Les geografies de la imaginació

Lin, Pei-yin; Li, Wen-chi (eds.). Taiwanese literature as world literature. New York, etc.: Bloomsbury Academic, 2023. XIII, 214 p. (Literatures as world literature). ISBN 978-1-5013-8134-8.

Continuem encara mirant-nos la literatura universal (la Weltliteratur que va denominar Goethe) amb unes ulleres de fabricació euroamericana. És cert que hem accedit a afegir al cànon universal algunes pinzellades perifèriques. A prop de Shakespeare i de Flaubert (però no al costat), hi deixem seure una estona autors com Cao Xueqin o Naguib Mahfuz. Tanmateix, per norma general, quan llegim obres individuals que procedeixen dels repertoris asiàtics, africans i sud-americans, les llegim al marge de la comprensió dels contextos específics i de la història de la literatura on es produeixen. O bé les llegim com a obres tipificadores de trets culturals indelebles i essencials. 

Com a resultat de tot això, la circulació entre nosaltres d’obres extraeuropees i perifèriques tendeix a orientalitzar i homogeneïtzar veus i singularitats, tendeix a confondre una creació literària amb un document sense angles, desproveït de literaturitat, tot just representatiu d’unes presumptes realitats socials, històriques o etnogràfiques desproveïdes de vectors de subjectivitat singular i d’intencions artístiques, com si fos només un testimoni, com si fos un mer reflex d’unes problemàtiques que els lectors euroamericans hem decidit que aquella obra literària encarna. No en valorem la dimensió estètica, l’enginy, l’estil, la creativitat verbal o imaginativa, la reinterpretació que s’hi fa de la tradició, la consistència o la novetat de l’aposta formal: ens interessa literalment el que s’hi mostra.

Això fa que ens fixem només en aquells exemplars que ens semblen més moderns (segons els nostres paràmetres), menys dependents del context específic, més fàcilment assimilables als gèneres i formats que ens ressonen, els que considerem més fàcilment «universalitzables» segons el nostre criteri. En aquest sentit, si agafem com a exemple la traducció i la recepció de la literatura taiwanesa veiem com les obres que tenen tractes amb el feminisme i les problemàtiques queer ens han cridat més l’atenció que no pas les que parlen de la resistència anticolonial (europea, japonesa, xinesa), que és de fet un tema recurrent i central en la literatura taiwanesa moderna.

Aquest volum de Taiwanese literature as world literature que han editat Pei-yin Lin (University of Hong Kong) i Wen-chi Li (University of Edinburgh) és un excel·lent antídot contra tot això. El seu enfocament qüestiona la posició de la literatura taiwanesa en el món. Alhora replanteja els paràmetres de la literatura universal, bandejant les rèmores de l’etnocentrisme euroamericà per on ens movem normalment. En el llibre hi ha autors de Taiwan, Hong Kong, Japó, França, Itàlia, el Regne Unit i els EUA, però més enllà de les procedències, hi ha uns enfocaments que defugen aquesta mena de biaix estètic i cognitiu.

A causa de la naturalesa multiètnica i del passat colonial de Taiwan, la literatura taiwanesa és naturalment multilingüe. Encara que es podria parcialment analitzar a través dels marcs de la literatura japonesa i sobretot de la literatura escrita en llengua xinesa, i també a través dels marcs més amplis i controvertits de la literatura sinòfona, només mitjançant la visualització de la literatura taiwanesa com a literatura mundial podem depassar els límits de la identitat nacional i examinar completament la pràctica de transculturació dels escriptors, i la visió global i les implicacions polítiques de la seva circulació.

Al llarg de l’època colonial japonesa (1895-1945), els escriptors taiwanesos es van inspirar en les tendències literàries mundials principalment –però no exclusivament– a través del japonès i el xinès. El modernism experimental va ser l’estil literari dominant al Taiwan dels anys 1960-70. Des de la dècada de 1980, la literatura taiwanesa ha forjat una trajectòria singular, modelada conjuntament per la postmodernitat i el postcolonialisme. Aquests moviments mostren les adaptacions creatives dels escriptors taiwanesos del pensament literari mundial com a resposta a la seva realitat local i transnacional.

