Diumenge. O Domingo, d’Irène Némirovsky (Salamandra, 2017), és el primer llibre que compro a Pati Blau, recomanat per la Susana, una de les llibreteres. El Domingo de las madres, de Graham Swift (Anagrama, 2017), és un dels llibres que em permeto aconsellar que tinguin i que prescriguin a la llibreria. Els dos són una meravella i són relats protagonitzats per dones, com la història d’aquesta nova llibreria de Cornellà. Els dos tenen també el diumenge com a escenari essencial de la història.
Diumenge. Un diumenge del mes d’abril de fa un any. En un cafè de l’Eixample de Barcelona es troben cinc alumnes de l’Escola de Llibreria de la Universitat de Barcelona. Treballen en el projecte final de postgrau: una llibreria en un escenari emblemàtic de la ciutat. Hi aboquen tot el que tenen: esforç, idees, creativitat, il·lusions... És un projecte massa ambiciós, potser irrealitzable, qui sap. Però el cuquet de la idea d’obrir una llibreria de perfil personal i amb voluntat d’oferir literatura de qualitat a l’abast de tothom roman inalterablement viu.
I passats uns mesos aquella llavor comença a germinar. De la mà de dues d’aquelles alumnes, la Celia i la Susana, i del Santi, es va gestant la intenció de crear una llibreria a Cornellà. Les terres del Baix Llobregat són fèrtils i sembla una bona idea fer-hi créixer aquest projecte; no hi ha a la ciutat cap llibreria amb tots els ets i uts. Els obstacles i les dificultats són indubtablement importants: qualsevol nou projecte comercial o empresarial els té i, avui en dia, una llibreria encara més. Però elles –i ell‒ són coratjoses, i la iniciativa, la il·lusió, es fa realitat.
Visito la llibreria poques setmanes abans d’obrir-se. Les lleixes són buides, les llistes de feines a fer, ben plenes. El local fa patxoca, és espaiós, diàfan, amb l’atracció del color ben blau que defineix la casa. M’expliquen que Pati Blau era un local mític del Cornellà fa unes dècades, molt representatiu dels moviments contraculturals de l’època i que el nom de la llibreria li ret homenatge. El pati blau és també una obra de teatre de Santiago Rusiñol, de temàtica típicament modernista. Aquells patis blaus de l’època, plàcids i bells, eren objecte i donaven títol a moltes de les obres de pintors d’aquell temps, com el mateix Rusiñol o Ramon Casas. Amb aquest nom, la llibreria Pati Blau enllaça la tradició serena i reposada dels patis modernistes fin de siècle amb l’agitació lluitadora de l’extraradi dels anys vuitanta del segle passat. La llibreria esdevé un Pati Blau, on creixen les lectures i les idees, com en un hivernacle.
Torno a Pati Blau per la inauguració, un divendres de març, i tot l’espai del local ha desaparegut. Les prestatgeries ja fan goig, plenes de llibres, i el local és a vessar de gent. Fins i tot hi ha qui s’ha d’esperar a fora. A dins, es teixeixen converses, amb l’ajuda de cerveses i gintònics, i es fullegen –i compren‒ llibres. Observo com la gent s’endú bons llibres.
Hi torno encara un parell de setmanes després, a la tarda, un dia qualsevol. Celebro veure que l’activitat continua. Hi ha gent que demana recomanacions, que compra, que parla, que bada... Veig com les llibreteres fan comandes, m’expliquen les presentacions que preparen, les visites d’escoles que ja han tingut, l’interès d’alguns mitjans de comunicació... És un projecte que tot just comença, però que vol créixer més enllà de les parets de la llibreria. Fidels a la seva naturalesa cooperativa, volen crear comunitat, implicar-se en projectes socials, endegar iniciatives culturals a la ciutat... És un projecte personal, però és també un projecte de ciutat.
Quan pregunto què destacarien d’aquestes primeres setmanes de funcionament no dubten a contestar que la resposta de la gent. Un senyor que entra i els diu, simplement, gràcies. Respon a la seva cara de sorpresa obrint els braços i abastant el local: Gràcies per això, per haver obert, afegeix. És un exemple d’aquesta acollida. Agraeixen la bona acceptació de la gent, de les biblioteques, de les escoles, de les institucions de la ciutat. I crec que la ciutat i la seva gent hauria d’agrair també, com aquell senyor, que Pati Blau existeixi. Agrair-ho amb paraules i també amb fets, com deia aquell antic alcalde de la ciutat. Perquè, en els patis blaus i arreu, cal il·luminar, regar i adobar les plantes perquè creixin i segueixin donant-nos vida.
Àlex Figueras
De la 6a promoció de l’Escola de Llibreria
Autor de Bloc de notes
Afegeix un nou comentari