Cummings, Brian. Bibliophobia: the end and the beginning of the book. New York: Oxford University Press, 2022. XXI, 562 p., [2] f. de làm. ISBN 978-0-19-284731-7.
Bibliophobia és un llibre que conté un ampli recorregut històric per les diverses facetes de la creació documental des de l’inici de la comunicació escrita en un format físic fins a l’era digital, passant per tota mena de fòbies i fílies que han provocat i provoquen les idees escrites en l’esser humà i les societats. Tota l’obra està ben il·lustrada amb exemples i amb diversitat de fotografies i referències bibliogràfiques. No segueix un ordre cronològic en el seu discurs, sinó que exemplifica diferents temes al llarg de la història, comuns en el temps, anant del present al passat i viceversa.
El seu autor és Brian Cummings, professor de la Universitat de York, que prèviament ha estat professor a altres universitats com la de Sussex o la de Toronto. També ha impartit conferències arreu. És membre de l’Acadèmia Britànica i de la Society of Antiquaries i ha estat membre del Trinity College de Cambridge, entre altres institucions de prestigi. La seva trajectòria és una garantia de qualitat en els seus escrits.
En aquesta obra, l’autor combina diversos punts de vista de la història del «llibre» per fer una anàlisi multidimensional del que representa la plasmació de la informació en un suport físic. La història, la religió, la tecnologia, el simbolisme, el poder i la por són alguns dels elements que condicionaran aquesta història de l’element escrit al llarg de les èpoques.
El text explora com l’evolució dels mitjans de comunicació han transformat la nostra relació amb el coneixement, la memòria i la llibertat d’expressió.
L’obra comença fent una reflexió sobre l’aparició d’Internet i del llibre digital. Es va creure que aquests mitjans de comunicació farien que la informació fluís de manera il·limitada i acabaria amb els llibres físics de paper, cosa que es va profetitzar com «la mort del llibre». Amb el temps s’ha vist que tot i que el llibre físic ha perdut la seva sobirania, són dos mons que poden coexistir. L’autor estableix un paral·lelisme entre aquesta revolució digital i la invenció de la impremta de Gutenberg, afirmant que l’aparició de cada nova tecnologia genera a la vegada entusiasme i inquietud, i plantejant que les transformacions tecnològiques són processos continus i evolutius de les societats més que no pas una ruptura radical, revelant la profunda connexió entre el poder, el coneixement i el control social.
L’autor ens presenta el que considera el model de futur de les biblioteques, basant-se en el British Library’s National Newspaper Building. Aquest edifici és un magatzem de llibres totalment robotitzat que consta de 33 quilòmetres de diaris i 60 milions d’exemplars gestionats per robots i ordinadors que gestionen l’emmagatzematge i la consulta dels exemplars físics. Aquest sistema de biblioteques permet optimitzar l’espai de salvaguarda de documents i permet també mantenir unes condicions ambientals controlades de temperatura, humitat relativa, pol·lució ambiental, plagues i llum, per garantir la conservació i la preservació a llarg termini.
Cummings reflexiona sobre com Internet i els nous dispositius com els telèfons intel·ligents tenen efectes sobre els processos cognitius dels nostres cervells, ja que cada cop més confiem la nostra memòria a eines digitals. Aquesta tendència modifica els nostres funcionaments mentals i ens fa dependents dels dispositius per tal de funcionar en el dia a dia, com per exemple el fet de recordar números de telèfon, dates de l’agenda, recorreguts físics sense consultar Google maps, etc., a part de modificar el tipus de relacions socials que cada cop estan més centrades a entorns virtuals, limitant les nostres habilitats socials.
El text planteja una paradoxa: la tecnologia ens connecta, però també transforma la nostra relació amb el coneixement i la memòria, i genera noves formes d’interacció i també de dependència. El llibre fa una molt interessant repassada a diferents èpoques històriques des de l’antiguitat, citant diferents cultures i diferents centres de coneixement. Menciona la Biblioteca d’Assurbanipal, ubicada a Nínive durant el segle VII aC. Aquesta biblioteca, que albergava unes 30.000 peces d’escriptura cuneïforme, es considera un arquetip de biblioteca moderna, ja que organitzava els seus fons per temàtica. i tenia un sofisticat sistema de catalogació. Assurbanipal va ser un rei assiri que va governar entre els anys 669 i 630 aC aproximadament. Considerava el coneixement com una font de poder i va dur a terme un esforç colossal per recopilar textos de tot el seu imperi.
També ens parla de la Torre de Babel, de la seva vessant històrica, religiosa i artística com a símbol de l’origen de multitud de llengües i nacions, fruit de la vanitat humana que va voler construir una torre immensa per arribar al cel. Els humans van ser castigats per la seva supèrbia fent que parlessin múltiples llengües i no es poguessin entendre entre ells. Però a la vegada Babel representa el potencial del llenguatge per crear coneixement.
