«Cervelli anfibi, orecchie e digitale», de Giovanni Solimine

Solimine, Giovanni. Cervelli anfibi, orecchie e digitale: esercizi di lettura futura. Prefaz., Giorgio Zanchini. Fano: Aras Edizioni, 2023, 130 p. (#fgcult. Informazione culturale; 5). ISBN 979-1-280-07478-2.

(Versió italiana de la ressenya, a continuació)

Un pròleg, cinc densos capítols i recomanacions de lectura: aquest és el contingut d’aquesta darrera publicació de Giovanni Solimine, dedicada a reflexionar sobre el futur de la lectura. Ja el pròleg de Giorgio Zanchini –qui ja ha col·laborat anteriorment amb l’autor–[1] ofereix algunes claus per a la lectura del text, ple d’apassionada tensió, en el qual es presenta un estat de la qüestió i algunes consideracions sobre la revolució digital de la cultura per part d’un estudiós implicat durant dècades en el debat actual sobre els canvis en les formes del llibre i la lectura.

El llibre està dividit en cinc capítols. El primer, «El context digital», ens introdueix en el tema i ens acompanya en la reflexió sobre la convergència tecnològica en què estem vivint –que té el telèfon intel·ligent com a eina principal– i que ha canviat molt els nostres hàbits de lectura, de cerca d’informació i d’atenció a les coses del món, però que, sobretot, ha comportat profundes transformacions en les nostres vides i en els nostres models i processos mentals. De fet, no es tracta només de canvis en les eines de difusió del coneixement, sinó de modificacions reals de les nostres estructures cognitives, de la manera com donem sentit i reordenem les coses del món, com ens demostren avui els experts en ciències cognitives i els estudiosos de la història de la lectura.

En el segon capítol, titulat «Les formes i suports del text», la reflexió s’amplia a través d’una investigació sobre la cadena de valor del llibre i el mercat editorial i, sobretot, sobre les conseqüències produïdes per la revolució digital –parant esment als mitjans de comunicació, amb els diaris en primera línia–:[2]  els mètodes de producció i distribució han canviat, però no tant les maneres com llegim els llibres. Els canvis que estem vivint es van imposar i es van produir, diguem-ho clar, en un període de temps força breu: avui ens trobem immersos en una realitat en la qual estem connectats contínuament, vivim a la xarxa, fins i tot sense la nostra voluntat; els conceptes centrals de la nostra manera de viure, llegir i treballar són els de «distracció» i «impaciència», ennoblits d’alguna manera pel fet que els anomenem «multitasques». És Maryanne Wolf, molt citada al llibre, qui recorda que «si el mitjà dominant afavoreix els processos ràpids, orientats a la multitasca i adaptats a grans volums d’informació, com passa amb el món digital, es destinarà menys temps i atenció a les activitats cognitives i reflexives, que són més lentes i consumeixen temps, i comprometran així els processos de lectura profunda».[3]

En aquest escenari apareix la pregunta del milió, repetida històricament: què és un llibre, avui en dia? Quins canvis ha aportat el llibre electrònic als nostres hàbits, al nostre cervell, a les nostres vides? Segons Solimine, no gaires, és a dir, el llibre electrònic no ha aportat gran cosa al llibre en paper, insubstituïble en la seva materialitat i en les formes en què històricament s’ha utilitzat –ja ho va dir i escriure Umberto Eco–.[4]  En qualsevol cas, escriu Solimine, no hem de pensar només en el llibre: «Hem de pensar en els mitjans de comunicació com un sistema format per una varietat d’eines i codis de comunicació complementaris i de vegades en competència entre si, que es relacionen mútuament i que, en conjunt, cobreixen un univers de productors i usuaris de coneixement, abandonant els falsos dilemes sobre la inevitable desaparició d’alguns d’ells» (p. 16-17). Des de fa uns quants anys, el mercat del llibre electrònic presenta signes d’estancament i de desacceleració, sobretot als Estats Units, on la lectura digital de llibres ha estat un fenomen completament paral·lel a la lectura en l’entorn analògic; en l’última dècada, la presència dels llibres electrònics no ha tingut un efecte decisiu en el descens de la lectura de llibres, és a dir, els lectors no han migrat cap al llibre digital, sinó que s’han desplaçat cap a altres formes de lectura i cap a altres canals d’edu-entreteniment.

