«Carlos Pujol y la reescritura de la tradición»

Vallès-Botey, Teresa; Ródenas de Moya, Domingo (eds.). Carlos Pujol y la reescritura de la tradición. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2025. 196 p. (Humanidades; 208). ISBN 978-84-1340-823-1. 18 €.

L’enfocament metodològic que vertebra el volum col·lectiu editat per Teresa Vallès-Botey i Domingo Ródenas interpreta la noció de reescriptura a l’obra de Carlos Pujol com si es tractés d’una epistemologia de la creació literària, que vindria a qüestionar les nocions romàntiques d’originalitat i d’inspiració. El volum demostra amb rigor que per a Pujol escriure és sempre un acte de lectura prèvia, perquè el text propi neix necessàriament com a notes al marge d’un text aliè. Seguint aquesta línia, el primer encert teòric de Pujol va ser qüestionar el vell paradigma del segle XIX de la «influència literària». Mentre que la crítica filològica tradicional tendia a buscar filiacions unívoques, fonts directes i deutes passius en els quals l’autor simplement «imitava» el mestre, de la mà de l’obra de Carlos Pujol els estudis reunits aquí desplacen el seu focus cap a les teories de la intertextualitat i la transtextualitat.

El concepte axial del llibre –la reescriptura– va més enllà de la noció de la influència passiva o de la mera imitació. Per a l’escriptor barceloní, la tradició és un espai dinàmic de diàleg, un organisme viu que exigeix ​​ser reactivat mitjançant la ironia i el distanciament crític. Pujol s’aparta del postestructuralisme radical per reivindicar una auctoritas relacional. La reescriptura seria, doncs, una forma de lectura creativa que busca humanitzar els mites literaris i proposar una continuïtat cultural que assimili la modernitat sense renunciar al substrat ètic i formal dels clàssics. Així mateix, el marc teòric de la reescriptura exigeix ​​la incorporació de la ironia com a categoria hermenèutica central. Com bé suggereixen els editors en el plantejament conceptual, la diferència fonamental entre el text original i el reescrit rau en la distància crítica que introdueix el nou autor vers l’inicial i pioner. Aquesta distància s’articula primordialment a través d’una ironia refinada, malenconiosa, molt allunyada del sarcasme destructor. La reescriptura opera, doncs, per a Carlos Pujol, com un mecanisme d’humanització i desmitificació, mentre que la ironia permet admirar la tradició clàssica sense agenollar-se davant seu, facilitant l’adopció d‘estructures narratives en les quals no deixa de fer-se palesa una certa consciència del desencís contemporani.           

El primer bloc del volum, titulat «A hombros de gigantes», constitueix probablement el nucli hermenèutic de tota l’obra. Els estudis aquí reunits, a càrrec d’Àngels Santa Bañeres, Eduardo Valls Oyarzun i Teresa Vallès-Botey, desglossen com l’autor barceloní estableix afinitats amb tradicions diverses, principalment la francesa i l’anglosaxona, a més de l’espanyola. Pujol rescata d’aquestes tradicions una actitud davant de la vida i el llenguatge basada en la contenció i el rebuig a la grandiloqüència. La lectura crítica que exposava en els seus pròlegs i traduccions funcionava com un laboratori per a la seva pròpia creació, sent la reescriptura un acte d’apropiació on el text aliè es converteix en un mirall en el qual assajar la pròpia veu. En estudiar la relació amb referents del cànon, els autors evidencien que Carlos Pujol practicava una literatura de segon grau on l’objecte de la ficció és, sovint, la literatura mateixa. A la praxi creadora de Pujol, el fenomen predominant és la hipertextualitat, és a dir, tota relació que estableix un text «B» –hipertext– amb un text anterior «A» –hipotext– sobre el qual s’insereix d’una manera que va més enllà del comentari crític. L’escriptor barceloní veu el precursor com un interlocutor amb qui és possible entaular una conversa civilitzada a través del temps i de l’espai. La tradició deixa així de ser una càrrega cronològica per esdevenir una biblioteca immensa, gairebé infinita.

