«La Librairie Honoré Champion, 150 ans d’expérience», de Jean Pruvost

Pruvost, Jean. La Librairie Honoré Champion, 150 ans d’expérience: deux familles pour une grande maison d’édition érudite. Paris: Honoré Champion, 2024 [i.e. 2026]. 258 p. ISBN 978-2-7453-6384-8.

La Librairie Honoré Champion, ubicada a París i amb 150 anys d’història, és possiblement un dels millors exponents de llibreria erudita; França, per altra banda, és el país europeu que en té més tradició a causa del pes intel·lectual, universitari i humanístic que ha exercit París des del segle XVIII.

El llibre, que consta de tres parts, comença amb un preàmbul de l’autor, Jean Pruvost, que vol ser un reconeixement al llibreter i editor de la casa Champion, Michel-Édouard Slatkine, mort a finals del 2024, dies després de la celebració dels 150 anys de la casa Honoré Champion. Editor pioner, home de gran cultura, persona discreta i treballadora, va fer possible, al costat dels seus fills, la represa de la llibreria l’any 1973 mantenint la visió humanista i de servei de la cultura que sempre la va definir. Jean Pruvost el reivindica com un editor extraordinari que ha marcat la història del llibre.

La primera part, la que dona nom al llibre, escrita per Jean Pruvost, és el cos principal, que suma 150 anys i dues grans famílies, la d’Honoré Champion (a partir de 1874) i la de Michel‑Édouard Slatkine, que compra la llibreria el 1973. Ivan Slatkine pren el relleu de la direcció en el segle XXI.

L’autor elabora un recorregut històric fins a l’actualitat, el presenta de forma molt fragmentada en múltiples apartats, amb la voluntat de ser exhaustiu en la recollida de les col·leccions, les obres principals, i també els perfils professionals dels directors de les col·leccions. Descriu els detalls amb un deix honest, inclou observacions personals, crea un to de confiança, malgrat que es constata una certa dispersió en el relat. Tot plegat és possible perquè en té un coneixement de primera mà: Jean Pruvost entra a la casa Champion l’any 2009 com a director editorial, i és una figura clau en la continuïtat intel·lectual, modelant les col·leccions; les dota d’un caire modern que combina la tradició erudita amb la divulgació i obertura a altres públics sense renunciar al rigor. El 2024 suma trenta anys de trajectòria dins de les Éditions Honoré Champion. És interessant mencionar que Pruvost, professor universitari, especialista en lexicografia i lexicologia, té una biblioteca única a Europa amb prop de 10.000 diccionaris.

El primer capítol d’aquesta primera part està dedicat al fundador, Honoré Champion (1846-1913), de qui diu que li manquen unes memòries sobre la llibreria, i fa referència al llibre publicat pel seu fill Pierre Champion Mon vieux quartier (1932), on es reflecteix l’ambient de Saint‑Germain amb llibreters, bouquinistes i historiadors, que ell coneix des de ben petit. Pierre vol retre un homenatge al seu pare recollint anècdotes d’Honoré, quan ben jovenet ha de deixar els estudis i treballa a la llibreria Dumoulin per aprendre l’ofici, i cada diumenge, per deu sous, ordena la biblioteca de Sainte-Beuve (1804-1869), crític literari, professor i personatge de gran pes intel·lectual al París de mitjan segle XIX.

Honoré és un personatge autodidacta, decidit i amb talent, que assoleix una remarcable cultura històrica i literària ja des de la seva joventut. Una mostra d’això és quan amb només 24 anys, al voltant del 1870, aconsegueix recuperar per al seu país els manuscrits de Vauban en el context convuls de la guerra franco‑prussiana, i que llavors liquiden les autoritats alemanyes. En no disposar encara de prou capital, convenç el llibreter Dumoulin perquè els compri, i des de Metz els trasllada a París en tres vagons. Aquests fets, més enllà de donar-li prestigi i reconeixement, demostren la seva habilitat i el seu compromís amb la cultura del seu país. A partir d’aquí, s’inicia com a llibreter independent el 1874, però també com a col·leccionista, erudit i més tard editor, en contacte amb la intel·lectualitat del París del seu temps. És un dels fundadors de la Société de l’Histoire de Paris (1874), i la història serà una de les seves grans passions. Com a editor, el seu primer gran projecte és l’Atlas linguistique de la France (1902–1910) de Jules Gilliéron. Publica també revistes de societats erudites d’història i filologia, butlletins bibliogràfics o altres, emanades d’entorns universitaris.  

