Sobre la crítica literaria

Reich-Ranicki, Marcel. Sobre la crítica literaria. Trad., Juan de Sola. Barcelona: Elba, 2014. 140 p. (Elba Minor; 5). ISBN 978-84-942266-4-9. 14 €.

La lectura d’aquesta obra, en principi no gaire engrescadora a causa del seu títol, que té unes connotacions intel·lectuals implícites que podrien tirar enrere el lector per afició, que no per professió, és un interessant exercici de reflexió per seguir el fil del que no és més que una prova de com els protagonistes de la crítica literària s’esforcen per explicar el perquè de tot plegat.

El llibre es troba dividit en dues parts, corresponents als dos assaigs de Reich-Ranicki i d’Echevarría, que, per a la meva sorpresa, no apareix esmentat a la portada ni a la coberta. Gairebé és una obra compartida, ja que l’assaig de Reich-Ranicki (1920-2013),de 1970, té 70 pàgines, i l’epíleg d’Ignacio Echevarría (1960- ), de 2014, en té 53 . 

L’assaig de Reich-Ranicki fou creat com a introducció d’una antologia de les seves crítiques titulada Lauter Verrisse (Crítiques demolidores). En ell, l’autor defensa reiteradament la crítica negativa, que expressa el compromís del crític amb la literatura del seu temps, i, «en el caso del objeto que rechaza, hacer una referencia expresa a lo ejemplar» (p. 67).

En la primera part, Reich-Ranicki, al meu parer de zero a l’esquerra, com opinaria possiblement Schnitzler ‒encara que espero que gens petulant‒, s’explica sobre el quan i el perquè un crític literari es troba carregat de raons per esfondrar o promoure la lectura d’un llibre o un altre. Hi ha una evident necessitat de comunicar la seva intenció, elevada a judici estètic, que amaga, com sempre que algú decideix expressar una opinió (per suposat, també els crítics literaris), el gust subjectiu. No obstant, Reich-Ranicki insisteix en la necessitat de l’existència de la crítica, en la identificació del que s’anomena «alta literatura», per reconèixer que no tot és igual en el terreny de la paraula escrita. L’autor es prenia molt seriosament l’activitat crítica i el seu assaig es circumscriu especialment a la crítica alemanya, de la qual afirmava que era dolenta, en el context de la tendència marcadament anticrítica de la consciència pública alemanya, manifestant els seus prejudicis en una polèmica que és d’abast mundial, la del rebuig a la crítica. 

La segona part del llibre, l’assaig d’Echevarría «Crítica y negatividad», resumeix una part de la situació en l’àmbit territorial europeu, adduint que el corrent del pensament positiu pretén que els aspectes negatius de la crítica «constituyen una perversión de los cometidos primordiales que corresponden a la crítica» (p. 95). En considerar al crític un lector més, no s’accepten les seves prescripcions, que els lectors interpreten com una intromissió en el gust de cadascú. Echevarría, contrari a l’opinió idealista de Reich-Ranicki, que es dirigeix al públic generalista, s’alinea amb Walter Benjamin en la defensa de la crítica postautònoma, íntimament lligada al context ideològic, social i polític, en la qual el crític expressa la seva opinió en conjunció amb els seus ideals, i s’adreça a individus als quals la lectura pot mobilitzar, ressaltant la figura del crític com a socialitzador de la lectura.

En conclusió, resulta una lectura generadora de conflicte intern, ja que ambdós textos conviden el lector a participar del debat de la funció de la crítica, la seva influència en elslectors, les conseqüències de la mateixa sobre l’èxit o el fracàs de les obres literàries i l’anacronisme de la crítica negativa sostinguda pel periodisme de masses. Molt recomanable per a qualsevol lector que tingui opinió, positiva o negativa, sobre tot allò que llegeix. 

Sílvia N. Gómez Rodríguez
De la 2a promoció de l’Escola de Llibreria