Un recorregut necessari per la història del còmic espanyol

Altarriba, Antonio; Barrero, Manuel; Guiral, Antoni [et al.]. Historia de los cómics en España. Sevilla: Asociación Cultural Tebeosfera, 2025. 192 p. (Tebeoteca; 5). ISBN 978-84-09-65106-1. 15 €.

Malgrat que la bibliografia sobre còmics és cada cop més extensa, encara hi ha un buit important pel que fa a llibres dedicats a estudiar la història de la historieta al nostre país. Hi ha un bon nombre de títols que tracten d’autors concrets, de moviments o d’èpoques específiques; n’hi ha que estudien les particularitats del llenguatge del còmic; i, per descomptat, d’altres que s’endinsen en la història del còmic, explicant el seu origen i els principals autors d’arreu del món. Lamentablement, però, no abunden els treballs centrats únicament en la història del còmic nacional, treballs que proposin una mirada completa, des de les primeres i encara vacil·lants historietes del segle XIX i fins als temps actuals. La Historia de los cómics en España ve a cobrir aquest buit.

Mirem un moment enrere per entendre el context de manera que puguem valorar millor la publicació d’aquesta obra. Si parlem de llibres sobre la història del còmic a Espanya, una referència inevitable segueix sent Historia del cómic español: 1875-1939 (Gustavo Gili, 1978), d’Antonio Martín. El mateix autor ens va proposar, més tard, un estimulant Apuntes para una historia de los tebeos (Glénat, 2000) que ja des del seu títol mateix ens confirma la voluntat introductòria de la iniciativa. Un altre treball pioner –i descatalogat, com els anteriors– és el voluminós Los cómics en España (Lumen, 1969), de Luis Gasca. Més recentment ha aparegut un títol que actualitza les investigacions de Martín i Gasca, però no és un llibre sinó un extens monogràfic de la revista Arbor titulat «La historieta española, 1857-2010» (2011) que aporta nous descobriments en relació amb les primeres historietes espanyoles i ressitua així la cronologia de la historieta peninsular en un treball documentat que des d’aleshores ha esdevingut referència ineludible en la matèria.

En aquest context de títols ja força antics i difícils de trobar, cal celebrar la publicació del recent Historia de los cómics en España (Tebeosfera, 2025) que en poc menys de 200 pàgines proposa una suggeridora i completa mirada a un segle i mig de la història del còmic al nostre país. El llibre traça una panoràmica rigorosa exposada amb clara voluntat divulgativa, en el millor sentit de la paraula: explicant-se amb claredat i fent entendre allò que és essencial. El volum arrenca recordant les populars auques –que precedeixen el còmic fins gairebé confondre-s’hi– i continua fins a arribar a les noves generacions de creadors i a les grans transformacions que marquen la producció actual. Un recorregut des dels venerables tebeos que van ser un mitjà d’entreteniment massiu durant la crua postguerra espanyola, fins a la irrupció de la novel·la gràfica, tant important en el còmic contemporani. El llibre reivindica la gran tradició historietística del país i assenyala que ha estat molt sensible als canvis polítics i als períodes de crisi.  

La brevetat del llibre condiciona la proposta. Però en el que en altres mans podria haver estat un defecte aquí és una virtut. Aquest llibre no és una tesi doctoral ni pretén dirigir-se exclusivament a un lector acadèmic; el que busca és fer comprensible i accessible el contingut, fixar un marc històric essencial però suficientment complet perquè, a partir d’aquí, el lector pugui seguir aprofundint en aspectes concrets. Historia de los cómics en España vol dibuixar –mai millor dit– les línies essencials de la història del còmic al nostre país, indicar els seus canvis més importants, enumerar els autors i les revistes fonamentals, els canvis, les crisis i les reformulacions que ha patit tant aquest art de les vinyetes com també la indústria dels tebeos. La primera versió del llibre va ser en francès –editat per PLG Éditions el 2023– i es va publicar amb l’objectiu de presentar la historieta espanyola als lectors francòfons.

Historia de los cómics en España proposa una mirada que, en poc espai, engloba un període de temps molt ampli sense oblidar res important. En un gran exercici de síntesi, el llibre sap identificar els moments més significatius d’aquesta llarga cronologia.