El que m’agrada molt de les reflexions de Solimine en aquest apartat és que s’exploren en profunditat els aspectes de la qüestió sense oblidar mai les lliçons que es deriven dels estudis d’història de la lectura i de la recepció de textos. Aquestes reflexions sobre la lectura i les formes del llibre s’enriqueixen en el capítol següent, «El digital, la lectura i la informació» on, gràcies també a les dades aportades per la AIE,[5] ens assabentem que en els últims cinc anys l’accés als mons narratius s’ha desplaçat cap a la televisió de pagament, que augmenta exponencialment l’ús de pòdcasts, fanfiction i xarxes socials d’autor; també, que en el context de la divulgació i l’aprofundiment cultural, els recursos especialitzats de televisió i ràdio són àmpliament utilitzats i que encara es mantenen les trobades amb l’autor; per obtenir informació pràctica, però, els tutorials, els seminaris web, les xarxes socials temàtiques i els pòdcasts funcionen millor. En general, doncs, s’observa un afebliment de l’ús del paper, un creixement del digital per als continguts narratius i pràctics, i una atenció creixent al canal d’àudio per als interessats en la narrativa i també en la divulgació.

«Què ens passa pel cap?» és el títol del quart capítol, al meu entendre el cor del llibret (i el títol ja ens ho diu tot: «Cervells amfibis, orelles i digital») que ens porta a la qüestió central, és a dir, què passa al cervell dels qui llegeixen en pantalla, amb moltes altres coses que reclamen l’atenció al mateix temps? I què passa quan llegim amb l’oïda, és a dir, quan escoltem textos a través d’audiollibres i pòdcasts (els models més estesos avui segons les investigacions més recents)?

Solimine ens convida a tenir un enfocament obert: estudiar els mètodes de lectura imposa noves preguntes i nous plantejaments interpretatius; els estudiosos del llibre i la lectura no poden dur a terme aquestes reflexions de manera independent, sinó que necessiten la contribució dels neurocientífics i dels científics cognitius per entendre què passa al nostre cap quan llegim digitalment. És a dir, és important entendre quins canvis es produeixen al nostre cervell quan les nostres conductes de lectura i comprensió es mouen cap a l’univers digital; i també hem de recordar una cosa que potser de vegades se’ns escapa, és a dir, que la lectura no és natural sinó que requereix esforç i aplicació, és fruit d’un llarg procés d’aprenentatge i té una funció educativa que produeix efectes molt més enllà del mateix fet de llegir.

Avui en dia estem assistint al deteriorament dels processos de lectura profunda i, de fet, llegim amb menys atenció de la que caldria, perquè els dispositius digitals ens ofereixen simultàniament estímuls que ens desvien cap a una activitat de zàping. És cert que el flux també pot ser dens i produir una sobrecàrrega cognitiva, però la lectura, d’aquesta manera, s’exposa al risc de recepció passiva. Totalment immersos en l’era de la distracció,[6] contínuament colpejats per missatges i notificacions, quan res ens interromp, nosaltres mateixos sentim la necessitat de fer-ho.

Amb la pregunta «Llegirem amb les orelles?» ens apropem a la conclusió del llibre: el capítol és una invitació a entendre com superar les dificultats que hem descrit, evitant absolutament la dicotomia entre analògic i digital i centrant-nos en els processos d’educació lectora orientats a crear una doble competència, un cervell bialfabetitzat, una mena de bilingüisme que ens permet passar d’una plataforma a una altra en funció de les situacions en què ens trobem, independentment del mitjà utilitzat.

Per a Solimine, doncs, estem avançant cap a posseir un cervell amfibi, capaç d’acumular habilitats, que sàpiga orientar-se amb naturalitat i igual domini en diferents condicions ambientals, utilitzant l’enfocament més útil en cada moment. Per moure’ns fàcilment per la xarxa cal repetir el que van fer els homes després de la invenció de l’escriptura: no abandonar l’oralitat, sinó adquirir noves habilitats, en la direcció d’una oralitat secundària, enriquida per la consciència de l’escriptura.