Fa una breu explicació d’altres tipologies de suports escriptoris i d’altres tipus d’escriptures com els jeroglífics maies esculpits a la pedra, o els glifs de l’illa de Pasqua principalment tallats sobre taules de fusta. També parla de les tauletes d’argila custodiades a la biblioteca d’Asurbanipal, citada anteriorment, i que després de patir un incendi, curiosament l’argila es va coure i va resultar un encert per a la seva preservació en el futur.
Més endavant en el temps, l’autor ens parla de casos concrets de crema de llibres, i ens fa unes reflexions sobre el seu significat com a paradigma de censura, control social i supressió d’idees. Reflexiona sobre com la llibertat d’expressió és un valor adaptable i com la censura persisteix, fins i tot, en societats que es proclamen defensores de la llibertat, vinculant-ho amb contexts culturals i polítics específics que modelen les accions humanes en relació amb el coneixement i la informació.
Trobem un rerefons comú que ens acompanya al llarg de tot el llibre: la conservació dels documents. Els suports físics tenen intrínseca la fragilitat material que comporta, a la vegada, un perill per a la perdurabilitat de la informació que contenen. La pròpia naturalesa dels materials orgànics (paper, pergamí, papir, fusta...) o inorgànics (marbre, pedra, argila...) que fan de base per a l’escriptura els fa susceptibles de la degradació en el temps. Unes bones condicions d’emmagatzematge físic i unes bones condicions climàtiques i ambientals ajudaran que la conservació d’aquests documents sigui més llarga en el temps.
Hi ha molts factors que posen en perill la conservació, com el pas del temps, el clima, les guerres, els robatoris, la censura, les pràctiques religioses, els interessos polítics, el mercat negre, etc. És necessària l’activació d’estratègies per a la conservació, que ja de manera natural s’han utilitzat al llarg del temps per diferents cultures. Guardar aquests documents en llocs «segurs» com monestirs, palaus, biblioteques o arxius amb accés restringit i persones que ho custodiaven, el costum d’enterrar-los en tombes o la pràctica de la «guenizà» en la tradició jueva d’enterrar els textos sagrats sota terra per una qüestió de respecte. Els espolis mateixos, que per una banda podem considerar un robatori, també han permès en molts casos evitar la destrucció o desaparició de molts documents.
En l’època actual ens trobem un problema de conservació molt important, però diferent del que ens havíem trobat fins ara: l’obsolescència dels dispositius digitals que implica un canvi de suport i format constant per tal de no perdre la informació per una banda i poder-la recuperar per l’altra.
Pel que fa als suports físics més tradicionals, cal aplicar polítiques de conservació preventiva de control ambiental en els dipòsits que custodien els documents: temperatura entre 18-22 ºC i humitat relativa entre 45-55 %, i sobretot evitar canvis bruscs d’aquests paràmetres per minimitzar els processos de degradació química i física dels materials constitutius dels documents. També cal tenir en compte la qualitat de l’aire i l’exposició lumínica tant en tipus de llum com en la seva intensitat en els materials sensibles. Cal aplicar mesures preventives en la consulta i el treball intern dels centres dipositaris per evitar danys en la manipulació.
Pel que fa a la conservació curativa, és essencial comptar amb personal especialitzat en la restauració de cada tipologia de material, capaç de dur a terme tractaments de consolidació, neteja, estabilització, desacidificació, consolidació i reintegració de suports danyats. La selecció de materials i tècniques de restauració s’ha de basar en els principis de reversibilitat, compatibilitat i intervenció mínima, utilitzant productes químicament estables i compatibles amb els materials originals.
En conclusió, aquesta obra ens permet tenir una àmplia visió de molts aspectes relacionats amb els documents. Els exemples i reflexions de l’autor són una contribució valuosa al debat sobre el futur dels llibres i les biblioteques, els arxius i els museus en un món cada vegada més digitalitzat, destacant la necessitat d’un enfocament equilibrat que valori tant la innovació tecnològica com la preservació del patrimoni cultural.
La conservació de documents, entenent document com a un suport físic portador d’una informació plasmada a sobre, no és només un conjunt de tasques tècniques, sinó també d’actes i deures de responsabilitat social i cultural de tothom que garanteixen la transmissió del coneixement a les generacions futures.
La memòria del passat és vital per al nostre present i per aprendre i guiar-nos en el futur. La correcta aplicació de principis i metodologies de conservació preventiva i curativa, la promoció de l’accessibilitat a la informació i la protecció de la llibertat d’expressió, són elements clau per garantir la preservació i la difusió del patrimoni documental a l’era digital.
Montserrat Florensa Flix
Restauradora del CRAI de la Universitat de Barcelona (Instagram: @crairestauracio)
Afegeix un nou comentari