No era fàcil aconseguir aquest equilibri entre rigor i síntesi. No era fàcil sintetitzar fins deixar l’essencial i, alhora, construir un relat ben lligat, on queden definits els corrents bàsics d’aquest mitjà al nostre país. El bon resultat de la proposta té a veure amb una encertada divisió del llibre en quatre blocs que segueixen una cronologia ordenada «a partir dels grans moments de la seva història i dels principals punts de ruptura o de transformació d’aquest mitjà», tal com s’apunta en el pròleg. Però, sobretot, l’èxit de la proposta deriva de l’encert a l’hora d’escollir els autors encarregats d’escriure cada capítol. Tots ells venen avalats per una llarga trajectòria com a historiadors, teòrics, crítics o divulgadors del còmic. Tots tenen treballs notables i un coneixement inqüestionable d’allò que expliquen, i és aquest coneixement el que els permet escollir bé la informació, filtrar-la fins a deixar l’essencial, i escriure uns blocs que condensen allò que ha estat el seu camp de recerca durant anys.

Així, Manuel Barrero enceta el llibre amb un primer bloc dedicat als orígens de la historieta espanyola (1857-1939), on recorda que les primeres historietes espanyoles es van publicar a Cuba quan aquest país encara era una colònia. Fent una interessant immersió en el passat, Barrero explica com els progressos tècnics van influir en el desenvolupament de la historieta i com aquesta va tenir connexions amb d’altres manifestacions populars com ara les auques o la caricatura, i que la premsa satírica del segle XIX va jugar també un rol important. És en aquest apartat on també es parla de les revistes que van contribuir a popularitzar aquest mitjà, ja arrencat el segle XX, i que encara perduren a la memòria, com ara TBO i, una mica més tard, Pulgarcito, el vaixell insígnia d’allò que després es va batejar com l’Escola Bruguera.

El guionista i assagista Antonio Altarriba evoca en el segon capítol l’edat d’or dels anomenats tebeos durant els anys del franquisme (1940-1975), en una «Espanya de Franco que és, en primer lloc, una Espanya de tebeo», tal com escriu. La indústria espanyola de la historieta arriba al seu sostre a mitjans de la dècada dels seixanta quan posa en circulació prop de sis milions d’exemplars d’historietes cada mes. Altarriba contraposa el missatge doctrinal dels còmics afins al règim (Flechas y Pelayos, per exemple) amb l’enginy i la frescor de les revistes situades a l’altre plat de la balança ideològica i que van aconseguir riure’s de les miserables circumstàncies de la postguerra, convertint la carència en un mecanisme per a l’humor i, al mateix temps, mostrar una visió realista i desmitificada del franquisme.

En el tercer capítol, Antoni Guiral recorre el temps que va des de la mort del dictador Francisco Franco l’any 1975 fins al 1999. Comença amb la irreverent Butifarra i segueix amb les revistes que van transformar la historieta ja en els anys de la democràcia: títols com Star, El Papus, Totem, El Jueves –encara ben activa i sarcàstica– o la combativa i àcida El Víbora. Més endavant, aquests anys d’or d’unes revistes que ja eren clarament per a adults, a diferència del que passava durant la postguerra, amplien l’oferta amb capçaleres com Cimoc o Cairo, aquesta última renovant l’estètica de la línia clara –la de Tintín– en clau contemporània. Durant la dècada de 1990 el format de la revista entra en crisi i un tipus de publicació més modesta, el comic book, procedent a vegades de l’escena alternativa, apareixerà com l’única opció possible en uns moments difícils per a la indústria.

Finalment, el quart i últim capítol s’endinsa en els canvis de la historieta durant el segle XXI (2000-2023), amb un text dels catedràtics Álvaro Pons i Noelia Ibarra. Són anys on el còmic passa progressivament de ser venut en atapeïts quioscos a distribuir-se en xarxes de llibreries especialitzades, amb el perill d’aïllament que això comporta. A poc a poc es va imposant un nou format, similar al del llibre, i es popularitza l’etiqueta de novel·la gràfica. Neix una nova percepció social de la historieta, un «canvi d’objecte», com bé apunten Pons i Ibarra. El llibre acaba mencionant alguns dels autors que avui demostren amb el seu treball que el còmic fet al nostre país segueix estant en un gran moment de creativitat i que el mitjà gaudeix d’un reconeixement cultural cada cop més gran, tot i que encara arrossega un dèficit en la professionalització dels autors per tal que puguin viure dignament publicant aquí. Sovint han de fer-ho primer a l’estranger, on la indústria està més assentada i les tirades dels àlbums són més altes perquè la base de lectors és també més gran. Aquesta és la història que estem vivint ara i que més endavant, potser, un altre llibre escriurà.

Jordi Canyissà 
Periodista i crític de còmics a La Vanguardia