«La batalla entre els llibres antics i moderns», de Jonathan Swift

Swift, Jonathan. La batalla entre els llibres antics i moderns. Trad., Dolors Udina; pròl., Nadal Suau. [Barcelona]: H&O, 2025. 83 p. També en versió castellana. ISBN 979-13-87914-05-9. 10 €.

Abans dels seus ben coneguts viatges de Gulliver, Jonathan Swift (1667-1745) escriu cap al 1697 The battle of the books, «La batalla entre els llibres antics i moderns» traduïda ara magistralment per Dolors Udina i editada per H&O Editorial. Un exquisit pamflet satíric publicat anònimament l’any 1704 i que demostra la genialitat d’un autor irrepetible. Es podria dir que La batalla entre els llibres antics i moderns prova la passió de Swift per esbrinar els mecanismes de les divergències ideològiques: els llibres moderns, per una banda (Bacon, Descartes, Gassendi i Hobbes) contra els llibres escrits pels antics (Homer, Píndar, Hipòcrates, Plató i Aristòtil).

El que li agrada a Swift és treure-li suc a les confrontacions entre la grandesa i la feblesa, la dels uns i la dels altres, en tot cas així ho afirma Sarah Alharbi al seu assaig sobre la gran obra de Swift Els viatges de Gulliver.[1]

A La batalla entre els llibres, Swift s’inspira en una querella importantíssima de principi del segle XVIII, que va iniciar-se en els cercles literaris britànics i que William Temple, polític molt conegut en aquells temps a Anglaterra, freqüentava assíduament. Temple va ser testimoni de picabaralles incessants que també es van estendre a tota Europa entre els moderns i els antics. En aquest llibret, Swift es posiciona clarament a favor dels antics, fent costat a William Temple (1628-1699), i ataca la pedanteria d’aquests cercles elitistes on els moderns menyspreaven els autors de l’antiguitat. Ho fa organitzant una confrontació literària i denunciant la vanitat dels moderns que pretenen ridiculitzar, el que segons Swift és inalterable, és a dir, la dignitat i la superioritat atemporal dels autors clàssics grecs i romans.

El que apassiona Swift és jugar amb els abismes. Allà on la majoria dels mortals ens acabem perdent entre la vanitat i la supèrbia, ell juga amb les nostres fragilitats per demostrar el perill de simular l’erudició tal com es practicava en aquests cercles elitistes. Amb La batalla entre els llibres antics i moderns Swift organitza una ficció inèdita, carregada d’imaginació, transformant una confrontació estèril en un conte lúdic, lleuger i divertidíssim, però sobretot en una ocasió per pensar. Si més no, la creativitat de Swift recorda la de Jean de La Fontaine (1621-1695), que amb les seves faules segurament inspirades en les d‘Isop o Horaci entre altres autors clàssics, tenia la virtut de metamorfosar la realitat en un conte i deixava palesa, mitjançant la personificació dels animals, l’esterilitat dels enfrontaments humans.

Jonathan Swift en el seu llibre, opta també per aquest procediment de transformació. Els antics són encarnats per l’abella, amb la seva passió pel treball i «recerca infinita»; els moderns per una aranya, obsessionada a construir, amb el que faci falta, un món propi i paranoic menyspreant la immensitat i la bellesa de l’univers. Si La Fontaine va triar els animals per encarnar el pitjor i el millor de la humanitat, Swift li segueix les passes, cosa que li permet il·lustrar l’absurditat d’aquesta tan cèlebre batalla dels moderns contra els antics i convidar els lectors a forjar-se un criteri propi. Tant La Fontaine com Swift han volgut, amb una traça didàctica inqüestionable, il·lustrar al màxim els acaraments entre els uns i els altres per tal de fer reaccionar el públic i dotar-lo d’un esperit crític.

El que és clar és que Swift, aprofitant subtilment aquesta baralla, es posiciona políticament al costat dels més fràgils, els més vulnerables, que lluiten per sobreviure i no pas dels més forts, que per continuar enriquint-se són capaços de vulnerar els drets a la dignitat dels més desafavorits.

També ens fa hereus de les seves reflexions per tal que s’apoderin exquisidament de la nostra modernitat, demostrant que tot el que s’ha pensat en èpoques anteriors, si està ben raonat, sobreviu al pas del temps i ens ajuda a entendre el nostre present. No ens resistim, en aquesta ressenya, a citar unes línies que demostren la generositat d’aquest autor irrepetible, que amb genialitat i emprant una vegada més el paral·lelisme amb la vida animal, imagina una república dels gossos:

«[…] podem observar que, a la república dels gossos, hi regna sempre una pau profunda després d’un bon àpat, i les disputes entre ells esclaten quan un dels gossos capdavanters s’apodera de l’os més gros i, o bé el divideix entre uns pocs i llavors instaura una oligarquia, o bé se’l queda per a ell, i llavors erigeix una tirania» (p. 18).

En la incertesa de la conjuntura actual, llegir Swift és somriure, també és veure la llum enmig de la foscor i haver d’admetre apassionadament que la democràcia necessita la diversitat dels seus actors, els d’ara i els d’abans i que tots i totes al llarg de la nostra història, malgrat el que puntualment ens oposa, som necessaris per continuar vivint i pensant en llibertat.

En definitiva, i tal com diu Marc Fumaroli, que Nadal Suau cita encertadament en el pròleg d’aquest llibret indispensable, la cosa és ben fàcil: «es pot ser modern amb els Antics, i gràcies als Antics». I només se salvaran a ells mateixos, els qui ho vulguin admetre.

Barbara Roig Equey

De la 1a promoció de l’Escola de Llibreria. Professora associada de la Universitat Pompeu Fabra

[1] Vegeu el seu article «Réécriture fictionnelle de l’histoire dans la satire des romans de voyage au XVIIIe siècle: l’exemple des Voyages de Gulliver (1726) de Jonathan Swift et de Micromégas (1752) de Voltaire». @nalyses: revue des littératures franco-canadiennes et québécoise, vol. 11, nº 2 (printemps-été 2016), p. 68-97.