«El rastre dels llibres», de Gustau Muñoz

Muñoz, Gustau. El rastre dels llibres. Pròl., Xavier Pla. Catarroja; Barcelona; Palma: Afers, 2025. 384 p. (Literatures; 37). ISBN 979-13-87680-05-3. 20 €.

Gustau Muñoz no necessita presentació. A banda de ser un dels assagistes més importants i prolífics de la literatura catalana, ha estat també un gran impulsor del gènere, amb la seva tasca editorial: a la col·lecció «Breviaris» de les Publicacions de la Universitat de València (PUV) va traduir i publicar L’assaig com a forma de Theodor W. Adorno (2004), i ha traduït i editat nombrosos assagistes europeus. A més a més, molts dels assagistes catalans han passat per les seves mans, com a editor de la revista L’Espill, i de diverses col·leccions d’assaig a PUV. Actualment dirigeix la col·lecció «Biblioteca de pensament crític» a Editorial Afers.

Gustau Muñoz és probablement l’assagista català més interessant des de la mort de Joan Fuster. A Literatura catalana contemporània (Curial, 1976), Fuster va assenyalar la manca d’assaig en la literatura catalana del segle XX: «un cert dèficit d’assaig». Tot reprenent la preocupació  fusteriana, Muñoz va intitular «Un cert dèficit d’assaig», una reflexió sobre l’estat de l’assaig a la fi dels segle passat, publicat a la revista Transversal l’any 1998 (núm. 5, p. 51-54): «A hores d’ara és quasi un lloc comú l’afirmació de la feblesa de l’assaig en el conjunt de la cultura catalana. En els balanços, sempre provisionals, d’altra banda, que sovintegen darrerament –en què assistim a una mena de “passar comptes” a l’experiència de la represa dels darrers vint o vint-i-cinc anys– el saldo que pot presentar l’assaig, en comparació amb d’altres manifestacions de la nostra cultura com la literatura estricta i, més especialment, la narrativa, no és gaire afalagador». La reacció positiva a aquella situació va venir d’autors com el mateix Muñoz.

En publicar l’any 2002 el seu llibre A l’inici del segle (Eliseu Climent), no va dubtar a subtitular-lo Un dietari de reflexions, i en un llibre recent, El vertigen dels dies: notes per a un dietari (L’Avenç, 2019), Muñoz, com Fuster, troba un espai habitable entre els diaris de nit i els diaris de dia, i porta ja molts de llibres, des d’Intervencions entre cultura i política (Tàndem, 1988) construïts d’aquesta manera, entre els dies i els llibres. Però no són simples recopilacions: una profunda meditació, onejant i fullejant, anima totes les seves pàgines, donant al llibre la centralitat del seu raonament, no com a objecte, sinó com la presència d’un sismògraf de preocupacions. No és pas casualitat que hagi estat, i continua sent, un gran editor i un dels grans impulsor de l’edició d’assaig al conjunt dels Països Catalans, a banda de ser també un gran traductor del gènere que, precisament, tria les seves traduccions amb el mateix criteri que llegeix, de manera que els articles o llibres que ha traduït de Goethe, Jacob Burckhardt, Walter Benjamin, Georg Simmel, Theodor W. Adorno –en va traduir l’imprescindible L’assaig com a forma (PUV, 2004)–, Max Horkheimer, Ernest Gellner, entre molts d’altres, poden considerar-se citacions extenses del seus dietaris. Si la biblioteca, com va assenyalar Benjamin en un deliciós assaig traduït per ell mateix a L’Espill, «Tot desembolicant la meua biblioteca» (2a èp., núm. 19, primavera 2005), és una forma d’autobiografia, el catàleg de les col·leccions que ha dirigit en diverses editorials també ho és; i la llista dels autors triats per traduir és un autoretrat en moviment: moviment d’idees, de llibres, de pensaments. Els llibres de Gustau Muñoz són una mena de «Diari de lectures», com els d’Enrst Robert Curtius, però amb incisives lectures també de la realitat actual, com els de Joan Fuster.

A més a més, Muñoz és un assagista europeu, que fins i tot ha publicat algunes de les seves intervencions al context internacional, per exemple, «El laberint espanyol, de nou», recollit a Corrents de fons (Lletra Impresa, 2019), és la versió catalana d’un article publicat l’octubre de 2017 a Das Argument (Nr. 323), una de les publicacions de referència en el món intel·lectual europeu que s’edita a Hamburg des de 1959. Com es pot apreciar, tant per la seva manera de concebre els dietaris com per la seva consciència cívica del que significa escriure i publicar aasaig, Muñoz és, clarament, un dietarista intel·lectual; i que dos dels seus llibres més recents, publicats de manera gairebé consecutiva portin com a títol La vida dels llibres (Afers, 2019) i Després del llibre (Universitat de Barcelona, 2023),[1] respectivament, és una demostració que un mateix discurs articula l’aparent dispersió de l’assaig periòdic. A aquest darrer trobem una anotació que confirma la idea que l’assaig floreix en moments de crisi:

Les recomanacions de romandre a casa són insistents, i enraonades. Fora d’anar a treballar amb totes les precaucions, –qui encara tinga la possibilitat– i de fer les mínimes gestions obligades, o passejar i córrer en temps i espais automatitzats, les hores disponibles es poden repartir de moltes maneres. I una d’especialment idònia és llegir llibres. Sembla que és l’opció triada per alguns més que els happy few, i ens n’hem de felicitar. Les llibreries i els supermercats, a més de les farmàcies, són proveïdores de bens de primera necessitat. Aquesta és una veritat essencial.[2]

És a dir, que l’intel·lectual és, gràcies a l’assaig, una mena de flâneur de les coses i els llibres, que, en mirar-les atentament, i en un instant d’intensitat forçada, pot desplegar-ne el sentit de tota una època; el que Xènius anomenava captar «les palpitacions del temps» per fer-ne gasetilles d’eternitats. Precisament per això, un assagista com Gustau Muñoz té una lliçó a dir sobre el present, que consisteix a no desentendre-se’n, per més insípid, miserable i banal que sembli.

En un breu assaig en quatre parts, proposava l’any 2020 un Elogi del pensament crític (Afers) que caldria llegir com un imperatiu –no categòric– necessari:

En definitiva i per a concloure, tots aquests temes, i alguns més formen el guió del que hauríem de saber, o conèixer i saber valorar, per a garantir una ciutadania activa. És a dir, per a promoure la participació en la vida política i social, una individualització reflexiva i la consciència col·lectiva. No n’hi ha prou amb una informació indiferenciada i desordenada o manipulada. És imprescindible el pensament crític, en un món cada vegada més complex.

Vet aquí com un assagista valencià converteix l’imperatiu kantià Sapere aude!, en alguna cosa més que una frase feta: una manera de fer que les frases facin el que només la paraula pensada pot aconseguir: la consciència crítica individual faci una aportació transformadora en el pla col·lectiu.

Antoni Martí Monterde  
Professor de la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB

[1] Tots dos llibres han estat ressenyats en aquest blog: La vida dels llibres i Després del llibre. (N. de la R.)

[2] Muñoz, Gustau. Després del libre, Barcelona: EdicionsUB, 2023, p. 320.