Inauguració de la 4a edició de l'Escola de Llibreria

Abans d'entrar a l'auditori del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya, Antoni Daura, el president del Gremi de Llibreters de Catalunya, es mostra moderadament optimista sobre l'evolució del negoci llibreter, les xifres de vendes tendeixen a canviar de signe, un modest increment del 3 %. També reconeix que l'Escola de Llibreria va néixer en el pitjor dels moments, el 2012, en plena crisi, tot i així és un èxit haver arribat a aquesta quarta edició que és a punt de començar.

Ja dins de la sala, Joaquim Bejarano, des de la mesa, valora molt positivament el recorregut del postgrau. Mònica Baró fa un inventari de les llibreries inaugurades per alumnes de l'Escola. En són unes quantes, de Balaguer a Blanes, del Poblenou a Pedralbes, del Clot a l'Eixample, que poc a poc van teixint una xarxa d'un nou tipus de llibreries, amb gent més preparada i amb noves idees. Daura apunta que el llibreter és alguna cosa més que un botiguer, és un ofici antic i noble, qui el practica ha de tenir un bon bagatge cultural. Tots els llibreters venen els mateixos llibres, però cada un el ven de manera diferent.

A continuació el mestre de cerimònies Lluís Agustí –i director de l'Escola– presenta Valèria Gaillard, periodista literària a El Punt Avui. Entre altres coses és llicenciada en Filosofia i en Teoria de la Literatura, traductora i secretària de l'Associació Catalana d'Amics de Marcel Proust. Durant la seva conferència inaugural, «Un cànon literari per a llibreters?» en repassa la història. El mot ve del grec, que significava «vara de mesurar», després es va aplicar al conjunt de llibres que havia de contenir la Bíblia. Al segle XVIII David Ruhnken és el primer que estableix quines obres literàries eren dignes de ser preservades. Més endavant es comença a qüestionar quins autors i quins llibres havien de figurar al cànon. Al segle XX el nord-americà Allan Bloom defensa un cànon tancat, només els clàssics en poden formar part. Als anys seixanta corren nous aires, les dones, les minories, altres literatures vindiquen el seu dret a formar part dels escollits. El 1994 un altre Bloom, en Harold, publica El cànon occidental (Anagrama 2002 i Columna 1995), un inventari amb mirada molt anglosaxona del que ell considera els llibres més importants de totes les èpoques.

Valèria arriba ara i aquí. Ha fet una enquesta d'urgència a tres llibreters de confiança. En Lluís Morral, de Laie, considera que la contribució dels llibreters a crear un cànon és relativa, són els editors qui juguen un paper fonamental; sense ells molts llibres caurien en l'oblit, posa l'exemple de Stefan Zweig, Quaderns Crema el va posar de moda. Isabel Guilera de La 22 de Girona opina que les llistes de suggeriments que confeccionen els llibreters dibuixen un cànon personal, i a més, fan augmentar les vendes, atès que els lectors confien en els seus criteris de selecció. Pep Garcia, de l'Odissea de Vilafranca, creu que la proximitat amb els lectors els dóna, a diferència d'acadèmics i crítics, una mirada més atrevida, valenta i oberta. Valèria cita l'imprescindible Librerías de Carrión (Anagrama 2013): «Las librerías, desde siempre, han sido aquellos aquelarres del canon, y por tanto puntos clave de la geopolítica cultural...». En definitiva és impossible establir un cànon tancat; però malgrat ser provisional i relatiu és necessari, cal una tria, uns criteris davant la impossibilitat de llegir-ho tot. Els llibreters, amb les seves llistes de recomanacions, contribueixen a crear un cànon contemporani des de la independència.

L'acte s'emmarca dins les activitats de la Setmana del Llibre en Català, just davant de l'auditori hi ha les casetes de la fira. Finalment, arriba el moment més esperat, l'entrega de diplomes (provisionals) als alumnes de la tercera promoció de l'Escola. Sembla una colla eixerida i ben avinguda, alguns ja eren llibreters, altres s'han estrenat fa poc, uns quants més de ben segur que ho faran aviat. Els alumnes de la quarta promoció, també presents, esperen el seu torn.