Édouard Champion (1882-1938), el seu fill, continua amb la llibreria i l’editorial, mentre que el seu germà Pierre (1880-1942) fa carrera com a historiador, s’especialitza en la França del segle XV, i és considerat un dels grans erudits de la seva generació. Formant part del seu llegat, l’any 1942, els arxius de la llibreria entren a formar part dels Archives nationales de França.

Jean Pruvost posa de relleu la llibreria com a lloc de trobada d’intel·lectuals, fins i tot, els habituals hi tenien la seva cadira, com les butaques de l’Acadèmia.

Les seves ubicacions varien al llarg del temps, primerament, propera al Quai Malaquais i al Boulevard Saint‑Germain, zona tradicional de llibreries i editorials erudites; més endavant, a l’Odéon 3, rue Corneille, al cor del Quartier Latin, també prop dels savis i la recerca. Les dimensions també varien i la llibreria informatitzada és molt més petita i comporta pocs estocs.

Dins d’aquesta primera part s’inclouen dos grans apartats cronològics, dedicats, el primer, al segle XX, i el segon al segle XXI. La primera vinculació de l’autor amb la casa Champion va ser l’any 1994, dirigint junt amb Bernard Quemada Lexica: mots et dictionnaires, gran projecte lexicogràfic i col·lecció fonamental per a la història de la lexicografia francesa i europea. Més endavant, des del 2009, com a director editorial.

L’autor ens parla de fortes personalitats des del segle XX: generacions diverses formades per experts vinculats a les universitats i al món de la recerca, tret que representa l’essència de les col·leccions de Champion. Bona part dels seus catàlegs són considerats extraordinaris, pel rigor de les obres, per les temàtiques, però també pel seu tractament metodològic, en apartats crítics, glossaris i notes.

De les darreres dècades del segle XX evoca la direcció comercial de Sylvie Duhamel, la importància del seu bon tracte, la seva determinació i bones decisions, que contribueixen al prestigi de l’editorial. Ens descriu el seu escriptori d’art nouveau, amb piles i piles de dossiers en curs, que verificava un per un; aquells que els manca alguna cosa (esmena, il·lustració o altra) són col·locats en un prestatge que s’anomena «clinique»; per altra banda, sempre trobava paraules adequades per agrair la feina, fet important en un entorn on els autors no escriuen per diners però sí pel reconeixement dels lectors, amb la ferma voluntat de renovar els coneixements i de contribuir a l’avenç de la recerca.

Jean Pruvost continua descrivint l’entorn editorial i posa en valor l’experiència de Michel-Édouard Slatkine i el treball dels seus fills, que s’orienten cap a l’edició moderna, electrònica, i sotmesa a canvis constants; en aquest sentit, des del 1973 l’associació de la llibreria Champion a París i les edicions Slatkine a Ginebra, pioners en matèria de tecnologia del llibre, s’harmonitzen i complementen, orientades cap al futur.

Al segle XXI s’amplien els camps de recerca i s’incorporen a les col·leccions editorials. Alguns exemples són la literatura de gènere, literatures com la magrebina o antillana, o literatures europees i del món. Entren també a formar part dels catàlegs matèries com la filosofia, les religions o les arts. Es busquen textos francesos importants, es tradueixen i es comenten per al seu estudi i divulgació cultural.

Els estudiants i els joves esdevenen un focus, són els que prendran el relleu a la recerca, i també s’adrecen al gran públic amb ganes d’ampliar els coneixements.

La suma de tot plegat produeix vertigen, 5.000 títols en aquests 150 anys, 78 directores i directors de col·lecció, dones i homes de lletres. Jean Pruvost en dona la clau: treballar en equip, amb coratge, professionalitat i afany de construir.

La segona part és breu, l’escriu Michel-Édouard Slatkine i l’adreça a Jean Pruvost, per encàrrec dels fills, en agraïment pel seu acurat recull. Repassa la seva pròpia trajectòria, explica el seu pas per la Sorbona (1952-1955), com prova de ser professor i no el convenç aquesta feina, i treballa amb el seu pare i avi a Ginebra, dedicats als llibres; són els seus inicis com a llibreter i editor; fa una estada a casa d’Eugénie Droz (1893-1976), suïssa que es va establir a París i va retornar a Ginebra a l’època nazi. Llibretera, editora i humanista, exerceix una marcada influència en Michel-Édouard Slatkine; li ven a preu de cost el seu estoc de llibres d’ocasió, on hi ha la biblioteca de Pierre Champion. Michel-Édouard ha d’engrandir la llibreria de Ginebra i considera un privilegi veure reunides les col·leccions editades per Champion que són mostra de l’erudició francesa; els volums sovint estaven esgotats i eren molt buscats.

