Bértolo, Constantino. Una poética editorial. Madrid: Trama, 2022. 170 p. (Tipos móviles; 34). ISBN 978-84-18941-57-3. 22 €.
«La literatura, com l’estiueig, ha mort. Encara que no ens hem de preocupar: ens queda el seu cadàver, i amb el cadàver hi ha prou negoci».
Constantino Bértolo −una de les figures més influents de l’edició en llengua espanyola− ens mostra a Una poética editorial que la relació entre la literatura i l’edició literària té arrels antigues. A través d’aquest viatge en el temps, podem contrastar la situació actual, marcada pel capitalisme extrem i, tal com expressa el mateix autor, el «sectarisme del jo».
En aquelles èpoques remotes, la literatura era una eina per plasmar el sentiment d’una col·lectivitat. La literatura s’entenia com a «respiració semàntica» de la vida social, que necessitava la legitimitat de la comunitat de destí, els lectors, per ésser completada. La literatura no era només una forma d’entreteniment, sinó de reflexió, coneixement, humanitat i inclús d’erudita expressió estètica: «La literatura hauria d’assaltar, destruir allò que cal destruir, recuperar allò que cal recuperar, reconstruir allò que mai no va arribar a construir-se».
El contrast amb l’actualitat és evident. En un context de neoliberalisme i cultura del jo, la legitimitat no la crea la comunitat de destí, sinó que la determinen les forces que ostenten el poder real, és a dir, les qui tenen el capital (terme que apareix de manera recurrent en tota l’obra). Són aquests amos dels mitjans de producció els que decideixen què és literatura («llibre-mercaderia») i què no és literatura. Tot amb el pes comercial i del benefici com a base per a totes les decisions: «Aquest creixement [econòmic] ha posat en perill (en realitat l’ha trencat) el pacte implícit de no-agressió que s’havia construït […] entre el capital i la cultura».
El resultat és la literatura-mercaderia en sèrie que ens entreté, en un engranatge l’emblema del qual és «la cursileria del jo, ja sigui en clau d’autoficció, de sentimentalisme cursi o tremendista, o de metaliteratura narcisista».
Els reductes de la literatura clàssica queden relegats a petites editorials que s’autoanomenen independents i que permeten mantenir una manera de ser «antisistema» dins del «sistema», tot en perfecta harmonia: «les anomenades editorials independents no deixen de ser en realitat empreses que basen la seva estratègia comercial en l’aparença d’uns senyals d’identitat ficticis, buscant rendibilitzar la plusvàlua, el crèdit o el capital simbòlic que encara avui la cultura humanista comporta».
Reflexió i crítica
Aquesta és una de les constants del seu pensament i que es plasma de manera recurrent a Una poética editorial: indagar en el passat per parlar de la consistència del que estem creant com a editors, crítics i lectors. En les seves paraules s’hi troba sempre una anàlisi de la història social i de qui som i qui ens agradaria ser: si davant de l’agent cultural sempre es contraposen les lleis del mercat, ¿com mantenir avui en dia la integritat davant les pressions del capital?
L’obra busca despertar el sentit crític i la reflexió envers el paper que el món editorial i els editors exerceixen en el món de la cultura. Ho fa a través d’alguns textos clau extrets de llibres, articles de revista, conferències i entrevistes que ens permeten entendre l’obra i els ensenyaments de l’editor que va dirigir, entre d’altres, les editorials Debate i Caballo de Troya.
Bértolo ens guia en un viatge a través de les profunditats de la literatura, defensant amb passió la importància d’aquesta en la societat actual. Ens convida a recuperar la importància de les obres literàries i el paper dels editors en la seva selecció i difusió, per tal de preservar la integritat artística i la qualitat literària.
I ho fa a un nivell de profunditat que obliga el lector a posar-hi els cinc sentits. Tota paraula sembla escollida matemàticament per significar una sola cosa, la que es pretén. Sense matisos ni segones intencions. De manera contundent i desgranant tots els elements de la realitat de manera asèptica i sense romanticismes.
Tal com s’ha mencionat anteriorment, en la detallada radiografia de les realitats passada i actual s’hi reflecteix perfectament el contrast entre dos mons literaris, un del passat i l’actual, encara per configurar. Ni des del pessimisme ni des de l’optimisme, sinó des d’una neutralitat analítica i desproveïda d’autocompassió, que no podria estar més allunyada de tot derrotisme (malgrat que, segons Bértolo, el pessimisme és l’estat natural de l’ésser humà que es mou al món literari). Fa l’efecte, tanmateix, que amb prou feines queda res a fer, fora d’oposar una resistència personal, i que els millors temps ja van passar.
Bértolo s’acarnissa, sobretot, amb els periodistes culturals, segons la seva opinió, mers administradors de continguts sense escrúpols. Parla també dels crítics i de com també han desaparegut al servei del mercat. Avui dia, la crítica és més una forma de publicitat i màrqueting que res més: «el que avui s’anomena crítica no deixa de ser un gran cartell de publicitat indirecta que funciona com una mena de pati de “Monipodi” on editorials, autors, ressenyistes, mercaders i “mercaxifles”, gestors culturals, rectors del cànon, catedràtics de cap de setmana, arribistes, professionals de l’escepticisme, aconseguidors i curadors digitals, trafiquen amb les mercaderies literàries a la recerca de beneficis i prebendes personals sense posseir capacitat intel·lectual, ètica o policia per assumir les responsabilitats pròpies de qui intervé públicament en una cosa tan rellevant com són les històries i les paraules col·lectives».
I també parla de lectura, d’intel·ligència, d’erudició i sensibilitat, de per què la lectura ens transforma i ens fa millors. I sobre la preocupació que la lectura d’èxit d’avui, reflectida en les indesitjables llistes dels més venuts, no sigui més que el reflex del conservadorisme cultural en què vivim, mancat de tensió política i fonamentada en la mandra: «els mals llibres tenen efecte contaminant, rebaixen els nivells d’exigència, ens maleduquen com a lectors, ens acostumen a la mol·lície intel·lectual, a la mandra mental, a la passivitat lectora».
«Som ja al segle XXI i encara hi ha gent que creu en Déu i editors que creuen que els llibres no són una mercaderia». Potser no està tot perdut.
Núria Llavina Rubio
Editora sènior a Wolters Kluwer
Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.
Afegeix un nou comentari