«Machines à lire», d’André Benhaïm i Aymeric Glacet

Benhaïm, André; Glacet, Aymeric. Machines à lire. Paris: Hermann, 2025. 176 p. ISBN 979-1-0370-4341-2.

No es pot llegir aquest llibre com hem estat llegint fins ara.

El que en un primer moment sorprèn, és una qualitat d’escriptura inversemblant, l’estil tan fluid, tantes imatges, tanta sensualitat, assumint el risc, això sí, del buit semàntic, que el lector no entengui gran cosa. Entrem en el llibre com a les fosques i molt a poc a poc, portats per una llengua exquisidament emprada, s’obre un mon màgic com el que se li va obrir a Alícia en el país de les meravelles, i com ella, passem de la por al goig.

Després de deixar de banda la incredulitat suscitada pel títol Machines à lire, entenem que som part d’una aventura i que els autors d’aquest assaig ens conviden a viure-la, deixem enrere els nostres espais habituals per entrar de la mà d’uns escriptors aventurers intrèpids en el món de la nostra imaginació.

Es tracta de no sentir-se tan sols quan llegim i que algú ens pugui guiar en aquest univers en el qual som els qui detenim el secret de tot el que imaginem. Perquè pugui tenir lloc aquest viatge tan subjectiu i tan profund, ha d’existir l’escriptor. Els autors de Machines à lire, André Benhaïm i Aymeric Glacet ens descriuen els mecanismes que configuren la tasca de l’escriptor, fent referència a noms tan inconfusibles com Albert Camus, Honoré de Balzac o Marcel Proust entre altres.

Què és el que activa el procés imaginatiu de tots ells i què és el que fa que ens engresquem en aquest espai tant incommensurable, del qual finalment no es torna mai, com d’un viatge inoblidable? Mai es torna, en el sentit que cada llibre llegit implica una modificació perenne de la nostra sensibilitat, de la nostra existència. Cada llibre que acabem es fa tan indestituïble com una promesa.

Però tornem al que ens volen explicar aquests autors; potser l’estreta connexió entre vida i escriptura? L’escriptura es nodreix generalment de les sensacions viscudes per l’escriptor; per donar un exemple, els viatges a cavall que feia Marcel Proust i el que veia al llarg dels seus desplaçaments hípics, ho convertia en unes imatges en moviment. Tot el que veia Proust des d’un cavall, o des de la finestra d’un tren, tots els paisatges punyents que ell, com el primer cineasta de la història, davant la incapacitat d’emmagatzemar pragmàticament tanta bellesa, ho convertia en somnis per poder-los compartir amb els lectors.

Amb l’exemple de Proust, el que volen dir els autors de l’assaig Machines à lire és que els llibres són una màquina perfecta, insubstituïble, que permeten una experiència performativa que transforma el lector en una altra màquina cinètica, lúdica o productiva per parafrasejar els autors d’aquest assaig.

¿Pot ser que la metàfora llibre-màquina sigui inspirada simplement pel fet que un escriptor ens convida a gaudir d’una construcció iniciada per ell, però en la qual també participem, car efectivament, què serien els llibres sense tots nosaltres? L’autor compara els llibres amb un objecte semblant a la bicicleta, objecte immòbil però creat per facilitar el moviment. És cert, una bicicleta que no es mou no és ben bé una bicicleta, perquè la bicicleta està ideada per procurar moviment i plaer, garantint la possibilitat d’un desplaçament. És fàcil posar els llibres, doncs, a la llista d’aquests objectes que procuren sensacions perquè interactuen amb nosaltres. El llibre que, com una llar de foc, es deixa observar i desencadena una interacció absolutament única.

El llibre tindria el moviment suau i sensual d’una roda de bicicleta o de les flames d’una llar de foc, s’aniria fent gràcies a la participació de la nostra mirada o del nostre desig d’anar cap endavant, en el cas de la bicicleta, amb la prometença d’un avançament quasi poètic en el sentit d’imprevisible, perquè no hi haurà cap trajecte que serà igual que el precedent.

Màquines de desig intens, màquines que es posen en marxa només si les activem. En aquest sentit, quan obrim un llibre, quan llegim, posem en funcionament una màquina silenciosa tan perfecta que Pascale Santien un article recent del diari francès Le Monde del 21 d’octubre de 2025 qualificava de «simfonia»[1]  insistint en les bones repercussions que la lectura té sobre les capacitats cognitives de l’ésser humà.

Tot el que sorgirà d’un llibre serà inesperat. Darrere dels personatges apareixen unes persones irrepetibles, uns herois, en definitiva, que la vida corrent no sempre deixa veure. Aquesta màquina de llegir legitimarà la presència d’aquests protagonistes ordinaris. L’autor ens parla de Meursault, el protagonista de L’étranger, d‘Albert Camus, un home ordinari, fins que mata un altre home i es transforma en un assassí, o a La peste, el metge que dubta d’ell mateix, l’home que se sent inútil i alhora tan necessari per a la societat.

À la recherche du temps perdu de Marcel Proust, és una màquina d’escriure el temps que passa, una màquina tan eficaç com una màquina de cosir el temps, de connectar els moments entre ells, els pensaments, tot allò que amb la fragilitat dels palimpsests, construeix aleatòriament la memòria incandescent de l’home.

Una màquina, redemptora de la humanitat tal com ho diu Paul Lafargue: «La machine est le rédempteur de l’humanité, […] le Dieu qui lui donnera des loisirs et la liberté.»[2] Redemptora? O tot el contrari, extremadament perillosa?

Albert Camus ens ho advertia, segons els autors de Machine à lire, denunciant la capacitat de l’espècie humana a progressar científicament però sense garantir el progrés, ni social ni polític. O Walter Benjamin que s’insurgeix contra una història que tot i adherint a una noció de «progrés indefectible», conviu lamentablement amb l’horror que s’està produint sota els nostres ulls.

Al cap i a la fi, extraordinàries màquines de llegir, «Machines à lire» que corren el risc de ser només màquines, o al contrari, que ens transformin en els actors principals de les nostres vides, màquines que ens salven dels dubtes, i que convertint-nos en allò que pensàvem que no seríem mai, ens fan del tot indispensables a l’hora d’imaginar i de construir el futur.

Barbara Roig Equey

De la 1a promoció de l’Escola de Llibreria. Professora associada de la Universitat Pompeu Fabra

[1] Santi, Pascale. «Comment la lecture “enclenche une véritable symphonie” dans le cerveau». Le Monde, 21 d’octubre 2025.

[2]Lafargue, Paul. Le droit à la paresse: réfutation du Droit au travail (1880). La Découverte, 2010, p. 8. Citat per André Benhaïm i Aymeric Glacet, p. 123.