El segon bloc, que du per títol «La fragua de géneros literarios», i que conté els estudis de Pere Ballart, Iris Llop, Mapi Ballesteros i Domingo Ródenas, analitza l’experimentació que Carlos Pujol va dur a terme a propòsit de les categories dinàmiques procedents dels gèneres de la biografia, l’assaig, la novel·la i la poesia, tot interpretant cadascun d’aquests gèneres des d’una singular forma d’expressió. Per a Pujol, la biografia és un gènere narratiu de caire psicològic, emparentat tant amb el retrat barroc com amb la causèrie vuitcentista; és a dir, un gènere que, al seu pesar, transita habitualment entre l’excés laudatori i la mirada informal.  Pel que fa a l’assaig, en aquest cas Pujol fuig de la màrfega teòrica academicista optant per una prosa neta que busca, per damunt de tot, trobar el nucli humà del creador. En l’àmbit de la narrativa, les aportacions crítiques analitzen amb perspicàcia com Pujol subverteix les arrels de la novel·la històrica convencional en algunes de les seves ficcions, como ara La sombra del tiempo (Fundación José Manuel Lara, 2016) o Los secretos de San Gervasio (Menoscuarto, 2019), textos que busquen l’exploració psicològica i moral d’uns personatges ubicats ben lluny dels grans esdeveniments. Els estudis dedicats a la lírica, per la seva banda, posen en relleu una tasca poètica fonamentada essencialment en l’epigrama, la concisió i la mirada malenconiosa sobre allò que és quotidià. La reescriptura poètica de Pujol es manifesta aquí en el diàleg amb els clàssics llatins i la poesia conceptual, destil·lant el llenguatge fins a despullar-lo de tot adorn superflu.

El darrer tram del llibre, titulat «Pujol en el campo literario de la Transición», i redactat per Fernando Valls, Laureano Bonet, Josep Mengual i Santiago Bertrán, adopta un enfocament metodològic en el qual s’analitza la posició i l’habitus de Carlos Pujol dins el camp cultural espanyol durant el tardofranquisme i la Transició. L’anàlisi sociocultural revela una de les paradoxes més grans de Pujol, aspecte en què Teresa Vallès-Botey ha aprofundit rigorosament en la seva llarga trajectòria investigadora, i que ve a assenyalar que mentre el cànon dominant de la Transició basculava entre l’experimentació formal extrema i el neorealisme de compromís polític, l’escriptor barceloní va desplegar una obra d’un classicisme militant, refinat i totalment aliè a les sorolloses modes editorials del moment. El bloc diagnostica amb lucidesa aquest fenomen d’«invisibilitat» o marginalitat aristocràtica enfront el mercat cultural de l’època. Un gran encert crític és no esqueixar Pujol de les seves funcions d’editor, traductor i membre del jurat que concedeix el premi anual de novel·la a l’editorial Planeta. Els estudis demostren que en aquest àmbit, la seva tasca de mediació va ser crucial per a la introducció i la consolidació d’autors fonamentals de la literatura, tant espanyola com universal, a l’horitzó de recepció dels lectors en llengua castellana. En aquest sentit traduir, editar i premiar eren, per a l’escriptor barceloní, tres dimensions del mateix procés de reescriptura, intermediació i transmissió de la tradició.

Així, la reescriptura per a Carlos Pujol esdevé, segons els estudiosos autors del llibre, un acte de sobirania literària precisament perquè és selectiva. En triar reescriure la tradició clàssica i humanista davant de les ruptures estridents de les avantguardes o la desintegració formal postmoderna, l’autor barceloní utilitza el teixit de citacions per proposar una xarxa de continuïtat que abasta tant el camp de l’ètica com el de l’estètica. La intertextualitat aquí no atomitza el significat, sinó que més aviat el condensa i el dota d’una dimensió humana que ve a rescatar la persona del trasbalsament i la dissolució propis de la cultura contemporània.

Jordi Puigdomènech
Doctor en Filosofia. Universitat de Barcelona