Quan l’amor als llibres encega…

Castronuovo, Antonio. Ore in libreria. Napoli: Langella, 2025. 57 p. (‘O scarrafone; 10). ISBN 979-12-80450-28-9.

Les edicions Langella, de Nàpols, ha publicat un llibre d’Antonio Castronuovo titulat Ore in libreria. Aquesta editorial està estretament lligada a una llibreria de vell amb el mateix nom (el del seu propietari) que va obrir el 2014. El 2020 comença a publicar llibres «amb el compromís d’oferir petits textos de qualitat, seguint l’antiga i noble tradició dels llibreters editors», tal com assegura en la primera pàgina de la seva web. El mateix Pasquale Langella n’hi ha publicat tres: Stupidario librario, O libraro i Casomaicipenso.

Castronuovo, que habitualment col·labora en revistes literàries i culturals, es considera també assagista i traductor, i està interessat en la història del llibre, les literatures menors, les ciències anormals, l’aforística i la patafísica. Ha publicat llibres sobre temes diversos, ha tingut cura de l’edició de llibres d’altres autors, també n’ha traduït bastants del francès a l’italià i ha guanyat uns quants premis, entre els quals destacaria el Pavese (1985), el Guidarello (2011) i el Premi Nacional de Traducció (2022) que atorga el Ministeri de Cultura italià. Al mirar la llarga llista de llibres publicats, uns quants m’han cridat l’atenció pel tema que suggereix el seu títol: Suicidi d’autore («Suïcidis d’autor», Stampa Alternativa, 2019), La vedova allegra: breve storia della ghigliottina («La viuda alegre: història de la guillotina» (Stampa Alternativa, 2009) i Ossa, cervelli, mummie e capelli («Ossos, cervells, mòmies i barrets», Quodlibet, 2016).

D’ell, a Espanya, només Trama Editorial n’ha publicat un, precisament l’any passat (2024): Bibliopatías, bibliomanías y otros males librescos, editat a Itàlia el 2021. I el desembre del 2024, l’editorial Edhasa d’Argentina ha tret el seu Diccionario del bibliómano que també va aparèixer originalment el 2021.

Ore in libreria («Hores a la llibreria») és un llibre curt perquè només té 57 pàgines, però tot i la seva reduïda extensió, apunta molts temes sobre el món del llibre. Comença defensant que si abans existia l’hora d’estudi, l’hora de ball o l’hora de piano i ara tenim una hora per anar al gimnàs, una per fer fúting o una per jugar al tenis, se n’ha de tenir també una per anar a la llibreria, si més no un cop per setmana. A continuació, parla del llibreter com a comerciant, però destaca que també ha de ser una persona amb cultura, hi afegeix unes quantes anècdotes sobre lectors o divaga sobre l’art de triar què comprar quan s’està en una llibreria, i la biblioteca personal que en resulta: una cova amagada plena de tresors. Reflexiona sobre la veneració del llibre, l’art de traduir, els diferents tipus de lector, el llibre-món, el que ho conté tot, etcètera.

Els comentaris sempre van salpebrats amb citacions d’autors de tots els temps: Diderot, Marcial, Leopardi, Fromentin, Ceronetti, Montesquieu, Musil, Cioran, Francesc d’Assís, Canetti, La Bruyère… i m’aturo aquí perquè la llista és prou llarga. Resumint, el llibre sembla fet a base de petites entrades sense especificar ni destacar.

En canvi, el que ha publicat Trama reuneix una sèrie de textos curts –màxim tres pàgines– que s’han disposat seguint l’ordre alfabètic del títol. No he pogut veure el que s’ha publicat a l’Argentina, però si és un diccionari, també deu ser un seguit d’entrades col·locades per ordre alfabètic. N’he deduït que és un recurs habitual d’aquest autor.

Tal com apunta el títol, Bibliopatías, bibliomanías… tracta de les malalties llibresques que pateixen alguns lectors de llibre antic, i ho fa a un nivell eruditíssim i amb una prosa exquisida. Adopta, però, un lleuger to humorístic, el títol de cada article ja és una broma, i el seu ordre alfabètic sembla més aviat una provocació perquè no té ni cap ni peus.

El que sedueix en el llibre d’editorial Trama, aquell desordre, aquell humor, aquella erudició, en el que ens ocupa no funciona gens ni mica perquè no s’hi endevina una intenció o una idea prou clares. Sembla escrit al segle XIX al traslluir una antigor potser nostàlgica o melancòlica i una mica florida en el bon i en el mal sentit de la paraula. Potser enyora un passat relativament llunyà i no l’interessa ni el preocupa la situació actual del llibre, l’edició o la lectura en uns temps tan canviants com els que estem vivint.

La col·lecció en què s’ha publicat du per nom «‘O scarrafone». No coneixia aquesta paraula, l’he buscat al diccionari i d’entrada no hi apareixia; després he descobert que en dialecte napolità significa escarabat. Existeix una dita molt popular en aquella zona que la inclou: «Ogni scarrafone è bell’a mamma soja» que significa «Cada fill és preciós per a la seva mare».

Però, per a nosaltres, aquest escarbató que tenim entre mans no té la gràcia de la dita ni de la cançó que Pino Daniele va compondre amb una tornada que inclou aquesta frase feta. El llibre deixa pels núvols amb una prosa polidíssima els llibreters, la lectura, els llibres en paper, l’ofici d’impressor, la bibliofília, els clàssics i els moderns o els llibres ben fets… Però, malauradament, ho fa d’una manera absolutament inconnexa i capriciosa. Malpensant, em sembla que s’ha limitat a reunir-hi un seguit de retalls que li van sobrar del llibre anterior. Consolem-nos amb els elogis entusiastes que ens fa i oblidem la resta.

Josep Cots, llibreter sènior de la Documenta