Morales Lomas, Francisco. Historia de la literatura española durante la democracia (1975-2020). Barcelona: Carena, 2022. 752 p. ISBN 978-84-18323-98-0. 25 €.
La tardor del 2022 es va publicar la Historia de la literatura española durante la democracia (1975-2020), un gruixut volum de 752 pàgines, molt llegívoles i ben informades, de la barcelonina Ediciones Carena, editorial que té la característica de publicar llibres de tot tipus o, si es vol, amb moltes expressions diferents. L’autor, natural de Campillo de Arenas (Jaén) Francisco Morales Lomas, acadèmic, professor de filologia hispànica a la Universitat de Màlaga, poeta, narrador, dramaturg, assagista, columnista i crític literari –per conèixer la seva trajectòria, vegeu la seva pàgina web: https://www.moraleslomas.com‒ ve a omplir un buit de l’actual panorama literari d’expressió castellana. És un tractat sobre la producció literària castellana produïda a Espanya (no la llatinoamericana), i gairebé no té en compte les altres literatures peninsulars.
Així com hi ha històries de la literatura espanyola que només arriben fins al 2000, aquesta edició és realment una primera posada al dia dels darrers quaranta-cinc anys de la producció literària d’expressió castellana, ja que abasta des del 1975 fins al 2020. Per tant, és innovadora, i ja amb la «Presentación» (p. 7-15), el seu autor totterreny ens en fa saber les seves intencions i fa un resum crític de la situació de l’obra literària actual.
L’altre aspecte innovador d’aquesta història de la literatura és que és ben bé escrita des de dins, per un autor no només recopilador i comentarista dels tres gèneres –poesia, narrativa i drama− sinó que també hi aporta la seva reflexió com a professor universitari i des de la perspectiva de creador.
El professor veu, amb bon encert, que aquest període de 1975 ençà ha estat poc eficaç per a la literatura castellana, donat el seu migrat interès a l’estranger, en especial als Estats Units d’Amèrica, per les minses traduccions d’obres literàries castellanes a d’altres llengües. És a dir que, malgrat l’augment d’exportació de llibres arreu del món per part de les editorials espanyoles, en aquest món globalitzat actual, hi veu una creixent separació entre la creació literària i la indústria editorial.
Tal com indica l’acadèmic (tradueixo del castellà), «aquest llibre és una aposta personal com a lector», un «assaig» que és ben bé una «obra completament heterodoxa». «El lector es troba davant un assaig elaborat al llarg de molts anys i [que és el] resultat d’altres llibres i breus assaigs publicats en diaris i revistes», tant sobre autors possiblement desconeguts, com literats «freqüentats», és a dir, coneguts i «valorats en general per la crítica».
Com a persona ben conscient de la seva tasca d’historiador de la literatura, la «Presentación» recull les obres guardonades als premis nacionals de literatura en narrativa (1977-2020) (p. 10-12), el Premio Nacional de Poesía (1977-2020) (p. 12-13) i el Premio Nacional de Literatura Dramática (1992-2020) (p. 13-14). Un aspecte important que cal indicar és que cita autors, crítics i estudis propis i d’altres. Observa un augment d’autores en l’àmbit novel·lístic i poètic en aquestes dues dècades primeres del segle XXI. Davant la munió d’escriptors i crítics, estudia els trets d’una o dues obres de cada autor, o bé la trajectòria de les principals obres d’un autor en general. Es troba a faltar un índex final amb les pàgines on es troben esmentats, i la bibliografía citada.
Quant a l’estructura, l’obra es divideix en tres parts, més uns annexos que només tracten de la situació literària a Andalusia. A la «Primera parte: la novela desde 1975 hasta 2020» (p. 17-266), l’autor recull una narrativa heterodoxa i polimòrfica, des de l’experimentalisme al realisme, passant per la novel·la de distensió, amb trama argumental, memòria individual o col·lectiva, fins a novel·les de conducta social o individual, segons comentari d’Eduardo Mendoza. Comenta un seguit d’escriptors com Pérez Galdós, Cela, Umbral, Vargas Llosa, Eduardo Mendoza, Juan Madrid, Vázquez Montalbán, Álvaro Pombo, García Viñó −el qual parla de novel·la metafísica−, Almudena Grandes, José Leyva…, que es completen amb autors clàssics de textos canònics, com per exemple, estrangers o no, Petrarca amb el Canzoniere, Valle-Inclán amb Tirano Banderas, Joyce amb Ulysses, Martín Santos amb Tiempo de silencio com a inici de la novel·la experimental, segons Juan Benet i Eduardo Mendoza (p. 35-36).
