Biblioteca Nacional de España. Beatos, mecachis y percebes: miles de años de tebeos en la Biblioteca Nacional. Comisario, Enrique Bordes Cabrera. Madrid: Biblioteca Nacional de España, 2018. 124 p. ISBN 978-84-92462-59-9. 22 €.
Amb aquest títol sorprenent i una mica provocador es va publicar l’any passat un llibre que recull part de la mostra homònima organitzada a la Biblioteca Nacional d’Espanya (BNE), sota el comissariat de l’arquitecte Enrique Bordes, i que ha estat oberta al públic des del 4 d’octubre de 2018 fins al 13 de gener del 2019.
El llibre no és pròpiament un catàleg general, sinó més aviat una reconstrucció selectiva de l’exposició, en què hi tenen un pes important els textos que articulen el discurs expositiu i les imatges que el suporten. I és que, certament, la mostra de la BNE parteix d’un pressupòsit innovador, que planteja una visió particular del gènere de la historieta i n’amplia els límits conceptuals i cronològics, de manera que qualsevol representació gràfica narrativa de qualsevol època és susceptible de formar-ne part. El plantejament, basat en allò que Bordes anomena «arquitectura narrativa», atorga protagonisme als espais en què es desenvolupen les escenes, com a reflex dels espais que habitem. D’acord amb aquesta ampliació del concepte, l’exposició mostra una gran varietat d’elements gràfics continguts en manuscrits, incunables, gravats calcogràfics, llibres de tot tipus i diaris i revistes, que procedeixen dels rics fons de la mateixa Biblioteca Nacional, però també d’altres institucions de Madrid, com el Museo ABC i el Museo Arqueológico Nacional.
El llibre s’articula en tres grans apartats –Beatos, Mecachis i Percebes– cadascun dels quals precedit per una imatge o bé un text que n’explica el contingut i que serveix de pòrtic a les reproduccions de les imatges i objectes de l’exposició, que es disposen en un ordre incert. Les imatges s’acompanyen d’una breu explicació en què es comenta aquesta visió arquitectònica de les escenes que s’hi representen, i s’aporten també les dades descriptives essencials: autor, títol de la imatge, títol de la publicació si escau, editor –no sempre–, data d’edició i localització actual de la peça.
El primer apartat, «Beatos», s’obre amb una imatge de Sergio García, reconegut il·lustrador de còmic, titulada Ortogonal, en què es recreen els canvis il·lustratius en el temps. En un espai fictici de murs irregulars hi podem identificar imatges procedents d’una ceràmica pintada, del Llibre dels morts egipci, d’un tapís medieval, d’una icona bizantinitzant, de les Cantigues de Santa Maria, de la Hypnerotomachia Poliphili o d’un dibuix de Da Vinci, per acabar amb una recreació de Gutenberg manipulant la seva premsa. Imatges limitades, emmarcades per una figura ortogonal que l’autor relaciona amb la visió acotada que genera l’aparició de l’arquitectura. Que l’apartat es denomini «Beatos» no ens ha de confondre, perquè aquests manuscrits medievals –tan característics de la producció hispana– identifiquen, de fet, tota la producció gràfica de la humanitat, des dels seus inicis fins a principis del segle XIX: és a dir, la producció manual o artesanal, anterior a la revolució gràfica. Així, hi trobem imatges recuperades en les bandes que embolicaven les mòmies egípcies, d’altres procedents de còdexs precolombins, com també il·lustracions dels mateixos beats, xilografies contingudes als incunables, nombroses estampes i gravats, i fins i tot peces tridimensionals fetes d’ivori. La característica comuna de tots aquests materials tan heterogenis és que suporten la narració en imatges d’una història, en una disposició gràfica que configura uns espais habitats i que prefigura el que serà la vinyeta tan característica del còmic.
El segon apartat, «Mecachis», rep aquest títol en record del pseudònim utilitzat pel dibuixant Eduardo Sáenz Hermúa, i s’inicia amb un text del guionista de còmic i de sèries televisives Carlos Portela. El subtítol de l’apartat, «Breve apunte de los orígenes de la historieta industrial y la formación de su lenguaje», explicita el contingut d’un text en què s’especula sobre la importància que ha tingut per al gènere del còmic la possibilitat d’il·lustrar diaris i revistes amb imatges, gràcies als avenços tecnològics en les indústries gràfiques que tenen lloc al segle XIX. El recull gràfic s’inicia amb un seguit d’auques, i s’hi conté també algun exemple de llibre infantil de procedència alemanya, però la part més important està constituïda per imatges procedents de revistes humorístiques espanyoles, tan característiques de l’època, en què destaquen sobretot, les realitzades pel mateix Eduardo Sáenz i per Joaquim Xaudaró. En algunes d’aquestes imatges, ja s’hi pot observar clarament l’ús de la vinyeta narrativa, però també s’hi incorpora el recurs gràfic d’una arquitectura transparent, que compartimenta les accions però que, alhora, ens permet tafanejar els interiors dels espais, i més concretament, de les cases –i dels apartaments– on les accions es desenvolupen.
El darrer apartat, introduït per un text de la teòrica del gènere Ana Merino, es denomina «Percebes» en homenatge a Francisco Ibáñez, el dibuixant creador d’aquell edifici mític, la «13, Rue del Percebe», que tancava les pàgines de la revista Tío Vivo a partir de 1961, i que exemplifica a la perfecció el concepte arquitectònic que articula tota l’exposició. Tot l’apartat és dedicat a la historieta contemporània, al nostre tebeo de tota la vida, amb imatges signades per Ricard Opisso, Benejam o Urda, que prefiguren el que serà el còmic de la dècada dels seixanta amb figures com Manuel Vázquez, Iñigo i el mateix Ibáñez. Però també es dedica una mirada a la il·lustració europea d‘avantguarda dels anys quaranta i cinquanta que enllaça amb les propostes més actuals.
L’epíleg –«Exposiciones y tebeos»– corre a càrrec de l’arquitecte especialitzat en disseny d’exposicions Jesús Moreno, que reflexiona sobre les finalitats de la museografia, entesa com un exercici de comunicació en un espai i en un temps donats, i en fa un paral·lelisme amb la funció de la historieta: ambdues manifestacions parteixen d’un guió, i són el resultat de la col·laboració de diversos especialistes. L’obra es tanca amb una llista de les obres exposades, distribuïdes en els tres apartats indicats, sense cap ordre intern aparent. També inclou el registre catalogràfic elaborat per la pròpia BNE, cosa que sempre és d’agrair.
Es tracta d’un llibre interessant per la revisió que fa del gènere, ben editat, bonic i amable de llegir, amb una maqueta que respira i que combina tipografies en vermell i negre amb molt d’encert, i que incorpora unes reproduccions generoses de les obres exposades, impreses en una qualitat remarcable.
Mònica Baró
Professora de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació
Afegeix un nou comentari