Sant Jeroni a la Val d’Aran

Ja fa uns quants anys que cada 30 de setembre, Sant Jeroni, al Blog de l’Escola de Llibreria publiquem la glossa d’una imatge del sant. N’hem trobat a Galícia, Madrid, Itàlia, Montserrat, entre altres indrets. Com hem explicat en anteriors ocasions, Jeroni és patró de llibreters, arxivers i traductors, entre altres gremis, raó més que suficient que justifica aquesta iniciativa.

Enguany anem a la muntanya, a Salardú, capital de Naut Aran, població de llarga tradició excursionista. A més dels monuments naturals, que en són molts, conserva l'església de Sant Andreu, del romànic tardà (segles XII-XIII). Josep Maria Espinàs, en el que seria el primer dels seus viatges a peu, s’estrena el 1956 al Pallars i l’Aran, acompanyat pel futur Nobel Camilo José Cela. Al llibre que va publicar considera l'església com «una de les més nobles de la Vall».

A l’interior es conserven tres joies, el Crist de Salardú, una talla del segle XII. La segona, una reixa que segons la tradició va ser forjada aprofitant les llances que l’exèrcit francès dels hugonots van abandonar durant el fallit intent de conquerir Salardú el 1597. La tercera són les pintures murals, magnífiques, de 1540, 1584 i posteriors, que durant segles van estar ocultes sota capes de pintura i de brutícia, i que van ser recuperades a finals del segle XX després d’un llarg procés de restauració. Espinàs no les va poder veure.

És en una d’aquestes pintures on apareix el Sant Jeroni d’enguany, a les voltes del sostre compartint espai amb altres imatges. Mostra alguns dels atributs que el solen acompanyar, el vestit i el capel d’un roig encès de cardenal, malgrat que sant Jeroni mai ho va ser, és un títol honorífic que se li va concedir a posteriori. A la mà dreta sosté un llibre, possiblement la Vulgata, la seva traducció de la Bíblia al llatí, a la mà esquerra agafa un crucifix. Uns quants volums escampats pel terra arrodoneixen l’escena. Per si no ho teníem prou clar, al peu, un rètol «S. Hieronimi». And last but not least, el lleó, que durant la seva estada d’eremita al desert el sant va guarir d’una punxa clavada a la pota. El lleó, com a agraïment, sempre més el va acompanyar. La cara del lleó, més que d’animal sembla la d’un home, curiosament em recorda la d’un altre animal fantàstic, el de l’anís de mono.

Text i fotos: Marcel Albet Guinart

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.