Observa amb cert to de crítica una narrativa ja difosa a través del màrqueting, amb l’omnipresència editorial de Madrid i Barcelona davant el sorgiment d’escriptors andalusos, que apareixen comentats al llarg dels diversos apartats de l’obra. Alhora té presents els crítics més reconeguts com Castellet, Marco, Florencio Martínez, Rafael Conte i molts d’altres. Les obres dels crítics venen citades amb els anys de publicació, però no apareixen a cap nota a peu de pàgina ni a cap bibliografia o annex. Així mateix, l’esment d’escriptors és enumeratiu en general o bé amb una certa detenció, com fa amb Vaz de Soto, Félix de Azúa o Umbral, entre d’altres. Tot plegat acostuma a fer-ho amb uns trets o pinzellades ràpids, ja que és ben conscient, tal com ja deia a la «Presentación», que es tracta d’una història de la literatura castellana que pretén reunir en síntesi l’heterodòxia de textos publicats en el període de 45 anys del canvi de règim.
Aquesta primera part es divideix en diversos apartats: «La novela a la muerte de Franco» (p. 19-55) que, segons el crític Sánchez Pedrosa, seria la postmodernitat, que recull: a) individualisme hedonista; b) desinterès per la política sense alternativa creïble envers el capitalisme; c) desaparició de l’esperit avantguardista davant una tradició conservadora en contra de la literatura de les avantguardes del segle XX; d) eclecticisme amb llibertat creadora sense models, i e) crisi de referents ideològics com abans eren el catolicisme i el marxisme.
«La década de los 80» (p. 57-103), amb caos estètic, que provoca la recuperació de les formes tradicionals narratives i de la novel·la com a ficció, a més de crear-se un creixent «control comercial» en l’edició de llibres, entre 1975 i 1985, en què veu la tipologia de: 1) metanovel·la –literatura dins la literatura− amb Torrente Ballester, Vaz de Soto, García Hortelano…; 2) lírica, amb Benet, Juan Goytisolo, Umbral…, les més importants de la dècada; 3) memorials –autobiografia real o imaginària‒, amb Mateo Díaz, José M.ª Merino, Antonio Soler…; 4) històrica, amb Eslava Galán, Pérez Reverte, Villena…; 5) policíaca o negra i d’intriga, fent referència en nota a autors de Catalunya –José Mallorquí, Noel Clarasó, Manuel de Pedrolo i Mario Lacruz en les novel·les dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, i García Pavón i Vázquez Montalbán−, amb Juan Madrid, Andreu Martín, Muñoz Molina…; 6) d’introspecció psicològica o de personatge, amb Félix de Azúa, Álvaro Pombo, Soledad Puértolas…; 7) de la transsubstanciació a la narrativa quàntica –síntesi entre literatura i vida−, amb Miguel Ángel Diéguez, Lluís Fernández, Jesús Ferrero…; 8) cròniques novel·lades o testimonials, amb Molina Foix, Antonio Hernández, José Leyva…; 9) metafísica, amb Manuel García Viñó; i 10) eròtica, amb Almudena Grandes. Tot seguit enumera casos individuals, dels quals en fa una anàlisi: Agustín Gómez Arcos, que escriu a França ja en francès, Francisco Izquierdo, sobre Al-Àndalus i el castellà andalús recreat; Luis Landero, Fernando Quiñones, Alfonso Grosso.
En aquesta dècada es veu qualsevol escriptor com a testimoni de l’actualitat amb visió negativa del món i una literatura postmoderna dels setanta, ja sense sorpreses formals, a partir de recuperar el passat amb melanconia. Com acostuma a fer l’autor, fa una llista d’alguns escriptors (p. 68), a partir de la qual va explicant els trets principals d’algunes obres amb més detall (fins a la p. 74). L’andalusisme torna a aparèixer a través de l’escriptor Leopoldo Azancot (p. 74-75). Tot seguit parla de les obres en francès de Gómez Arcos (p. 75-76) i de l’acadèmic de la RAE Félix de Azúa (p. 77-79). Remarca l’alt valor de l’estil de les obres de Luis Mateo Díez (p. 79-80) amb un humor d’arrel esperpèntica, seguit de Javier Marías, José Luis Sampedro (p. 83-84) amb l’Humanisme Solidari, en què l’autor també s’identifica i del qual forma part. A continuació, els germans Goytisolo i Umbral ‒amb 26 obres com a escriptor més prolífic de la dècada‒ (p. 89-90). I acaba aquesta dècada enumerant escriptores (p. 90), comentades després amb detall: Rosa Montero, Adelaida García Morales, Soledad Puértolas… I al final surten escriptors com Martínez Reverte, José M.ª Merino, Julio Llamazares, Suso de Toro… «La década de los 90» (p. 105-166) i «El siglo XXI» (167-266), abasten les dues primeres dècades amb més pàgines que les tres anteriors, cosa que demostra l’interès de l’autor per la més recent actualitat literària.
