Pepita Pardell (1928-2019), notas sobre la trayectoria de una artista silenciada

1 comment

 

Veiga de França, Ana Claudia Camila; Villanueva Baselga, Sergio (2022). "Pepita Pardell (1928-2019), notas sobre la trayectoria de una artista silenciada". Historia y comunicación social, vol. 27, n.º 2, p. 425-433. Disponible en línia a: https://revistas.ucm.es/index.php/HICS/article/view/84393.


Pepita Pardell Terrade, nascuda a Barcelona el 1928, va ser una artista catalana que des de ben jove es va interessar pel dibuix, i això la va dur a dedicar-se a la il·lustració i al cinema d’animació. Així i tot, com els passa a moltes dones, la seva obra va passar desapercebuda fins als últims anys de la seva vida, quan va guanyar visibilitat. Aquest assaig, realitzat pel professor Sergio Villanueva Baselga, de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona, i Ana Claudia Camila Veiga de França, de la Universidade Tecnológica Federal do Paranà, reconstrueix part de la seva activitat laboral, especialment en la productora Balet y Blay, i al mateix temps descobreix les històries d’altres dones treballadores de la productora.  

Buscant informació sobre el primer llargmetratge nacional d’animació Garbancito de la Mancha (1945), produït per Balet y Blay, ens podem fer a la idea de com es distribuïen les tasques entre els membres de l’equip al llarg del procés de producció: diversos homes amb noms i cognoms s’encarregaven de processos descrits amb detall, per passar després la feina “delicada” a les “mans femenines” que pintaven els dibuixos. És difícil trobar imatges d’aquestes dones treballadores i encara més acompanyades d’una identificació més enllà de “les senyoretes dibuixants”. Pepita descriu el procés de pintura com a molt laboriós.  

A través d’una publicació del Fòrum d’Animació Dones i Cinema d’Animació, els autors de l’assaig descobreixen una col·lecció de documents al Museu del Cinema de Girona relacionats amb el pas de Pepita Pardell per Balet y Blay, on apareixen els noms d’altres treballadores i es descriuen les dures condicions de treball en la productora. A més, també s’hi pot veure reflectit com no es va donar crèdit a moltes de les persones que van treballar en les produccions, entre elles, Pepita. L’ambient de treball tampoc era agradable i un dels dirigents era obertament falangista. Finalment, la productora es va enfonsar després de produir Los sueños de Tay-Pi (1952), una mala pel·lícula, segons Pepita.  

Posteriorment, Pepita va treballar com a il·lustradora i animadora en una editorial, una agència de publicitat i una productora, en la qual va arribar a treballar en projectes americans premiats als Emmy. També va ser codirectora amb Julio Taltavull, qui es va endur tots els crèdits de La doncella guerrera (1975). El cas de Pepita Pardell posa en evidència la desigualtat que pateixen les dones en el cinema i permet acostar-se a informació sobre la presència d’altres dones silenciades en aquest àmbit. L’assaig, lluny de pretendre tancar el tema, finalitza oferint preguntes per a futures recerques.