Pocs anys després, el 1973, compra la Maison Champion, llavors regentada pels esposos Harting. En aquells anys, a Ginebra, Slatkine es dedica a les reimpressions, i disposa d’un mercat considerable a França, complicat de gestionar per les traves burocràtiques que encareixen l’exportació; apostar per la compra d’una editorial francesa ho fa més fàcil.

Jean Pruvost recorda Slatkine Reprints i la seva tasca amb la reimpressió erudita de 14.000 volums i d’alguns diaris mítics dels segles XVIII i XIX, acompanyats de bons pròlegs. Per altra part, donar vida a la casa Champion i a les seves col·leccions més emblemàtiques en una època on l’edició científica és complicada suposa un gran esforç, també engrescador, fent que esdevingui un dels principals centres francesos d’erudició.

La tercera i darrera part és la reproducció del text de Jacques Monfrin: Honoré Champion et sa librairie: 1874‑1978. Paris: Librairie Honoré Champion, 1978.

Reedició del llibre que pot considerar-se la base historiogràfica de tota la commemoració. El seu autor és Jacques Monfrin (1924-1998), filòleg romanista, editor de textos medievals, historiador de la llengua, director de l’École nationale des chartes. Dins de la casa Champion va ser autor i editor, àmpliament reconegut en l’entorn acadèmic.

El seu objectiu és fer una història institucional posant en valor la tasca de l’edició erudita. Per elaborar-la, utilitza les fonts disponibles: arxius, que malgrat ser importants presenten llacunes, discursos i articles del 1913 arran del funeral d’Honoré, catàlegs, el fulletó de Pierre Champion (Mon vieux quartier, 1932), i tanmateix també troba a faltar les memòries que no va acabar fent. 

Una bona part de la publicació és el perfil biogràfic i la trajectòria d’Honoré Champion; en la seva doble faceta de llibreter i d’editor; posa l’accent en la seva formació autodidacta: perquè volia ser un savi va aprendre llatí, a desxifrar els vells pergamins i es va fer historiador. Relata els seus inicis amb Dumoulin, quan va ser soldat (1870) i l’episodi de la recuperació dels manuscrits de Vauban, del que ja hem parlat. 

Els anys en què obre la llibreria (1873) el món del llibre presenta oportunitats a llibreters i editors; d’una banda, pel creixement de les societats científiques i l’avenç de les universitats, i per l’altra, per les abundants biblioteques i arxius familiars dispersats que eixamplen el mercat del llibre d’ocasió i del llibre antic; ho demostren les diverses edicions (cinc!) del Manuel du libraire et de l’amateur de livres, de Jacques-Charles Brunet, 1860-1865 i els suplements de 1878 a 1880. Honoré sap on trobar els llibres i on col·locar-los, està molt interessat en el llibre antic i en la història, a la porta de la llibreria hi té escrit: «Libraire spéciale pour l’Histoire de France».

Es va forjant com a editor, el seu negoci creix malgrat no ser amant de fer números; una mostra és l’Atlas linguistique de la France (1902); aviat la llibreria es trasllada a un local més gran, 5, Malaquais. Dona estudis als seus fills i els incorpora al negoci, Édouard el va succeir. La primera Guerra Mundial (1914-1918) mobilitza els dos germans, i és la germana, Marie Champion qui queda al capdavant del negoci familiar. A la tornada, Édouard adquireix importants biblioteques, amplia la botiga i reorganitza les edicions. Sens dubte, després de la guerra, la seva col·lecció és una de les més importants de París. La crisi, a partir de 1925, en rebaixa l’activitat; Édouard Champion ja es jubila el 1932, i més endavant, el 1940, la guerra i l’ocupació acaben d’alentir el ritme, i un darrer catàleg, del 1954 reagrupa el que queda.

Jacques Monfrin, com a conclusió, destaca l’encert de les dues generacions de llibreters i editors que més enllà de l’èxit material, van aportar a la cultura francesa un servei incomparable. Per tancar el llibre esmenta una frase que Honoré Champion va dedicar a Léopold Delisle (1826-1910), erudit i director de la Biblioteca Nacional de França des de 1874: «Rien ne se perd en France, pas plus les traditions que les honneurs dus au travail», on posa en valor el treball rigorós i la seva gran tasca de recuperació del patrimoni bibliogràfic francès. L’autor la dedica també a Honoré Champion i al seu llegat, fent esment a l’orgull que representa la continuïtat de la casa.

Dolors Saumell 
Exdirectora de la Biblioteca Pública de Tarragona