Durant els anys de la guerra freda, la literatura taiwanesa va començar a ser introduïda amb comptagotes als lectors del món mitjançant la traducció. Durant les últimes dècades, els autors taiwanesos i les seves obres traduïdes han participat en converses globals, com ara les que es donen sobre el canvi climàtic, l’era de la «postveritat» o bé la igualtat ètnica i de gènere.

En el volum que aquí ressenyem hi trobem un pròleg, una introducció dels dos editors i dotze capítols agrupats en tres parts temàtiques: tres seccions interconnectades. Els tres assaigs de la primera part desenvolupen el marc teòric de la col·lecció per situar la literatura taiwanesa a la literatura mundial. Els tres assaigs de la segona part ofereixen diversos estudis de cas que permeten argumentar que hi ha una dimensió transcultural en la literatura taiwanesa i que és una literatura que mai ha estat una illa aïllada, que la seva vinculació amb «el món» sempre hi ha tingut un paper molt rellevant. Els sis assaigs de la tercera part del llibre analitzen el camp de les traduccions de la literatura taiwanesa a l’anglès, al japonès i a diferents llengües europees. A partir de casos concrets, s’hi il·lustren aspectes concrets de la relativament àmplia circulació global de la literatura taiwanesa.

Un cop fetes les reflexions prèvies i aquesta enumeració sumària de les parts del llibre, passem a veure el seu desplegament amb una mica més detall. En el pròleg del volum, la professora de literatures asiàtiques al Departament de Literatura Comparada de Harvard University, Karen Thornber, assenyala que el discurs dominant de la literatura universal continua encara avui afavorint la centralitat de les literatures occidentals. També apunta que si això és així és principalment perquè els estudiosos que marquen el to de la conversa comparatista no tenen ni coneixements ni formació en les literatures asiàtiques.

Tant els autors de la introducció com els dels tres assaigs de la primera part argumenten, per vies diverses, tot un ventall de raons pertinents que fonamenten l’oportunitat de considerar la literatura taiwanesa com una part singular i rellevant de la literatura universal. L’argument principal de la introducció deriva de consideracions geopolítiques. Com a resposta a la visió occidentalista del discurs dominant, que viu encara de la dicotomia entre un occident pensable i formalitzable, i la resta del món amorfa, difícil de conceptualitzar, els editors del volum apunten dos marcs conceptuals alternatius: el del sud global i el de la visió oceànica, o, en paraules d’Epeli Hau’ofa, l’escriptor de Fiji, el mar d’illes. Ambdues perspectives aconsegueixen situar la literatura de Taiwan en una posició productiva per generar una nova visió de la literatura universal. En aquest marc, s’entén que qualsevol obra literària produïda a Taiwan se situa en el centre d’una triple tensió creativa: en relació al seu enquadrament dins la literatura mundial, dins la literatura taiwanesa i dins de la literatura sinòfona (és a dir, aquella literatura escrita en xinès, en qualsevol àmbit o marc polític, més enllà de la República Popular de la Xina, sigui a la diàspora migratòria, al sud-est d’Àsia, a Singapur, a Taiwan…

L’assaig de Kuei-fen Chiu aprofundeix justament en aquest últim punt. Compara el marc conceptual «sinòfon» i el model de la «literatura universal» per llegir la literatura taiwanesa. Analitza el cas concret de la poesia de Yang Mu (1940-2020), que, segons la seva opinió, transcendeix tant els límits de la tradició xinesa com de l’occidental. Kuei-fen Chiu es reafirma en la consideració que la literatura taiwanesa pertany clarament a la literatura mundial.

