge existent entre la valoració d’una obra de creació i la d’una obra traduïda.

El primer apartat recull la intervenció del filòleg i crític literari Alfred Mondria, col·laborador en publicacions com Avui, Levante-El Mercantil Valenciano, La Vanguardia, Caràcters i Trapezi. Mondria pronuncia la conferència «Traducció i crítica literària: cartes de lluny», presentada per la lingüista i traductora Susanna Fosch. Durant la seva exposició, el ponent confessa que en alguna ocasió ha respost amb un «No t’ho sabria explicar» la pregunta sobre la seva valoració de la qualitat d’una traducció la llengua original de la qual no entenia.

Al nostre parer, aquest és un indicador de la manca d’informació que pateixen alguns crítics en el moment d’avaluar una traducció, atès que aquesta llacuna anul·la tota possible comparativa i només permet l’anàlisi dins de l’àmbit del que en el sector professional es coneix com el text d’arribada. Es pot preuar la qualitat del text traduït, però exclusivament dins del context de la llengua a la qual s’ha traslladat. Així, doncs, es perd una part fonamental de la crítica objectiva del text creat en la nova llengua: la seva relació amb el text de partida, considerada des de múltiples òptiques: lingüístiques, textuals, expressives, estilístiques, etc. L’única crítica viable és aquella que queda constreta a la literatura local: «Jo crec que eixa és un poc la base d’allò que d’alguna manera els qui no coneixem llengües originals ens fa percebre per què una traducció és bona o, com a mínim, t’impedeix sospitar que el text que estàs llegint és qüestionable», afirma Mondria, fent referència a la cèlebre opció traductora que Joan Fuster batejà com «l’enginy de l’escriptor». Ho il·lustra amb l’exemple de la frase «Un vellet recaigut en la infància», que Gabriel Ferrater va seleccionar a la seva traducció d’El procés, de Kafka: «Si anàrem al text original potser aquella no era l’opció més adequada, no ho sé ni ho sabré mai possiblement, però a mi Gabriel Ferrater em va fer versemblant que eixa expressió anava lligada a un dels casos lingüístics més curiosos dins de la història d’Europa». Aquesta asserció ratifica la nostra percepció, la qual Mondria enriqueix amb reflexions del tipus «Estic convençut que Austen no escrivia així», o bé «Possiblement Nabókov estava jugant amb un anglès més arcaic, més sever, més gramatical». Entenem que aquestes suposicions pretenen omplir el buit que suposa la impossibilitat de llegir el text en la llengua original.

Amb tot, el filòleg valencià finalitza el seu torn fent-se ressò d’una reflexió de Martin Amis que, possiblement, resumeix l‘essència de la bona literatura, tal vegada per sobre de l’encert en les eleccions preses en el moment de traduir: «Quan escrivim, un escriptor ‒i també crec que un traductor i un crític‒ mai ha d’oblidar com parlem: el to, la melodia, el ritme, elements que són inherents a l’expressió lingüística i que també s’han de traslladar a la creació i a la traducció. A això és al que hem de donar credibilitat». Aquest «això» es pot traduir per «el plaer de la lectura».

La segona part del seminari reprodueix l’entrevista que Mireia Sopena, editora i doctora en filologia catalana, manté amb D. Sam Abrams, poeta, traductor, crític i assagista estatunidenc, llicenciat en Filologia Hispànica i establert a Catalunya als anys setantes. Després d’una lloadora presentació envers la figura i l’obra del traductor, l’entrevista s’endinsa en un extens repàs a la seva prolífica trajectòria entre la producció catalana i la nord-americana, especialment poètica, moment que el traductor aprofita per deixar caure alguna perla antològica del tipus «cada traducció és una visió del món diferent de la teva comunitat i és una possibilitat d’aprenentatge i enriquiment».

