«Viajes literarios», per John McMurtrie

McMurtrie, John. Viajes literarios: cartografía de recorridos ficticios a través del mundo de la literatura. Trad., Antonio Díaz Pérez. Nueva ed. Barcelona: Blume, 2024. 256 p. ISBN 978-84-10268-34-0. 32 €.

El llibre és una bona i molt elaborada antologia que recull i resumeix una selecció d’autors i textos que s’han fet des de la mirada del viatge, ja sigui físic, ja sigui interior; ja sigui real, ja sigui fictici i ho fa des d’obres publicades en l’antiguitat, com és el cas de l’Odissea i fins pràcticament avui mateix, 2021, que és la publicació del darrer text comentat: La autopista Lincoln, d’Amor Towles (Salamandra, 2022). La presentació és, com s’endevina, cronològica. Cada capítol està summament ben elaborat i segueix unes pautes que en cap moment s’extralimiten: es nota el control i la determinació a fer-ho d’una manera prou acadèmica. I la veritat és que funciona. També perquè s’ajuda d’una sèrie d’elements que li donen aire i ambició documental: la reproducció de la primera coberta original del llibre, un resum molt ben alineat al marge, la mesura de l’entrada (dues o tres pàgines com a màxim), la fotografia de l’autor o autora i alguna imatge que il·lustri l’època descrita, ja siguin mapes, ja siguin obres pictòriques o bé siguin fotogrames de pel·lícules que se n’hagin adaptat. Tot té un ritme, calculat, però alhora que facilita l’interval en la lectura que és justament el que necessita un llibre d’aquesta envergadura. La lectura ocupa 243 pàgines de les 256 que en total té la publicació i són 78, en total, les referències literàries que s’hi fan. 

És un llibre, doncs, que cal dosificar, que cal llegir a poc a poc: un capítol per dia, posem pel cas, o dos o tres, però més no. I pel que fa al text pròpiament dit, cal deixar dit que en moltes ocasions, el darrer paràgraf és absolutament il·lustratiu del que es trobarà al llibre original. Tot està ben organitzat i bellament presentat. L’índex final, com sempre, útil per a un llibre que pugui ser tant una lectura, com una eina de consulta, com un regal bonic de fer a un amic, a una amiga.

El quid de la qüestió és la selecció. No seré pas jo qui dubti de l’encert i coneixements per fer una cosa semblant. Ara bé, a mesura que s’avança en la lectura, sobretot cap al final, el lector s’adona que molts autors li són desconeguts. També que no sembla que l’autoria femenina sigui justament gaire present. Cal dir també que queda una mena de regust sobre si tots els autors i textos dels últims vint anys, no són resultat ꟷla seva selecció, vull dirꟷ més de la fortuna que han tingut en el ressò mediàtic que no pas en el seu valor literari. És un dubte que voldria apuntar. És una llicència que em voldria permetre, tot i que, segurament, deu raure en el meu desconeixement d’aquestes obres últimes. Les fronteres entre Orient i Occident, avui han desaparegut; altrament, es fa molt difícil apamar tanta literatura diferent a la cultura que ens és pròpia i decidir quina és més decisiva per formar part de l’imaginari del viatge literari.

Llegeixo que els col·laboradors són bàsicament anglosaxons. Possiblement si l’obra hagués estat produïda en un altre país, és molt possible que la selecció hagués estat una altra. Per tant, tot i recomanar la lectura d’aquesta antologia, penso que queda molt per posar-nos d’acord amb la literatura última: no han passat prou anys per determinar la vàlua literària d’alguns viatges i convertir-los en universals. No és el mateix posar-se d’acord amb els clàssics que albirar un futur del qual ningú té, ni tindrà mai prou informació: és impossible llegir-ho tot.

Des del punt de vista de l’experiència personal, cada lectora trobarà en el llibre les seves referències, les reverberacions en el seu propi imaginari i això està molt bé. Reconforta llegir que pràcticament tots els llibres allà ressenyats primerament, els coneixes i els has llegit tots. Aquesta és una primera cosa bona. El teu pensament et porta a reflexionar si mai els havies entès com a viatge i això també està bé; és el cas de Los detectives salvajes de Roberto Bolaño (Anagrama, 1998, reeditat el 2006), que a més m’ha fet molt feliç de trobar-lo. Talment és com reposar quelcom que havies pres feia temps. Més endavant, comences a trobar autors que sí que coneixes, però que justament no les obres que s’hi seleccionen. Clar que també et pots trobar alguns autors que molt possiblement no t’hagin agradat molt especialment. Llegir no vol dir pas sempre admirar. La cosa també està bé perquè et pot dur a buscar les obres referenciades i llegir-les. I de l’experiència personal, alguna cosa ressona també com un record oblidat: és en el meu cas, quan arribo a Música en la tierra de Tim Winton (Destino, 2008): resulta que un cosí, nascut anglès i migrat a Austràlia, me n’havia parlat i me l’havia recomanat; ves per on, coses del destí, potser encara hi soc a temps. I és, més o menys, per aquí, en la producció, que comença el segle XXI que t’adones que llevat d’algunes honorífiques excepcions (poso pel cas Olga Tokarczuk, Dacia Maraini, Yuri Herrera o Colson Whitehead), comencen a disminuir els teus coneixements. I em pregunto si Jang Eun-Jin, Kim Thúy, Rahul Bhattacharya, Tommy Wieringa, Rachel Joyce, Hiro Arikawa, Chimamanda Ngozi Adichie, Wu Ming-Yi, Mohsin Hamid, Azareen Van der Vliet Oloomi, Petina Gappah, Valeria Luiselli, o Amor Towles, em poden dir encara coses noves i engrescadores. En tot cas, la cosa pot esdevenir un repte força agradable d’encetar.

Montserrat Duran i Albareda
Historiadora de l’Art