Ordine, Nuccio. Los hombres no son islas: los clásicos nos ayudan a vivir. Trad., Jordi Bayod. Barcelona: Acantilado, 2022. 286 p. (El Acantilado; 446). ISBN 978-84-19036-12-4. 18 €.[1]
El professor italià Nuccio Ordine ens proposa en aquest assaig publicat per Acantilado un camí per una sèrie de clàssics de la literatura universal. Com ell mateix exposa en la introducció, la selecció no segueix un cànon, sinó simplement un criteri basat «en los intereses de mis estudiantes, en las lecturas (y relecturas) casuales que estaba haciendo o en los temas candentes sugeridos por la actualidad».
Però sí que és cert que la selecció dels textos d’aquest recull, que dona continuïtat al seu Clàssics per a la vida, publicat per Quaderns Crema −i per Acantilado en castellà− (2017),[2] parteix d’una idea expressada pel primer dels clàssics seleccionats. Es tracta d’una reflexió de John Donne recollida a Devotions upon emergent occasions («Devocions per a circumstàncies imminents», de 1624) i expressa metafòricament que cap home té sentit si s’aïlla de la resta de la humanitat: «Ningún hombre es una isla, ni se basta a sí mismo; todo hombre es una parte del continente, una parte del océano». D’aquesta manera, segons Donne, «la muerte de cualquier hombre me disminuye» i assenyala que, davant de qualsevol mort, «nunca pidas a alguien que pregunte por quién doblan las campanas: están doblando por ti». Això inspirarà Hemingway el títol d’una de les seves novel·les més famoses, però curiosament l’escriptor americà apareix en aquest recull amb un fragment d’El vell i la mar.
Aquesta idea solidària i comunitària de la humanitat desenvolupada per Donne és el fil de bona part d’aquesta selecció, que passa, entre d’altres, pels temes de la bondat, tractat per Francis Bacon, o de l’amistat, amb l’exemple de Montaigne i La Boétie. Aquella amistat tan ben expressada i explicada en el ja cèlebre «perquè era ell, perquè era jo».
Aquest cordill que estira Ordine partint de la metàfora de la insularitat de Donne em porta un record personal. I a mi m’agradaria estirar aquest fil propi per portar-lo al terreny de l’Escola de Llibreria i d’aquest blog.
De petit, m’atreien molt els llibres que corrien per casa. Alguns d’ells eren regals d’entitats bancàries, que, així com ara tanquen portes i posen barreres als clients, llavors editaven llibres (com en tants altres aspectes de la societat, el progrés no ha resultat favorable). Recordo un d’aquests llibres, que, amb grans fotografies, il·lustrava l’activitat volcànica d’Islàndia i l’aparició sobtada, a causa d’aquesta activitat, de noves illes en la costa.
Doncs bé, aquest Los hombres no son islas d’Ordine m’ha fet pensar en aquests illots apareguts quasi per generació espontània i utilitzar-los també de manera al·legòrica. I és que, a diferència del que succeeix ‒o succeïa‒ a Islàndia, les illes del coneixement, o de la creació literària, difícilment emergeixen per si soles. El creador o el lector (i el llibreter) han d’anar formant-se o cultivant-se, com es deia abans. En aquest sentit, els cànons ‒encara que el mateix Ordine no vulgui qualificar el seu llibre com a tal‒ compleixen una funció important: ens ajuden a seleccionar i a conèixer aquests clàssics. Amb els breus apunts que configuren aquest llibre podem trobar camins de lectura de clàssics que recorrin els nostres propis interessos personals i, alhora, tenir pinzellades de coneixement general. I és que conèixer els clàssics ‒i ho diu algú que té llacunes importants‒ és essencial per ser un bon lector, ergo, un bon llibreter.
Àlex Figueras
Autor de Bloc de notes
De la 6a promoció de l’Escola de Llibreria
Aquí podreu veure el sumari de l’obra.
Afegeix un nou comentari