«Guardar la casa y cerrar la boca», de Clara Janés

Janés, Clara. Guardar la casa y cerrar la boca: en torno a la mujer y la literatura. Madrid: Siruela, 2026. 185 p. (El ojo del tiempo; 167). Primera edició, 2014. ISBN 979-13-87688-72-1. 19,95 €.

Fa més de quaranta anys Joanna Russ va escriure un llibre provocador: Com destruir l’escriptura de les dones.[1] Russ hi recollia i criticava un seguit de frases fetes que posaven en qüestió l’escriptura de les dones: «No ho ha escrit ella», «Ho ha escrit ella, però mira quina carrincloneria», «Ho ha escrit ella, però no ha escrit res més», «Ho ha escrit ella, però algú l’ha ajudat» o «Ho ha escrit ella, però és una excepció».

Clara Janés (Barcelona, 1940) no és una excepció ni una principiant. Poeta, traductora, guanyadora del Premio Nacional a la Obra de un Traductor, ocupa des de 2015, per dret propi i malgrat tot, la butaca «U» de la Real Academia Española i, potser perquè quan començava va sentir alguns dels comentaris que recorda Joanna Russ, va escriure Guardar la casa y cerrar la boca: en torno a la mujer y la literatura, que ara ens arriba reeditat per Siruela, dins la seva col·lecció «El ojo del tiempo». Un llibre «excepcionalment» ben pensat i ben escrit que ve a desmuntar definitivament aquestes idees tan profundament instal·lades al patriarcat cultural que, tot i ferit, encara domina.

Callar, obeir i guardar la casa han estat els mandats patriarcals més recurrents al llarg de la història. Els trobem a la cultura occidental fixats en textos com La perfecta casada de fra Luis de León, del qual Janés cita a l’inici del llibre la recomanació: «la naturaleza […] así las obligó a que cerrasen la boca». I això ho deia un home brillant, que apreciava de debò la neboda a qui ofereix el llibre amb motiu del seu casament i que, tot i això, la volia callada i submisa. Un mandat de silenci que va arribar després als «manuals d’urbanitat» que van fixar el capteniment de les nenes/dones al segle XIX i fins mitjans del segle XX i que, tristament, encara impera en algunes parts del món.

El que fa Clara Janés és retornar la veu a aquestes dones que tant han callat al llarg de la història. En un veritable treball d’arqueologia literària, en recupera els noms, les contextualitza i transcriu fragments de les seves obres, fent d’un llibre breu –185 pàgines– un veritable recull de la literatura de dona, un cànon alternatiu i també una antologia. En el seu llibre, Janés recorre en sentit cronològic, tot i no tenir la pretensió de tractar tots els períodes de la història, l’escriptura literària de les dones des de l’antiga Sumèria fins l’actual Afganistan, on les dones s’esvaeixen sota els burques, però encara pensen, senten i escriuen.

El text s’articula en set parts amb epígrafs poètics i suggerents: «El prisma» (introducció), «Sacerdotisas, cortesanas, princesas y enamoradas» (les cultures antigues del pròxim Orient: Sumèria, Egipte), «Los armónicos del mar» (Grècia i Roma), «Jardines cerrados, placeres abiertos» (poetes aràbigo-andaluses), «Amor de lejos y cuerpo a cuerpo» (les «trobairitz» i altres escriptores medievals), «Ese tiempo en que las reinas eran esclavas o el disfraz» (autores del Renaixement i el Barroc) i, finalment, «La voz de las mujeres acalladas», les silenciades del present, dones pakistaneses, com Amrita Pritam, argelines, com Assia Djebar o les afganes anònimes que componen landays que alguns homes valents transcriuen i difonen.

El text de Janés, poeta ella mateixa, se centra més en la poesia, tot i alguna pinzellada per a les narradores, i passa per alt els segles XIX i XX, quan les dones occidentals accedeixen a la construcció d’una veu pública, perquè el que vol és il·luminar els racons, sortir d’Europa, mirar més enllà de la literatura occidental. I d’aquests «racons» n’extreu joies. Així, recuperem la sacerdotessa accàdia Enheduanna, l’anònima egípcia que escriu «no renunciaré a l‘home que estimo», Safo, Sulpícia –l‘única poeta romana de qui coneixem el nom–, la princesa bizantina Anna Comneno, la dama Murasaki –la primera autora de novel·les–, les poetes d’Al-Àndalus, com Buthaina, la «trobairitz» comtessa de Dia –que escriu: «Bell amic, amable i bo, / quan us tindré en el meu poder? / i que pogués jeure amb vós una nit?»–, les místiques i monges que van omplir l’Edat Mitjana i el Barroc de poemes d’una immensa sensualitat espiritual, tot i que sembli una antítesi.

Clara Janés ens ofereix, doncs, en aquest llibre, un ventall de noms imprescindibles, els de tantes altres dones que no van seguir el consell de fra Luis de León, que no van callar i que ens van deixar la seva veu que ara retrobem.

Dra. Elena Losada Soler  
Universitat de Barcelona. Facultat de Filologia i Comunicació
Investigadora del Centre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat (ADHUC) 

[1] Una ressenya d’aquest llibre va ser publicada en aquest blog en el seu moment. (N. de la R.)