Canvi de paradigma

Regazzoni, Enrico. Nella casa dei libri. Milano: Feltrinelli, 2025. 95 p. (Idee; 06). ISBN 978-88-07-09204-6.

Feltrinelli és un nom difícil de dissociar de la idea d’Europa, especialment al segle XX. Si per a la CIA era el principal agent de Fidel Castro a Europa, per a Antonio Negri, Giancarlo Feltrinelli era un ric editor imbuït del mite arcaic de la resistència tradicional, segons apunta Ismael Carvallo en una ressenya titulada «Una historia de Italia: Feltrinelli»[1] sobre la biografia del seu fill, Carlo, Senior service: biografía de un editor (Anagrama, 2025). Fet i fet, però, l’editorial i la cadena de llibreries han conformat un dels entramats intel·lectuals que, a Europa, han afaiçonat el pensament al costat de Gallimard, Einaudi, Edicions 62, Penguin o Seix Barral.

La història de l’editorial, del personatge i de la persona són algunes de les biografies més estudiades, si més no a la Itàlia del segle XX. Però el mite i la realitat, com és obvi, van més enllà de les marques alpines de Milà. I enguany mateix, Feltrinelli Editores inaugurava la primera llibreria fora de les fronteres italianes, en concret a Montevideo (Uruguai), i aterrava a Barcelona de la mà d’Anagrama i Jorge Herralde.

Ara bé, si com dèiem tot o gairebé tot ha estat escrit sobre Feltrinelli, aquest opuscle que ara ressenyem aporta una mirada nova sobre la Casa del carrer Andegari, número 6, de Milà, avui seu de la Fundació Feltrinelli. En resum, un jove romà universitari, estudiant de Lletres modernes, fa les maletes i s’enfila cap a Milà a la recerca d’un model social i personal que encabís la seua radicalitat personal i ideològica. I troba cabuda en un caldera bullint d’idees, accions, pensaments i tracte de tarannà humanista. Això era 1968 i «encara avui, sobretot ara, em sembla increïble que pogués accedir amb tanta facilitat a aquella redacció, encara que només fos durant mitja hora». Aquesta és la història, personal, o recordada ‒i per tant, no sap si real, com ell matisa‒, d’Enrico Regazzoni, periodista, professor universitari i treballador incansable de la cultura, o com ara diríem, activista cultural.

Regazzoni s’acosta a la Casa, en Nella casa dei libri, per narrar la seua història personal quan va ser al lloc i al moment adequat per configurar una personalitat «humana i política marcada per l’amor als llibres i per la seua capacitat d’influir en la persona». El seu és un reconeixement a una editorial que va saber «pensar el futur» i com aquest futur va conformar el seu avenir ‒i segurament el de milers de lectors europeus‒ en una època en què el futur s’assentava en les idees, potser en un dels moments estel·lars dels fills de la Il·lustració. Més encara si tenim en compte que certes nostàlgies actuals, amaguen com s’hi va avançar. Perquè en aquella Casa, quan Regazzoni cerca explicació al que hi va viure només troba dues raons, d’una banda, que «la indústria editorial del moment, fins i tot en els moments culminants, sovint estava ocupada per persones atípiques del món de la producció industrial, persones excèntriques i cultes, més obertes a la curiositat que al càlcul». De l’altra, més profana, «el Milà d’aquells anys encara no havia assolit la mà d’obra que necessitava» i, per tant, les ofertes laborals plovien als mitjans de comunicació.

Però si aquestes eren raons objectives, Regazzoni en planteja d’altres més concretes i pròpies de la Casa, com era la fascinació que va sentir en la primera entrevista pel tracte rebut, però sobretot per l’eficiència que va captivar la seua «admiració». Una admiració que va anar fent-se més pregona a mesura que va descobrir de què s’hi parlava i com: l’atenció que s’hi prestava a la lluita de les dones (Sibilla Aleramo) i el feminisme (1968!). Tot això en un món en què els estudiants «volien canviar el món» (p. 19), sense participar en una «cadena productiva sinó amb una sinergia d’illots artesanals en què cadascú tenia la seua autonomia basada en el seu saber» (p. 27).

Així va narrant, una rere l’altra, una mena d’anecdotari (!) que afaiçonava una personalitat assentada en l’amor als llibres com a font de cultura, idees i de personalitat: hi havia un culte gairebé sagrat i invisible al rigor llibresc; la dignitat intel·lectual excloïa els llocs comuns del moralisme (p. 34); hi havia una mena de predilecció pels acudits intel·ligents que farcien les converses sobre llibres i els escriptors; ell mateix, començava a separar-los entre els que «ci fanno» i els que «ci sono» (p. 47), és a dir entre aquells que tenen una tècnica que s’aprèn i aquells que tenen un do…

El llibre repassa una memòria esparsa, adés fidel, adés abstracta sobre una època en què les idees semblava que sorgiren ací i allà amb una facilitat que un lector jove actual pot trobar estranya. I si cal aventurar-se a plantejar-ne una explicació, cal tenir en compte en primer lloc el canvi de paradigma social que arriba amb les estratègies dels think tanks, primer ultraliberals i tot seguit ultraconservadors que es posaren en marxa amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan a finals dels setanta. Aquell canvi de paradigma va arraconar els brolladors d’idees avançades per donar pas a l’eficàcia i el valor econòmic com a recepta única i inamovible que ara per ara viu un dels moments àlgids.

En segon lloc, caldria plantejar l’arraconament que pateix el llibre com a artefacte de canvi i la substitució d’aquest per la invasió d’informació breu i unitària que obliga a un consum aparentment dispers però unitari, i únic, en la seua conformació. Tampoc cal oblidar-ne la segregació en les lluites socials que han abandonat el valor de la unitat en les millores socials.

Potser, aquests tres àmbits ‒i alguns altres no esmentats ací‒ són els que sensu contrario esdevenen en aquest opuscle més que com a denúncia com un model que les coses són possibles d’una altra manera. I així, posa punt final a la seua memòria amb una reflexió: «En quaranta anys, la meua feina m’ha permés conéixer ambients diversos, però mai no n’he trobat un millor que el d’aquell grup de visionaris cultes i un poc bojos, tan valents i irreductibles que venien llibres com si fossen maons imprescindibles per a la construcció d’un País millor».

Per a això hi calgué un ric editor i un agent castrista anomenat Giancarlo Feltrinelli que va morir en dos llocs al mateix temps, com diu Regazzoni: un «en un camp de la perifèria [i l’altre] en l’oficina». Allí va morir l’ànima del company exaltat i la del genial editor (p. 88). Ell, és clar, i un grup també d’eficients exaltats, i també un poc bojos que sabien què es duien entre les mans. Això és el que ens conta Regazzoni en Nella casa dei libri.

F. Xavier Llopis
Editor de Campgràfic

[1] <https://laclandestinavirtud.org/2020/06/13/una-historia-de-italia-feltrinelli/>. [Consulta: 18/5/2026].