La «Segunda parte: la poesía desde 1975 hasta 2020» (p. 267-522), és la central de l’assaig i la que compta amb molts més casos estudiats. S’hi troben els següents apartats, que segueixen el mateix esquema que la primera part: «La poesía a la muerte de Franco» (p. 269-322), «La poesía escrita por mujeres a partir de 1980» (p. 323-343), «La década de los 80: la lírica de la experiencia o la nueva sentimentalidad» (p. 345-368), «La década de los 90: guerra poética, el movimiento de la diferencia y el salón de independientes» (p. 369-382), «Los poetas-profesores» (p. 383-414) amb alguns poetes alhora professors universitaris, que són comentats, i la gran majoria enumerats al final, segons l’autor, per falta d’espai, «Otras poéticas de finales del siglo XX» (p. 415-425), «La antología consultada de Visor» (p. 427-429), és a dir, la publicada per Visor El último tercio del siglo (1968-1998): antología consultada de la poesía española, amb l’enumeració constant d’autors i trets citats extrets d’aquella obra, «El siglo XXI» (p. 431-436), «El humanismo solidario: una poética para el siglo XXI» (p. 437-453) que es subdivideix en: «Introducción», «El humanismo solidario en poesía: hacia un neorromanticismo cívico en el nuevo milenio», «Para una sistematización teórica del humanismo solidario: origen y principios rectores» i «Una nueva subjetividad en una humanidad compartida», que és la part minuciosament explicada en ser-ne copartícep com a creador. Tot seguit hi ha els apartats «La poesía ante la incertidumbre» (p. 455-460), «El fragmento en poesía» (p. 461-467), «Subjetividad y humanidad en jóvenes poetas actuales: hacia un nuevo paradigma» que es subdivideix en «Los milennials y el boom de la poesía actual», «La poética de Elvira Sastre, Sara Búho y Loreto Sesma» i «Hacia un paradigma del sujeto lírico en el siglo XXI». Amb la continuació dels apartats «Otras poéticas», «Recientes estudios y antologías poéticas: análisis» i «Otras antologías».
La «Tercera parte: el teatro desde 1975 hasta 2020» (p. 523-663) es desglossa en: «El teatro a la muerte de Franco» (p. 525-568), «La década de los 80» (p. 569-618), «La década de los 90 y comienzos del XXI» (p. 619-663) amb els subapartats: «Los Premios Nacionales de Literatura Dramática», «Tipos y procesos estéticos de la dramaturgia a principios de siglo», «Otros dramaturgos que profundizan en una obra amplia» i «Un recorrido por los teatros actuales». Es tracta sens dubte de la part menys extensa.
Com a autor d’àmbit acadèmic, docent i creatiu, sobretot des d’una perspectiva andalusa, posa expressament, tot seguit, uns «Anexos: narrativa, poesía y teatro en Andalucía (2006-2020)» (p. 665-752). Aquests annexos, molt enumeratius d’obres, es divideixen en tres parts segons els tres gèneres principals estudiats: narrativa (p. 667-699), amb la llista per any on cita obra, autor i editorial, amb un total de 915 obres; poesia (p. 701-743), amb la llista ordenada de la mateixa manera que l’anterior apartat amb un total de 1.212 obres; i «A modo de síntesis del teatro andaluz» (p. 745-752), amb 51 «Dramaturgos» (p. 746-750) i 29 «Compañías» teatrals citades (p. 750-752). Al final hi ha el sumari (p. 753-755).
Sense cap mena de dubte, aquesta història de la literatura és una guia útil que posa una primera pedra per poder començar a elaborar estudis d’aquest període amb més detall, extensió i profunditat, a més de ser-ne un recull bàsic per poder cercar, llegir, estudiar i comparar autors, aspecte darrer que al llarg de les pàgines és sempre present. Es tracta, doncs, d’una obra cabdal que estableix una periodització, i és un inici potent i documentat de la situació històrica literària actual, fins al 2020.
Sergi Gascón Urís
Doctor en Filologia Catalana. Professor jubilat de l’IES Montserrat
Afegeix un nou comentari