Elena Ferrante. Als marges: converses sobre el plaer de llegir i escriure. Trad., Pau Vidal. Barcelona: La Campana, 2022. 120 p. (La Campana; 440). ISBN 978-84-18226-64-9. 17,90 €.
Als marges... recull el contingut de les tres conferències que Elena Ferrante va escriure arran de la invitació de Costantino Marmo, director del Centre Internacional d’Estudis Humanístics Umberto Eco, perquè participés en el cicle «Eco Lectures», amb l’objectiu que dictés «tres conferències obertes a tothom... a la Universitat de Bolonya, sobre qüestions relacionades amb la seva escriptura, la seva poètica, la seva tècnica narrativa o allò que li plagui més...» (p. 7). El caràcter fonedís de Ferrante i els efectes del confinament pandèmic, en van ajornar la intervenció fins al novembre de 2021. Tanmateix, va ser l’actriu Manuela Mandracchia qui les va llegir en lloc de l’escriptora, la qual cosa mostra el seu conegut desig d’anonimat.
El primer dels discursos, «La pena i la ploma» comença amb una anècdota d’infantesa amb la qual qualsevol lector es sentirà identificat: les dificultats que planteja l’aprenentatge de l’escriptura: escriure recte, respectar els marges, vetllar perquè les lletres siguin de la mateixa mida... Ferrante, de les llibretes de primària, recorda per sobre de tot les «ratlles negres horitzontals separades per amplades de gruix variable» (p. 12) «cal dir que les ratlles negres horitzontals no eren les úniques... També n’hi havia dues de verticals, vermelles: una a l’esquerra i una altra a la dreta» (p. 14). Aquest record traumàtic li serveix per fer un paral·lelisme amb el procés de creació d’un text. «Segurament aquell primer esforç –per escriure– és la matriu d’on encara neix un sentiment de vanitosa victòria cada vegada que, sobtadament, alguna cosa abstrusa deixa de ser invisible... en el full o a la pantalla de l’ordinador» (p. 15). Un procés que Ferrante descriu dur perquè el camí que va del cervell (allò que imaginem...) a la mà (paraula escrita) no és planer en absolut, com tampoc ho és per al protagonista de la novel·la d’Italo Svevo, La consciència de Zeno (La Magrana, 2000) amb qui s’identifica. Seguint l’«esforç per escriure» de Zeno descobreix en ella, en tant que dona, la «síndrome de la impostora»: «Escriure ja era difícil per si mateix, i a sobre s’hi afegia que jo era femella i això m’impediria escriure mai cap llibre com els dels escriptors de debò» (p. 20). La descoberta casual de les Rime («Poesies») de Gaspara Stampa va donar-li l’empenta definitiva per persuadir-la que «havia de fer un esforç enorme, ple de valor...» per dotar-se d’una veu pròpia i que aquest esforç pagava la pena. És llavors quan troba l’impuls definitiu en el Diari d’una escriptora de Virgínia Woolf (Viena, 2022) i també en L'innommable («L’innominable») de Samuel Beckett.
A «Aiguamarina», títol de la segona conferència, mirant de descriure l’anell d’aiguamarina de la mare, s’adona que «No sabia crear una reproducció exacta de la realitat... Però la necessitat de repenjar-me en històries que m’haguessin passat a mi o a altres era inqüestionablement present» (p. 45). Ferrante recomana la lectura de Diderot (Jacques el fatalista [La Magrana, 2010]) i de Sterne (Vida i opinions de Tristram Shandy [Enciclopèdia Catalana, 1993]) perquè evidencien com és de difícil narrar, i alhora com, constatant-ne la dificultat, augmenta les ganes de fer-ho. I és així com, tot seguit, comparteix amb el lector el procés de construcció d’alguns personatges (Olga, Dèlia, Leda...) de les seves obres més conegudes (L’amor que molesta [Navona, 2016]; Els dies de l’abandonament [Navona, 2017]; La filla fosca [Navona, 2017]; L’amiga genial [La Campana, 2015]...) per mostrar que no és Ferrante qui escriu sinó que «allò que té el lector davant del nas és l’escriptura d’elles» (p. 52) i que aquesta construcció dels personatges no sols generava un major espai de llibertat creativa sinó que també li permetia autoconstruir-se. Els referents literaris s’amplien a Adriana Cavarero, Karen Blixen i Hannah Arendt. Reconeix especialment el deute contret amb Cavarero perquè Non credere di avere dei diritti és la llavor de la coneguda L’amiga genial com també ho és l’obra de Gertrude Stein Autobiografia d’Alice B. Toklas (L’Avenç, 2019) –a qui en deu el títol (p. 65)– i que va rellegir per la lectura que n’havia fet Cavarero.
A «Històries i jo», una nova reflexió sobre el procés d’escriure, conclou que tot està dit: «Escriure és apropiar-se de tot allò que ja s’ha escrit...» (p. 78), talment com va dir Alfred N. Whitehead respecte Plató («Tota la filosofia occidental no són res més que notes a peu de pàgina a l’obra de Plató»). Per això escriure és re-fer, re-escriure, perquè la literatura és un contínuum del qual l’escriptor forma part.
En aquesta darrera conferència, Ferrante reprèn el tema del gènere, que ja va considerar a la primera, però des d’una òptica més reivindicativa i real tot i els dubtes inicials:
«... una escriptura de dones, feta per dones, considerada menor precisament perquè els homes en feien menys cas... Jo mateixa, de noia, vaig mirar de defugir tant com vaig poder l’escriptura feta per dones, perquè em sentia cridada a un destí ben diferent.
Vull dir que el nostre jo (el jo femení que escriu) s’ha trobat al davant un camí ben costerut i encara s’està obrint camí...» (p. 84).
Afegeix nous arguments d’autoritat com Emily Dickinson i la poeta mexicana María Guerra per corroborar els seus arguments i per reivindicar-se hereva de l’obra de totes les escriptores que l’han precedit «... hem de confondre, hem de fondre, els nostres talents, sense deixar que es perdi en el vent ni una sola ratlla» (p. 94).
Així, doncs, en aquesta obra, Ferrante ens descobreix el seu jo més íntim amb llums i ombres, lluny de l’opacitat que envolta la seva figura. Agraïm-li, doncs la generositat, llegim-la i gaudim amb ella.
Coordinadora del màster en Gestió i Direcció de Biblioteques i Serveis d'Informació. Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Afegeix un nou comentari