Seguidament, Sopena li dona veu al crític literari, a partir de la seva experiència com a traductor. En aquest punt, Sam Abrams destaca els paral·lelismes existents entre les dues figures, atès que ambdues són lectores i escriptores, condicionades per l’atenció profunda que dediquen a cada text en què basen la seva tasca. A continuació, aprofitant les preguntes que se li formulen, l’entrevistat repassa certes característiques idiosincràtiques de la crítica literària actual, d’entre les quals destaquem els condicionaments que tenallen els crítics en la seva tasca, com el fet que «en la crítica catalana la gent confon criticar una obra amb criticar una persona»; la influència negativa de les xarxes socials en l’ofici; la manca de rigor de moltes crítiques, reflectida en la «indulgència amb tot escriptor que té menys de quaranta anys», i l’«abandonament» que «la literatura catalana pateix» per part de «les associacions», «les institucions de govern» i «la universitat […], allunyada de la realitat literària».

Finalment, la sempre present taula rodona, amb el títol «Es mulla prou, la crítica d’obres traduïdes?», llança la pregunta sobre la qual es pronuncien Xènia Dyakonova, Marina Espasa, Valèria Gaillard i Víctor Obiols, amb la moderació de Martín Lloret.

Xènya Dyakonova, llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, poeta i traductora, comença per destacar que a Rússia, el seu país d’origen, la poesia és «tan minoritària com a qualsevol altre lloc»; tanmateix, «[l]a crítica literària s’ocupa […] de la poesia i de les traduccions de poesia amb tanta atenció i exigència com de la narrativa». Més endavant, posa l’èmfasi en el fet que la traducció poètica a Rússia «consisteix, abans de res, a mantenir o recrear els aspectes formals de l’original i, en segon lloc, a transmetre’n l’esperit», procediment a partir del qual s’intueix que la tradició francesa de traduir poemes estrangers en prosa desmereix la tasca traductora des de l’arrelada perspectiva russa: «Traduir-lo en prosa es consideraria una blasfèmia o una mostra d’ineptitud». Dyakonova tanca la seva intervenció afirmant que troba a faltar un nivell d’exigència semblant al que es practica a Rússia en la valoració de la poesia traduïda en llengua catalana: «Al capdavall, sacrificar la forma a favor del sentit és tan arriscat com matar el cos per salvar l’ànima».

La secció més llarga a les’ actes del seminari és l‘assignada a Valèria Gaillard, traductora, crítica literària i professora de traducció literària a la Universitat Autònoma de Barcelona i de literatura francesa a la Universitat de Barcelona, qui inicia el seu torn de paraula amb un contundent «”No”, sense fissures», com a resposta a la pregunta central de la xerrada, si bé ràpidament deriva cap a un «Depèn» que li serveix de punt de partida per anar matisant la tasca de la crítica literària en la nostra llengua. Una de les seves observacions va adreçada a les «breus referències als traductors quan es presenten obres traduïdes i comentaris amb freqüència més cortesos que analítics», en una visió coincident amb la prèviament expressada per Sam Abrams. Amb tot, Gaillard ressalta l’oportunitat que suposa per la qualitat literària la creació d’«innombrables publicacions digitals especialitzades, però amb voluntat de tractar l’actualitat literària per als lletraferits en les quals les crítiques a la traducció semblen trobar un terreny fèrtil i un bon ressò». També fa referència a Mondria, amb una opinió contrària, però, quan assevera: «Aquest tipus de treball requereix per part del crític un domini de la llengua de partida», i posa d’exemple la manca de coneixement d’«obres traduïdes del rus, del turc o del coreà», sense deixar d’insistir en la importància del «laboriós treball comparatiu entre l’original i la traducció», el qual entén que, ara com ara, pertany a «l’àmbit acadèmic, a la vora de les facultats de traducció i interpretació». Per últim, presenta com a model de crítica que «es mulla», aquella «que critica i alhora és constructiva», la que va publicar Jordi Llovet a la revista «Quaderns», d’El País, sobre la seva traducció d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, i posa l’article d’exemple dins d’un context de «suplement cultural de vocació generalista». En contraposició, esmenta una crítica comparativa de Ramon Lladó sobre la mateixa traducció, aquesta vegada en l’entorn restringit de l’academicisme, com una crítica que també «“es mullava” en una anàlisi detallada dels diferents aspectes que es mobilitzen en una traducció». Gaillard finalitza la seva participació apel·lant a «la necessitat de desenvolupar les crítiques a les traduccions en les revistes especialitzades, però adreçades al gran públic».

