«Imaginemos una frase», de Brian Dillon

Dillon, Brian. Imaginemos una frase. Trad., Rubén Martín Giráldez. Barcelona: Anagrama, 2022. 218 p. (Argumentos; 579). ISBN 978-84-339-6490-8. 18,90 €.

És fàcilment suposable que qui arribi a aquest blog sense tenir-ne coneixença anterior és perquè és un/a lletraferit/da. Són moltes les característiques que defineixen aquest tipus de persona, però una d’elles, segur que sempre hi surt: és aquell que llegeix molt; però no pas tot allò que li cau a les mans: un/a lletraferit/da escull què llegeix. 

Brian Dillon és un lletraferit. Tot i que és crític literari i suposo que no pot escollir tant com voldria, a Imaginemos una frase ha escollit 27 frases de 27 autors i autores diferents d’entre tot el que ha llegit (també és professor de literatura) i les analitza, de manera que també analitza l’autor/a que les ha escrit.

Anem a pams. A la introducció d’Imaginemos una frase Dillon ens explica que sempre anota, en una llibreta de mida A5, les frases que li han provocat alguna reacció durant la lectura d’un llibre («quería frases que se abriesen bajo mi mirada») i, amb una carrera lectora tan extensa com la seva, ja porta plenes 45 llibretes. I d’aquesta col·lecció n’ha escollit vint-i-set («iba por veinticinco y me pasé de frenada») per escriure el que ell denomina, encertadament, vint-i-set assajos sobre aquestes frases.

O això és el que sembla. No dic pas que el que explica a la introducció no sigui el que és: el llibre no és pas un llibre de les millors frases de la literatura, ni tampoc és un llibre sobre com escriure una bona frase. Però en el moment de marcar-se l’objectiu d’escriure Imaginemos una frase, Dillon es va permetre «normes i llibertats»: una frase per llibre i autor/a i, a més a més, una nova llibreta ad hoc on les frases de nou transcrites s’analitzarien tant sí com no a Imaginemos...^[1] I llavors comences a llegir els assajos...

... I la primera frase analitzada és «Oh, oh, oh, oh» de William Shakespeare. També ho diu Dillon a la introducció: el seu llibre no és un llibre sobre frases, ja que «sobre no es quizá, la palabra adecuada: mejor hacia o entre». I si tenim clara la premissa, se’ns presenta llavors un excel·lent llibre sobre l’escriptura de vint-i-set autors/es en llengua anglesa^[2] que no vol ser ni una història de la literatura, ni un assaig d’assajos sobre escriptura, ni un cànon de qui llegir. Dillon és conscient que molts/es autors/es que mereixerien ser-hi no hi són, i se’n lamenta. El que ens trobem a Imaginemos... són, doncs, les frases que l’han captivat, però perquè també l’ha captivat l’autor/a: ha llegit també la seva obra, i aquella frase, aquella única frase, permet a Dillon parlar-nos de qui l’ha escrita, per què l’ha escrita i per què l’ha escrita com l’ha escrita.

¿Un llibre on una ínfima part (la frase) pot explicar el tot (l’obra)? Sí. Tot i que no totes les frases analitzades pertanyen a novel·les, aquesta, del mateix Dillon, pot explicar el perquè d’aquesta afirmació: «Tal vez el mundo de la novela ‒y tal vez el mundo‒ es como un denso tejido que traza un punto concreto con la esperanza de comprender a partir de ahí el conjunto». Que exigent, en Dillon! Sí, sí que ho és. No se n’amaga pas: «Es exactamente lo que quiero de una frase, esa combinación de autoimplicación indirecta y compromiso absoluto con las cosas mismas. Porque las palabras también son cosas y las cosas son susceptibles de estallar con fuerza y estrépito». 

Qui hagi llegit aquesta ressenya sense prestar-hi gaire atenció podria pensar que Imaginemos..., d’alguna manera, complementa aquell altre llibre Cómo hablar de los libros que no se han leído, de Pierre Bayard,^[3] i que els lectors d’un i altre poden combinar-los i poden fer el que diu de fer el títol de Bayard amb les frases analitzades per Dillon. No. Reconec que no he llegit Bayard (però m’hi puc referir, oi?), però el que Dillon transmet, la seva erudició i el seu propòsit «de escribir un libro donde todo fuese positivo, todo placer, solo sobre cosas buenas» provoquen que qui llegeixi aquestes vint-i-set frases vulgui llegir-ne el text complet.

Per últim, voldria referir-me al títol, perquè, d’acord, el verb «imaginar» té una forta càrrega semàntica; però si el títol original, Suppose a sentence, es refereix a un primer vers d’un poema de Gertrude Stein (que es pot llegir al capítol-assaig sobre l’autora) i que Rubén Martín Giráldez l’ha traduït com Supongamos una frase (titulant així aquest capítol), per què el llibre es titula Imaginemos una frase? No desmereix pas el llibre, però en aquest llibre el bon treball de traducció és important (i cal felicitar Martín Giráldez) perquè hem de ser capaços de seguir el raonament intel·lectual de Dillon i aquest canvi a la coberta és, com a mínim, curiós.

Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria