«Empeñados en ser felices», de Miguel Munárriz

Munárriz, Miguel. Empeñados en ser felices: crónica sentimental de una vida entre libros. Barcelona: Aguilar, 2024. 372 p. ISBN 978-84-03-52437-8. 21,90 €.

Hi ha llibres que s’expliquen només amb un argument. Empeñados en ser felices, en canvi, només es pot entendre com una vida sencera feta de llibres, d’amistats i de records. Una espècie de llibre de memòries, de memòries literàries. Hi apareixen molts llibres i totes les persones propiciades per aquests. Hi apareix la idea de la lectura com a eina transformadora. Miguel Munárriz no ofereix unes memòries convencionals, sinó una crònica vital, sentimental i cultural on la literatura i l’existència són indestriables. El llibre, de fet, és ell mateix: un lector apassionat convertit en narrador de la seva pròpia aventura pel món dels libres.

El primer capítol ja marca el to. Munárriz l’anomena amb ironia «Yo tenía una granja en África», però en realitat el que tenia era una llibreria a Langreo. La comparació amb Karen Blixen (Memòries de l’Àfrica) és tan humorística com reveladora: allò que per a l’autora danesa era una granja colonial, per a un jove asturià de 28 anys era un petit negoci de llibres obert el 1979 (la llibreria Lorca, a La Felguera) que, tot i fracassar econòmicament, va esdevenir el punt de partida d’una vida dedicada a la cultura i als llibres. Aquest gest inicial (arrencar amb més entusiasme que coneixements empresarials) és la metàfora perfecta de tota la seva trajectòria: guiar-se per la passió i deixar que els llibres marquin el camí.

Des d’aquella primera aventura arriben les revistes literàries, com Arlequín, l’editorial Luna de Abajo i sobretot els Encuentros Literarios de Oviedo. Amb un telèfon i molta obstinació, Munárriz va aconseguir reunir poetes de la generació dels cinquanta, narradors dels vuitanta i figures hispanoamericanes vitals per a l’autor i que recorda al llibre. La narració d’aquelles trobades respiren vitalitat: debats seriosos al matí, llargues vetllades a la nit, Aute amb guitarra improvisant cançons, Bryce Echenique fent riure amb les seves històries, Gil de Biedma compartint confidències a Barcelona. Més que esdeveniments, eren celebracions de la literatura com a forma de comunitat.

Quan Munárriz es trasllada a Madrid, el relat s’eixampla i guanya nous escenaris. Primer, amb la seva tasca al suplement cultural «La esfera» d’El Mundo, en aquells anys en què la Feria del Libro era sinònim de festes a terrats on es reunien editors, periodistes i autors de totes les cases. Després, amb l’etapa a Santillana, on va tractar de prop autors internacionals i va viure l’apogeu del sector editorial. Són anys plens d’anècdotes delicioses: cantar l’himne d’Astúries a Günter Grass en un balcó portuguès, compartir favades amb Vargas Llosa, veure com Sepúlveda improvisava un «asado» per als amics, o rebre a casa figures que avui formen part de la història de la literatura.

El llibre no amaga tampoc els moments més aspres: el conflicte amb la Fundación Ángel González (un dels seus grans amics, a qui admirava), dinamitat per desacords amb la seva vídua; o les tensions inevitables amb alguns poetes de temperament difícil. Però Munárriz no escriu des del ressentiment, sinó amb la serenitat de qui prefereix recordar el que uneix abans que el que separa. Fins i tot en els episodis més foscos, el relat manté un to afectuós i humà. Perquè és un llibre d’agraïment.

Un altre aspecte fascinant és la galeria de personatges secundaris, que en realitat són fonamentals: Rosa Montero, que li va cedir la seva casa quan ell acabava d’arribar a Madrid; Palmira Márquez, companya d’aventures editorials (van crear junts l’agència Dos Passos) i de vida; els amics amb qui va tancar bars a Gijón o Oviedo; les trobades improvisades en bars madrilenys que es convertien en petites tertúlies nocturnes. Tot això mostra una vida viscuda amb intensitat i complicitat, on la literatura no era només una feina, sinó una manera d’habitar el món.

El títol del llibre, inspirat en una frase d’Augusto Monterroso que va deixar anar davant d’una taula de formatges en un dels sopars que van compartir plegats, tal com Munárriz explica a les primeres pàgines, és tota una declaració de principis: «Estem entestats a ser feliços». I això és exactament el que transmet el relat: la felicitat com una obstinació quotidiana, feta de converses, de llibres i de la capacitat de trobar plaer en les petites coses.

Llegir Empeñados en ser felices és endinsar-se en una època de la cultura espanyola que avui sembla gairebé irrepetible: la transició, els anys vuitanta, les festes madrilenyes, les nits de vetlla literària, la convicció que la literatura podia canviar vides i crear comunitat. És, alhora, un llibre personal i col·lectiu: la història d’una vida, la seva, i el retrat d’una generació.

En l’últim capítol i citant Umbral, Munárriz mostra algunes reserves respecte del futur del llibre. Tanmateix, i seguint la tònica del llibre, ho fa amb un cert optimisme: mentre hi hagi un llibre, mentre puguem recórrer-hi, sempre hi haurà esperança.

Quan tanques l’última pàgina, queda la sensació d’haver estat convidat a una festa que no vols que s’acabi: una festa plena de llibres, de persones i de felicitat obstinada. Una ploma generosa que no només ens convida a llegir, sinó a viure allò escrit. Amb el «salseo» just. Una delícia. La història de tot el que passa entre les bambolines del món del llibre, escrita per un autor que ha transitat quasi per totes les facetes de l’entramat. Poca gent s’ho coneix com ell.

Núria Llavina Rubio  

Editora sènior a Wolters Kluwer