Pischedda, Bruno. La competizione editoriale: marchi e collane di vasto pubblico nell’Italia contemporanea (1860-2020). Roma: Carocci, 2022. 541 p. (Frecce). ISBN 978-88-290-1046-2. 44 €.
(Versió italiana de la ressenya, a continuació)
El llibre de Pischedda està estructurat en 10 capítols que recorren la història de l’edició italiana des de la Unificació fins als nostres dies, contemplada des de diferents angles. Tots, però, apunten al concepte principal al voltant del qual gira el món editorial, lligat, sens dubte, a l’aspecte cultural, però que no ha de descuidar l’empresarial. L’esquema seguit en el decurs de les pàgines és bàsicament cronològic, cosa que també es repeteix dins dels temes específics que aprofundeixen en la industrialització, els aspectes econòmics així com l’edició cultural, per arribar al declivi de les col·leccions especialitzades i després a l’epopeia de la megaeconomia.
L’autor relata el desenvolupament d’algunes editorials: Ricordi, Sonzogno, Treves, Hoepli, Mondadori, Rizzoli, Salani i moltes altres de més petites quant a producció, volum de negoci i notorietat, totes les quals, però, van contribuir a marcar el camí de creixement dels italians a partir de la segona meitat del segle XX. Va ser un camí llarg i difícil de recórrer, però gràcies a la tenacitat d’uns quants homes es van superar els límits d’una indústria editorial «per a uns quants», destinada en canvi cada cop més a les masses i, per tant, a un mercat més ampli en què tots es poguessin reconèixer. Les pàgines del volum transcorren entre dates i títols d’obres, també traduïdes (el cinquè capítol està dedicat al món de la traducció: «Il quarantennio delle (nuove) traduzioni»), col·locades sota el gran paraigua d’un instrument que els editors sempre atresoren, el de les col·leccions. Aquestes últimes s’esmenten com els fars de tot projecte editorial o catàleg i a les quals l’autor s’hi refereix constantment, ja que també es consideren el mitjà per canalitzar nous mercats del llibre, sobretot a partir de la immediata postguerra mundial, passant dels «Universali» d’Einaudi, als de Sonzogno, Feltrinelli o BUR. És precisament la Biblioteca Universal de Rizzoli (BUR) la que tanca el sisè capítol per obrir el setè dedicat de ple al món del llibre de butxaca i als acomodats anys setanta, que van proporcionar als editors una classe mitjana àvida de posseir una biblioteca que els donés prestigi i els fes sentir que pertanyien, a través de les seves col·leccions, a la classe culta. Els marges de creixement per als editors no es van fer esperar fins a l’èxit de la col·lecció «Oscar Mondadori» sobre la qual l’autor s’atura llargament per considerar-la l’experimentació per transformar un públic potencial en comprador real, gràcies també a eines cada cop més provades i aplicades com la publicitat, el màrqueting i una nova distribució en ràpid desenvolupament i canvi.
El llibre tampoc no descuida la qüestió de les inversions financeres, les característiques estructurals dels productes editorials i les xifres vinculades a la producció, la circulació i les vendes, ja que Pischedda ha volgut dotar l’obra d’un encreuament entre els aspectes culturals i econòmics. El primer es veu cada vegada més empès cap a una modernització gràcies a la inclusió de nous títols a les col·leccions, començant pels Oscars; el segon, en canvi, està atent als costos i la rendibilitat de projectes predestinats a deixar empremta i romandre al panorama del llibre i la literatura italians, malgrat la imminent existència de nous mitjans de comunicació, començant pel còmic i la televisió.
El tall transversal que ens ofereix l’obra és certament el d’una competitivitat editorial, però també el d’una indústria editorial que mai no s’atura, que és filla del seu temps i sempre és capaç de reinventar-se. Quan una línia editorial, com les col·leccions o els llibres de butxaca, se satura fins a l’esgotament o l’explotació de tot el seu potencial, els editors introdueixen noves idees, nous models, perseguint constantment l’objectiu d’arribar al gran públic o fins i tot de fidelitzar-lo, al mateix temps que s’enfronten a crisis econòmiques i potser a una crisi d’identitat, atès el naixement i creixement de les grans concentracions empresarials des dels anys noranta del segle passat, que veuen com s’injecten recursos procedents de fora del sector editorial.