La següent conferenciant referenciada es Marina Espasa, escriptora, traductora i crítica literària. La seva visió de la crítica literària actual és concisa i contundent: «Parlant en propietat, el crític s’hauria de llegir l’original sencer i acarar-lo, punt per punt, amb la traducció. Només així seria capaç de jutjar si és acurada, correcta, inexacta o traïdora». Malgrat tot, deixa clar que les condicions contractuals no afavoreixen aquest procediment idoni sinó tot el contrari; d’aquí, segons ella, la pobra qualitat de les crítiques literàries, en general. Al seu torn, coincideix amb Sam Abrams sobre «la poca pràctica que hi ha aquí per entomar crítiques negatives», a partir d’una experiència pròpia. Tot seguit, Espasa se centra sobretot en la seva proposta de fer «una mica d’història per mirar d’entendre el context on som», la qual li serveix per revisar la contribució i l’estat actual del món editorial català, en particular de les editorials independents; les baixes tarifes de traducció, o el poc espai que la premsa dedica a les crítiques, «substituint-les per columnes d’opinió que suposadament donaran més “clics” al diari o més visites al web».

L’últim espai ´és per a Víctor Obiols, llicenciat en Filologia Clàssica i doctor en Filologia Catalana, que exerceix com a traductor, poeta i crític literari. Segons afirma, la crítica de la traducció literària és un tema «mai no prou considerat» perquè «sovint no hi ha temps ni espai per dedicar-hi». A banda de les revistes acadèmiques especialitzades, com ara Quaderns o Trujamán, «i moltes altres en l’àmbit internacional», encomia la tasca de «revistes de poesia, com Reduccions, o La Lectora, o revistes sobre afers d’escriptors, com Visat o Papers de Versàlia». Així com les ponents anteriors, ell també considera que la persona que «exerceix la crítica de traduccions ha de conèixer prou bé les dues llengües en qüestió, i, preferiblement, ha de ser persona experta en les literatures en joc, en l’autor, i en el gènere que es dirimeix. En el cas de la poesia, cal saber com funciona el gènere». Amb la seva declaració, queda manifesta la majoria de conferenciants que advoquen per una alta formació en diverses àrees per part de qui es dediqui a la crítica de la traducció. Respecte de l’autoria de la traducció poètica, defensa que «no ha de ser reservada necessàriament a poetes, o versificadors», recolzant-se en alguns exemples que comparteix. Obiols fa un punt i a part per la premsa diària, perquè «aquí és on la cosa comença a trontollar», atès que és més difícil «que el ressenyador tingui la preparació necessària, i les ganes i el temps de fer-ho». Conclou la seva exposició sostenint que «[é]s responsabilitat d’un editor comptar amb algú que faci un control de qualitat de les traduccions que publica, si no vol perjudicar el públic lector, i, de retop, perjudicar el seu prestigi».

El número de «Quaderns divulgatius» dedicat a la crítica de les traduccions aporta informació molt valuosa i actualitzada sobre l’estat d’aquesta disciplina literària, i ho fa per boca d’una petita representació d’especialistes, fet que revalora les opinions recollides. Se’n desprèn que la queixa més generalitzada volta entorn de la manca de qualitat de les eventuals crítiques que es publiquen, així com el mínim protagonisme que li concedeixen la majoria de les publicacions generals. Tanmateix, les veus que intervenen en aquesta edició proposen unes mesures pràctiques per compensar aquesta carència.

Amb aquesta nova proposta, el Seminari sobre la Traducció a Catalunya afegeix una baula més en la sèrie de consideracions sobre la traducció en llengua catalana que pretenen oferir una visió holística sobre una tasca tan indispensable com mancada de protagonisme, tan valuosa com insuficientment reconeguda, tan enriquidora com poc recolzada: «Existeixen poques tasques tan elevades» (Madame de Staël).

Juan-Francisco Silvente Muñoz 
Universitat Autònoma de Barcelona