L’assaig de Carlos Rojas postula directament la universalitat de la literatura taiwanesa. Assenyala que la imposició de límits i exclusions de la geopolítica global genera una dialèctica entre la llibertat i la restricció. Paradoxalment, això allibera a Taiwan una energia creativa que, al seu torn, garanteix el seu creixement literari.

Pei-yin Lin proposa una ampliació del ventall de perfils literaris que haurien de ser considerats dins de la literatura taiwanesa. Considera que caldria incloure-hi no tan sols obres literàries d’escriptors de Taiwan i publicades a Taiwan, sinó també obres sobre Taiwan escrites en altres llengües sinítiques o bé publicades en altres llocs que, mitjançant la traducció, poden tornar a circular a Taiwan i altres comunitats sinítiques. A partir de l’anàlisi de les obres literàries de Shawna Yang Ryan (taiwanesa i nord-americana), Syaman Rapongan (indígena tao) i Lien Ming-wei (taiwanès), Lin creua tres modalitats literàries encarnades en tres gèneres canonitzats i de prestigi universal (la saga familiar, la narrativa autobiogràfica i el relat iniciàtic o Bildungsroman) amb tres «modes de circulació» de les obres literàries, per explorar així en aquesta triple cruïlla les possibilitats que s’obren en llegir la literatura taiwanesa en el marc conceptual de la literatura universal. El dubte que li apareix a l’autora és si en desdibuixar els límits lingüístics i geogràfics de l’etiqueta «literatura taiwanesa» se’n dissol l’abast i la concreció.

La segona i la tercera parts del llibre presenten nou assaigs que aborden des de diversos angles i a través de diferents estudis de cas, les connexions de la literatura taiwanesa amb els marcs imaginatius i formals de la literatura universal, i amb els seus circuïts de difusió i de recepció. Cal destacar els assaigs que connecten l’ecocrítica, els estudis de gènere i sexualitat i els estudis indígenes. L’assaig de Darryl Sterk es centra en la novel·la, que ell mateix va traduir a l’anglès, L’home dels ulls compostos de Wu Ming-Yi (traduïda al català per Mireia Vargas i editada per Chronos, 2022), per proposar una «Literatura universal de temàtica indígena i ambiental».

Després de la Segona Guerra Mundial i la posterior Guerra Freda, es va accentuar la posició perifèrica de Taiwan a la comunitat internacional. La literatura taiwanesa, com a resultat, s’ha situat com un apèndix al marge de la literatura xinesa (de la República Popular). Ara, al segle XXI, Taiwan se situa en una posició molt més rellevant i estratègica, no tan sols pel seu pes tecnològic, sinó també per seu potencial de situar-se en l’ull de l’huracà dels conflictes geopolítics i econòmics globals, especialment entre els EUA i la Xina. Això ha contribuït a fer que la literatura taiwanesa hagi guanyat més visibilitat en la seva circulació internacional. En els darrers anys, han proliferat les traduccions i les conferències, els simposis i els tallers sobre la literatura taiwanesa. Gràcies també a la controvertida noció de la sinofonia, que ha generat un gran nombre de discussions i debats, de vegades bizantins però en general molt productius, durant l’última dècada, la literatura taiwanesa ha atret una atenció sense precedents per part d’estudiosos d’arreu del món. Amb publicacions com Taiwanese literature as world literature es reforça la reflexió crítica sobre aquesta triple adscripció problematitzada, d’una literatura que és alhora sinòfona, universal i taiwanesa. Com va dir Guy Davenport al seu llibre The geography of the imagination (1981): «La imaginació, és a dir, la manera com donem forma i utilitzem el món, de fet la manera com veiem el món, té límits geogràfics com illes, continents i països. Aquests límits es poden traspassar».

Manel Ollé 
Professor de la Universitat Pompeu Fabra, Departament d’Humanitats. Expert en contactes culturals entre Europa i la Xina