Gracia Lana, Julio A. El cómic español de la democracia: la influencia de la historieta en la cultura contemporánea. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2022. 264 p. (De arte; 22). ISBN 978-84-1340-428-8. 28 € llibre en paper, 14 € llibre electrònic.
La transició política espanyola de finals del segle passat, i els anys posteriors de consolidació de la democràcia, és una època que ha estat i és motiu de multitud d’investigacions que han analitzat des de punts de vista diferents un dels períodes més fascinants i convulsos de la història moderna d’aquest país. Més enllà de la política, la cultura va ser un dels grans motors de canvi de la societat espanyola que veia com, per fi, podia accedir sense traves a tota mena de productes culturals i, sobretot, que tenia llibertat d’expressió per fer sentir la seva veu i crear obres més enllà dels corrents oficials. La modernitat, de cop, era possible per als espanyols.
El món del còmic no va ser diferent, amb l’anomenat boom del còmic adult, que es va veure reflectit especialment en la publicació d’una sèrie de revistes mítiques com 1984, Cairo, Cimoc o Rambla. Posem aquests títols com a exemple, però va haver-hi molts més intents de consolidar un nou model de còmic més adult fugint de l’edició tradicional que representaven editorials com Bruguera en una indústria orientada bàsicament al públic infantil. Tampoc podem obviar que aquesta aposta per les revistes «adultes» s'emmirallava amb enveja, i d’una forma a vegades poc realista, en altres realitats exteriors com el sempre potent món cultural francès, on el còmic (la bande dessinée) mantenia i manté una posició de prestigi molt llunyana de la realitat del «tebeo» espanyol.
El llibre El cómic español de la democracia que ens ofereix Julio A. Gracia és la versió publicada de la seva tesi doctoral i es fixa en la trajectòria editorial d’aquestes revistes des del seu inici fins a la seva desaparició per exemplificar el futur d’aquest fenomen. En total són dues dècades (1985-2005) que l’autor justifica amb la «mort» de la darrera revista d’aquest moviment, El Víbora, a mitjans dels anys dos mil. És una aproximació personal que permet a l’autor oferir una anàlisi més concentrada, però que se centra fins al final en només un tipus de publicació i deixa de banda una part important de la producció de l’època, com podien ser les revistes satíriques, amb l’imprescindible El Jueves al capdavant, o el treball d’agència, del que es parla en algun moment, però que no es descriu en profunditat i que representava una sortida professional molt important per als professionals de llavors. Per no parlar de la caiguda de la potent editorial Bruguera. Potser abastar i analitzar tota la producció de l’època es presentava com un objectiu difícil d’assolir, però centrar-se només en les revistes dona una visió força parcial i, per què no dir-ho, incompleta de l’oferta editorial que els lectors d’aquells temps podien trobar en els enyorats quioscos.
Per una altra banda, el llibre també aposta per complementar la informació sobre les revistes amb un estudi força exhaustiu de la carrera de tres autors, Nazario, Max i Miguelanxo Prado. Aquests capítols li serveixen a l’autor per exemplificar de quina manera la professió, un cop va desaparèixer la possibilitat de continuar publicant en revistes, va buscar sortides més enllà del món del còmic en àmbits com la pintura o el cinema. És un segment considerable del llibre que serveix per conèixer millor la carrera d’aquests tres grans professionals (i d’altres que també se citen de forma més breu) però que, primer, també són una elecció pròpia de Gracia i, segon, descompensa d’alguna manera l’equilibri intern del llibre perquè deixa de banda l’anàlisi real de la indústria per centrar-se en tres figures concretes com a exemple d’un tot. Sobretot quan la majoria dels autors espanyols sempre han hagut de compaginar la seva carrera en el «tebeo» amb altres feines més ben remunerades com el disseny gràfic o la publicitat. La vida de l’autònom és el que té.
Des del punt de vista formal, es veu clarament el seu origen com a tesi doctoral, amb un interès didàctic per establir alguns temes com els formats que serveixen al lector neòfit per comprendre millor alguns conceptes, i presenta un bon treball d’investigació amb citacions i entrevistes que apareixen sovint en el cos del llibre. Lògicament, en un llibre d’origen acadèmic no podia faltar una potent bibliografia de referència que pot ser força útil per al lector que vulgui endinsar-se una mica més en el tema. Sorprenentment, però, tot i ser un llibre sobre el còmic, el nivell d’imatges no és gaire elevat i, més d’un cop, es troben a faltar reproduccions de treballs que haurien ajudat a entendre millor alguns dels conceptes plantejats.
Un altre aspecte que també hauria ajudat a fer una obra més rodona hauria estat incorporar la veu dels editors. Això hagués permès al lector disposar d’un punt de vista més industrial i real de l’impacte comercial i cultural de les revistes i, especialment, sobre els motius de la seva desaparició. Perquè en aquest punt trobem segurament l’aspecte més qüestionable del llibre: no incloure cap autocrítica per part de la professió i dels autors. La visió que pot tenir el lector un cop acabat el llibre és que les revistes van desaparèixer per diferents raons externes (aparició de l’IVA, competència de còmics estrangers o dels videojocs) i no tant per la incapacitat de la indústria i dels autors per aprofitar el moment d’èxit. Tampoc s’explica que aquest procés de canvi en el món del còmic, amb l’extinció del model de revistes, també va passar en països com França i que, en el fons, va significar una evolució lògica del mercat cap a formats de més qualitat i més interessants per als compradors, com van ser els àlbums. Un procés que aquí no va succeir per, entre d’altres motius, el nul relleu generacional que van cultivar els editors de còmics destinats a públic adult.
Tenint en compte tots aquests punts, podem considerar que El cómic espanyol de la democràcia és un llibre que funciona prou bé en alguns aspectes, com el repàs a la trajectòria professional d’uns quants autors o la possibilitat d’adquirir uns coneixements bàsics sobre el boom del còmic d’adults especialment a la dècada dels vuitanta. Però queda malauradament curt per aportar una mirada global a la indústria del còmic espanyol, i es basa en algunes decisions massa personals de l’autor que en algun moment poden grinyolar al lector més expert, com pot ser la insistència a reivindicar la movida madrileña com a influència (quan la majoria de la producció es feia a Catalunya. Com hem dit, la indústria replicava moviments editorials d’altres països com França) o, en un acte lloable, però potser no gaire realista, equiparar la importància de tots els autors i de totes les revistes quan, com en qualsevol altra expressió artística, alguns noms i títols van tenir molta més repercussió i importància que d’altres.
I, finalment, deixa en l’aire una pregunta important: com és que una indústria tan arrelada a Espanya com la del còmic es va autodestruir i no va aconseguir evolucionar cap a un altre model de negoci com sí que va passar en països pròxims. En el fons, qui escriu aquesta ressenya ha arribat a la conclusió que, amb un títol més centrat en el món de les revistes, que és el gran tema del llibre, el text segurament funcionaria millor i no generaria unes expectatives que finalment no s’aconsegueixen satisfer del tot.
Héctor Calvet Renedo
Director de la Biblioteca Can Mulà - Jordi Solé Tura, de Mollet del Vallès
Podeu trobar-hi fragments de l'obra.
Afegeix un nou comentari