«Las buenas chicas: la narrativa española escrita por mujeres», d’Aranzazu Sumalla

Sumalla, Aranzazu. Las buenas chicas: la narrativa española escrita por mujeres. Córdoba: Berenice, 2024. 174 p. (Ensayo). ISBN 978-84-10521-71-1. 19 €.

Las buenas chicas és un assaig en el qual l’escriptora i editora Aranzazu Sumalla explora la narrativa espanyola escrita per dones. Utilitza referents del segle XX i posa en el centre les protagonistes de les novel·les creades per deu grans autores d’aquest gènere: Rosa Chacel, Carmen Laforet, Carmen Martín Gaite, Ana María Matute, Josefina Aldecoa, Clara Janés, Ana María Moix, Soledad Puértolas, Nuria Amat i Irene Gracia. La literatura d’aquestes deu autores no és només un acte de creació, sinó també de resistència i afirmació en un entorn que els ha complicat el camí cap al reconeixement literari.

D’aquestes deu autores, Sumalla es centra en aquells llibres que encaixarien en l’etiqueta de novel·la de formació o aprenentatge (Bildungsroman segons la denominació alemanya que va començar a utilitzar-se a partir de l’èxit de la novel·la de Goethe Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister). Centra la investigació en les protagonistes d’aquestes novel·les: Barrio de Maravillas (Chacel), Nada (Laforet), Entre visillos (Martín Gaite), Primera memoria (Matute), La casa gris (Aldecoa), Jardín y laberinto (Janés), Julia (Moix), Cielo nocturno (Puértolas), La intimidad (Amat)i Fiebre para siempre (Gracia).Es converteixen en un objecte d’anàlisi, tant pels seus exemples de dones que desafien la indiferència –tal com ho anomena la filòsofa feminista Celia Amorós–, com per haver sigut dotades per les seues autores, en molts casos, com a dones que escrivien i, per tant relaten el món des de la seua perspectiva, cosa que era especialment perillosa.

El recorregut que fa Aranzazu Sumalla amb la selecció d’aquestes autores és com un camí cap a l‘adeu a la innocència.Destaquem Carmen Laforetamb la seua novel·la Nada, guanyadora del Premi Nadal en 1944. Amb només 24 anys va publicar una novel·la propera, fonamental i entranyable. La seua protagonista, Andrea, és una jove de 18 anys que acaba d’arribar a Barcelona i es veu immersa en un medi social i familiar inesperat per a ella. Les seues frustracions no eren ni són alienes a la nostra pròpia experiència. Per altra part, Carmen Martín Gaite s’endinsa entre les pàgines per les dificultats sentimentals que va plantejar en Entre visillos (1957), el seu debut en la narrativa. El seu personatge protagonista, Pablo Klein, és un professor que torna a la ciutat de província on va passar la seua infància per donar classes a un grup d’alumnes en els quals es troba Natalia, una alumna que s’enfronta a una rutina avorrida, repetitiva i faltada d’esperança. Destaquem també els personatge de Julia del llibre que rep el mateix nom d’Ana María Moix, una adolescent que no vol madurar i es troba en una recerca constant de la seua pròpia veu. I per últim, m’agradaria destacar el llibre de La intimidad (1997), de Núria Amat, en el qual detalla la influència dels libres en la seua joventut. Crec que el que es pretén en aquestes històries és destacar com tant les seues protagonistes com les autores de les novel·les deixen enrere eixa condició d’objecte de l‘altre, per tal de fer-se un espai propi de veritat, amb una veu pròpia i autèntica. O com bé ho explica Sumalla a l‘assaig:

La de que la novela de aprendizaje escrita por mujeres es esencialmente la búsqueda de una voz propia condenada, de antemano, a silenciarse, a quedarse en la garganta ahogada y no dicha.

L’autora, en tot el seu llibre, utilitza un to i un estil molt propers, tot i ser una obra de caire acadèmic, ja que aquest llibre parteix de la seua tesi La novela de formación en la narrativa española contemporánea escrita por mujeres, presentada a la Universitat de Barcelona el 2012. L’assaig en ningun moment es fa dens, ni conté conceptes acadèmics massa difícils d’entendre. És didàctic i manté un to formal, però et fa propera la problemàtica i la situació de la narrativa espanyola en el segle XX i les seues conseqüències en l’actualitat. A més a més, crec que els llibres que elegeix i les seues autores són obres i dones que han format part de la nostra educació al llarg de la nostra vida acadèmica (tant en l’escola com institut, inclús a la universitat) i això fa que sigui fàcil connectar amb elles i reconèixer les autores com antigues amigues d’estudi.

Em pareix una peça literària importantíssima i potser necessària en aquests temps de no conèixer d’on venim o d’on partim i els privilegis que podem perdre tots i en concret les dones. Aquest obra ens mostra un recorregut per la lluita de tindre una veu pròpia, destinada en molts casos a ser reprimida, silenciada o ignorada. Aquest conflicte ressona en les històries de les autores analitzades, les quals projecten en els seus personatges femenins un reflex dels seus propis reptes i de les barreres culturals amb què s’han enfrontat. És un acte de creació, resistència i afirmació en un entorn que ha complicat el camí cap al reconeixement literari. Sempre tenint present el camí tan difícil que han hagut de seguir per trobar aquest espai de creació i sobretot de tindre una veu pròpia com recalca Sumalla en un fragment del seu llibre:

El espacio propio es, finalmente, cárcel voluntaria, ya que el afuera no se acomoda a lo que una espera de la vida. La habitación propia es lugar de encierro, pero también la opción de convertirse en voz. Algunas lo conseguirán. Otras no y acabarán estrelladas contra el suelo.

Aquest llibre, des del meu prisma, ajuda tant a aventurar-te en autores que en un primer moment et donen respecte per la notorietat que tenen, i també et mostra una realitat del segle XX de la qual potser no tothom és conscient. És una porta oberta a descobrir per part de les lectores i lectors les grans autores nacionals que tenim sempre al nostre abast, i els llibreters/eres, amb aquest assaig magnífic, tenen l’oportunitat d’apropar a noves generacions autores que potser en un primer moment donen respecte, però llegint aquestes pàgines et conviden a saber més de la seua obra.

Aquest assaig és, en última instància, una celebració de la tenacitat i creativitat de la dona escriptora a Espanya, ofereix una anàlisi que enriqueix la nostra comprensió narrativa femenina i, al mateix temps, assenyala tot el que encara és necessari perquè la veu de les autores s’escolti sense restriccions.

Belén Berdún  

De la 6a promoció de l’Escola de Llibreria