Títols i autors se succeeixen entre les pàgines de l’examen que Pischedda fa de les editorials que han vist passar dècada rere dècada del segle XX al XXI, i s’aprofundeix en la història d’altres editorials com Adelphi o Sellerio, descrites un cop més a través de les seves col·leccions i els seus èxits; mentre que, cap al final del volum, i no només des del punt de vista cultural, es dedica un espai al protagonista que ha estat, com s’esmenta al subtítol, el vast públic. Aquest públic ha estat cada cop més conquerit per la ficció estrangera, sobretot contemporània, que encara avui registra una activitat rendible al panorama italià gràcies a editors com Neri Pozza.
L’últim capítol està dedicat a l’auge i la caiguda de les col·leccions especialitzades, que amb el temps han sabut interpel·lar fins i tot el públic menys culte, interessat sobretot per la novel·la romàntica (amb unes xifres de vendes que continuen aconseguint xifres considerables) o la novel·la policíaca.
El llibre només podia concloure centrant-se en els llibres barats, o més aviat megabarats, com el fenomen «Mille lire» de Stampa alternativa o «Super Pocket» («una col·lecció generalista reunida per un grup de no menys de deu segells: Longanesi, Garzanti, Rizzoli, Bompiani, Corbaccio, Fabbri, Guanda, Salani, Sansoni i Sonzogno») fins a l’estil lliure d’Einaudi. Al panorama esbossat a les pàgines precedents no podia faltar una menció als reptes tecnològics i, sobretot, econòmics que afronten els editors per augmentar els seus ingressos: des de les tecnologies de la informació fins a la innovació en la producció i la distribució; l’edició s’enfronta cada cop més a la necessitat d’augmentar el nombre de lectors, les xifres dels quals són dramàtiques i es poden considerar el veritable flagell de l’edició italiana, que haurà d’aprendre a fer ús de noves eines i noves formes de comunicació, així com a compartir coneixements i dades per trobar noves vies de desenvolupament, prendre noves decisions i establir nous models, com ja va passar els seixanta anys anteriors.
Università degli Studi di Verona
(Traducció: Amadeu Pons)
--------------------
«La competizione editoriale», di Bruno Pischedda
Pischedda, Bruno. La competizione editoriale: marchi e collane di vasto pubblico nell’Italia contemporanea (1860-2020). Roma: Carocci, 2022. 541 p. (Frecce). ISBN 978-88-290-1046-2. 44 €.
Il volume di Pischedda si presenta, al netto delle conclusioni, strutturato in 10 capitoli che regalano la storia dell‘editoria italiana dall‘Unità ai giorni nostri, guardata sotto diverse angolature. Tutte però puntano al concetto principale attorno al quale ruota il mondo dell‘editoria legato, senza ombra di dubbio, all‘aspetto culturale, ma che non deve trascurare quello imprenditoriale. Lo schema seguito nel dipanarsi delle pagine è fondamentalmente quello cronologico, che si ripete anche all‘interno dei singoli argomenti che approfondiscono l’industrializzazione, gli aspetti economici nonché l‘editoria di cultura per approdare sul tramonto delle collane specializzate e poi sull‘epopea dei mega economici.
L‘autore racconta lo sviluppo di alcune case editrici: Ricordi, Sonzogno, Treves, Hoepli, Mondadori, Rizzoli, Salani e tante altre più piccole in termini di produzione, fatturato e notorietà, le quali hanno tutte però contribuito a segnare il percorso di crescita degli italiani a partire dalla seconda metà del Novecento. La costruzione del tracciato è stata lunga e difficile, ma grazie alla tenacia di alcuni uomini sono stati superati i confini di un‘editoria ‘per pochi’ destinandola invece sempre di più alla massa e quindi ad un mercato più ampio nel quale tutti potevano riconoscersi. Le pagine del volume si dipanano tra date e titoli di opere, anche tradotte (al mondo della traduzione è dedicato il quinto capitolo: «Il quarantennio delle (nuove) traduzioni»), poste sotto il grande cappello di uno strumento del quale gli editori fanno sempre tesoro, cioè quello delle collane. Queste ultime sono citate come fanali di ogni progetto editoriale o catalogo e sulle quali l‘autore torna costantemente in quanto sono viste anche come il mezzo per incanalare nuovi mercati librari soprattutto a partire dall‘immediato Secondo dopoguerra, passando dalle Universali di einaudiana memoria, da quelle di Sonzogno, Feltrinelli fino alla BUR. Proprio la Biblioteca universale Rizzoli chiude il sesto capitolo per aprire il settimo dedicato pienamente al mondo dei tascabili e ai ricchi anni Settanta, che hanno messo a disposizione degli editori una classe media, affamata di possedere una biblioteca che potesse dare prestigio e farla sentire appartenente, attraverso le collezioni a quella colta. I margini di crescita per gli editori non tardarono ad essere registrati fino al successo della collana degli Oscar Mondadori sulla quale l‘autore si sofferma a lungo perché considerata la sperimentazione per trasformare un pubblico potenziale in un vero acquirente grazie anche a strumenti sempre più sperimentati e applicati quali la pubblicità, il marketing e una nuova distribuzione in rapido sviluppo e cambiamento.
