«Asesinato en la librería», per Sue Minix

Minix, Sue. Asesinato en la librería. Trad., Isabel Murillo. Madrid: HarperCollins Ibérica, 2023. 333 p. ISBN 978-84-9139-976-6. 20,90 €.

Després de llegir aquesta novel·la em vaig plantejar fer-ne la ressenya només amb una llista de citacions o petits extractes del llibre, sense cap més explicació, i que cada lector en tragués les seves pròpies conclusions. M’abellia i, de fet, no m’he pogut estar d’afegir­-ne: massa temptador.

Potser sí que tenia certs prejudicis inicials: influenciada, possiblement, per un comentari fet per l’Alicia Giménez Bartlett, que definia els cozy mysteries (aquestes novel·les amb poc sexe i poca violència, protagonitzades per un detectiu afeccionat i que es desenvolupen en un lloc petit i encantador) com a «cursis misterios».

«Mis pensamientos flotaron como plumas arrastradas por la brisa». Va ser la primera frase, crec, que em va fer aixecar una cella. Però on vivia aquesta dona? En una granja de pollastres? Com n’és, d’habitual, trobar-se plomes mogudes pel vent? La descripció de la indumentària d’una bibliotecària que apareix amb vestit blau, sabates còmodes i ulleres, com una barreja perfecta d’intel·ligència i sensibilitat, em va fer mantenir les celles alçades capítol rere capítol.

M’agrada la lectura d’una bona novel·la policíaca. És cert que m’agraden molt més les novel·les negres, però soc capaç de gaudir de la construcció d’una història que mantingui el suspens, especialment si funciona com un engranatge precís, amb personatges profunds, ben dibuixats i una trama intel·ligent. No és el cas.

Asesinato en la librería no funciona com a novel·la policíaca, perquè no funciona com a novel·la de cap tipus. Un fragment, d’exemple: quan a la protagonista li comuniquen la mort de la seva amiga, l’autora escriu:

«–Tienes que estar equivocado.– Me derrumbé en la butaca de cuero rajado que había adquirido en la tienda de artículos de segunda mano de la esquina–».

De veritat? És de primer de curs d’escriptura! Vols dir, que cal descriure el sofà on caus, després de rebre una notícia tràgica i colpidora?

La protagonista és una escriptora de llibres de misteri, un talent que sembla donar-li el poder d’investigar i esbrinar un assassinat. Això en cas que el tingués, el talent, és clar. El fet que sigui escriptora ens obliga a llegir dues novel·les: la que protagonitza i la que escriu, perquè de tant en tant ens regala fragments en què es queixa de com n’és, de difícil, trobar les paraules exactes o la inspiració. La pobresa psicològica d’aquest personatge amb una mala relació maternofilial; que no vol tenir fills fins al moment que salva una nena, fet que li fa dir que va notar de sobte un pes a sobre: la maternitat (no, no m’ho invento). Tot plegat és profundament irritable.

Algunes referències cinematogràfiques («Me estaba agarrando como la ardilla de Ice Age cuando cogía una bellota») i les descripcions dels moments d’atracció sexual entre els protagonistes –amb l’aparició estel·lar del desodorant Axe– tampoc ens poden deixar indiferents.

Potser és la meva mirada, carregada de prejudicis, i darrere tot això hi ha una novel·la entretinguda. Però jo ho tinc clar: una altra vegada que busqui entreteniment, em posaré un capítol de Ripley o, millor encara, obriré un llibre de la Patricia Highsmith, que sí que sabia de què parlava.

Ilumi Ramos
Directora de la Biblioteca la Bòbila, de l’Hospitalet de Llobregat