Sant Jeroni dels Jerónimos de Madrid

Com cada any, quan s’acosta el 30 de setembre, presentem un sant Jeroni. Ja saben, el patró de traductors i llibreters, entre altres gremis. El projecte Hieronymus endegat el 2016 pel Gremi de Llibreters i la Facultat de Biblioteconomia pren el nom de Jeroni en llatí. El d’enguany és un sant Jeroni de dimensions considerables, un quadre que ocupa el presbiteri de l’església de Los Jerónimos a Madrid, situada al darrere del Museo del Prado. El seu títol és La última comunión de san Jerónimo.

És obra del pintor Rafael Tegeo (1798-1856), que la feu per encàrrec del rei Ferran VII, i data del 1829. Com indica el rètol informatiu a peu del quadre, és «Obra de gran empeño y la de mayores dimensiones en toda la producción de Tegeo». A diferència de la iconografia habitual que sol acompanyar sant Jeroni (el capel cardenalici, unes vanitas, les pedres penitents, un munt de llibres i papers, el desert, un crucifix), aquí no hi ha res de tot això. Com a bon eremita, el veiem gairebé despullat en presència d’alguns dels seus deixebles, mentre ell rep la darrera comunió.

De sota un banc treu el cap un lleó una mica pansit, un dels atributs més habituals que solen acompanyar el sant. Conta la llegenda, errònia segons alguns estudiosos, que el lleó va decidir romandre tota la vida al costat de sant Jeroni com a agraïment per haver-li tret una enorme espina que tenia clavada a la pota.

A sant Jeroni (Estridó, Dalmàcia, vers 343-Betlem, 420) li devem entre altres aportacions a la cultura d’Occident la traducció de la Bíblia al llatí, l’anomenada Vulgata. El seu domini del grec, de l’hebreu i d’altres llengües, juntament amb la seva formació clàssica, li van permetre culminar amb èxit una obra de grans dificultats filològiques i teològiques. Durant cinc-cents anys ha estat la versió canònica de l’Església Catòlica.

Text i fotografia: Marcel Albet Guinart