Il volume non trascura neppure la questione degli investimenti finanziari, delle caratteristiche strutturali dei prodotti editoriali e dei numeri legati alla produzione, alla tiratura, alla vendita, poiché Pischedda ha voluto regalare al volume una crasi tra l‘aspetto culturale assieme a quello economico. Il primo sempre più spinto a uno svecchiamento grazie all‘inserimento nelle collane, proprio a partire dagli Oscar, di novità; il secondo invece attento ai costi e alla redditività dei progetti predestinati a lasciare il segno e a rimanere nel panorama librario e letterario italiano, nonostante il profilarsi dell‘esistenza di nuovi media a partire dal fumetto e dalla televisione.
Lo spaccato che ci viene regalato dall‘opera è quello, certamente, di una competizione editoriale, ma anche quello di un’editoria che non sta mai ferma, che sia figlia del proprio tempo e sia sempre capace di reinventarsi. Quando un filone, vedi le collane o i tascabili, si sovraffolla fino ad esaurirsi o a sfruttare tutte le sue potenzialità, gli editori introducono altre idee, altri modelli perseguendo costantemente l‘obiettivo di raggiungere oppure anche costruire il grande pubblico affrontando crisi economiche e forse pure identitarie vista la nascita e la crescita di grandi concentrazioni aziendali a partire dagli anni Novanta dello scorso secolo, le quali vedono l‘immissione di risorse provenienti fuori dalle fila editoriali.
Titoli e autori si susseguono ancora tra le pagine della disamina di Pischedda dei decenni che hanno fatto transitare gli editori dal XX al XXI secolo e viene approfondita la storia di altre case editrici come Adelphi o Sellerio, ancora una volta descritte attraverso le collane e i loro successi; mentre, verso la fine del volume si dedica uno spazio, non solo dal punto di vista culturale, al protagonista che è stato, come citato nel sottotitolo, il vasto pubblico, sempre più conquistato dalla narrativa straniera, soprattutto contemporanea, che ancor oggi nel panorama italiano registra un’attività proficua grazie a editori come Neri Pozza.
L‘ultimo capitolo è destinato all‘affermazione e al tramonto delle collane specializzate, che sono state capaci di intercettare nel tempo anche il pubblico meno colto, interessato soprattutto al romance (i cui dati di vendita stanno ancora attualmente raggiungendo numeri ragguardevoli) o ai gialli.
Il volume non poteva concludersi che con l‘attenzione al libro economico, anzi megaeconomico, come il fenomeno dei «Mille lire» di Stampa alternativa o dei «Super Pocket» («una serie generalista a cui mette mano una cordata di ben 10 marchi: Longanesi, Garzanti, Rizzoli, Bompiani, Corbaccio, Fabbri, Guanda, Salani, Sansoni e Sonzogno») fino a stile libero di Einaudi. In tutto ciò un accenno alle sfide tecnologiche e soprattutto economiche alla ricerca da parte degli editori dell‘incremento dei ricavi non poteva mancare nel panorama delineato dalle pagine precedenti dal momento in cui gli editori hanno ora delle nuove sfide da affrontare: dall‘informatica, all‘innovazione produttiva e distributiva; l’editoria è sempre più di fronte alla necessità di dover far crescere il numero dei lettori i cui dati sono drammatici e possono essere considerati la vera piaga per l‘editoria italiana, la quale dovrà imparare a servirsi di nuovi strumenti e di nuove forme di comunicazione oltre che di conoscenza e condivisione dei dati stessi per trovare nuove vie di sviluppo, fare nuove scelte e impostare nuovi modelli come avvenuto nei sessant‘anni precedenti.
Università degli Studi di Verona
Afegeix un nou comentari