La difusió generalitzada de pòdcasts i audiollibres és la innovació més gran dels darrers anys en el context de l’edició electrònica; és un fenomen potent per al qual potser no estàvem preparats i que temem que ens tregui alguna cosa, però recordem sempre que els que saben llegir bé també treuen partit d’escoltar. Llegir i aprendre amb les orelles, novament la invitació que ja trobem al títol, sembla la nova habilitat que estem experimentant i que ens enriquirà gràcies a la consciència de l’existència de l’escriptura. Som potser a l’inici d’aquest retorn al passat, a l’oralitat amb la qual ens arrisquem a erosionar la centralitat de la paraula escrita i dels aprenentatges tradicionals. Amb una mirada clara i sense prejudicis, Solimine ens convida a entendre com fer vàlid aquest nou camí que pretén una «oralitat del retorn». I no es tracta simplement d’anar cap a una narració a través d’imatges; no és allà on s’ha de buscar el futur del llibre, o almenys no només allà; apuntem, això sí, cap a la comunicació oral, amb la consciència que l’oralitat té una forta capacitat de resiliència i sap tornar-se a presentar en èpoques i contextos diferents. En definitiva, per acabar, Giovanni Solimine ens exhorta: «[...] també ens hauríem de preguntar si la paraula escrita s’ha de considerar sempre i en tot cas una forma de comunicació cultural superior a les altres. I, amb tota sinceritat, crec que la resposta no és gens evident» (p. 93).

Simona Inserra
Departament d’Humanitats, Universitat de Catània

(Traducció: Amadeu Pons)

«Cervelli anfibi, orecchie e digitale», di Giovanni Solimine

Solimine, Giovanni. Cervelli anfibi, orecchie e digitale: esercizi di lettura futura. Prefaz., Giorgio Zanchini. Fano: Aras Edizioni, 2023, 130 p. (#fgcult. Informazione culturale; 5). ISBN 979-1-280-07478-2.

Una premessa, cinque densi capitoli e i consigli di lettura: questo il contenuto di quest’ultima pubblicazione di Giovanni Solimine dedicata a una riflessione sul futuro della lettura. Già la premessa di Giorgio Zanchini (non nuovo alla collaborazione con l’autore)[1] offre alcune chiavi di lettura del testo, pieno di tensione appassionata con la quale viene condotta una ricognizione sullo stato dell’arte e alcune considerazioni sulla rivoluzione digitale della cultura da parte di uno studioso interno da decenni al dibattito in corso sui cambiamenti nelle forme del libro e della lettura.

Il libro si articola in cinque capitoli. Il primo capitolo, «Il contesto digitale», ci introduce al tema e ci accompagna nella riflessione sulla convergenza tecnologica (che ha come principale strumento lo smartphone) nella quale stiamo vivendo e che ha cambiato molto le nostre abitudini di lettura, di ricerca di informazioni, di attenzione alle cose del mondo, ma che, soprattutto, ha comportato trasformazioni ampie nelle nostre vite e nei nostri modelli e processi mentali. Si tratta, infatti, non solo di cambiamenti negli strumenti di diffusione della conoscenza, ma di modifiche vere e proprie delle nostre strutture cognitive, del modo in cui diamo significato e riordiniamo le cose del mondo (come oggi ci dimostrano gli scienziati cognitivi e gli studiosi di storia della lettura).

Nel secondo capitolo intitolato «Le forme e i supporti del testo» la riflessione si allarga attraverso una indagine sulla filiera del libro e il mercato editoriale e, soprattutto, sulle conseguenze prodotte dalla rivoluzione digitale (con attenzione alla stampa d’informazione, con i quotidiani in prima linea):[2] sono cambiati i modi di produzione e di distribuzione, ma non molto le modalità di lettura dei libri. I cambiamenti che stiamo vivendo sono stati imposti e sono avvenuti, tutto sommato, in un lasso di tempo abbastanza breve: oggi ci troviamo immersi in una realtà nella quale siamo continuamente connessi, viviamo sul web, anche al di fuori della nostra volontà; i concetti centrali del nostro vivere, del nostro leggere e del nostro lavorare sono quelli di «distrazione» e di «impazienza», in qualche modo nobilitati dal fatto di definirli «multitasking». È Maryanne Wolf, ampiamente citata nel libro, a ricordare che «se il mezzo dominante favorisce processi veloci, orientati al multitasking e adatti a grossi volumi d’informazioni, come accade con il digitale, minor tempo e attenzione verranno allocati alle funzioni cognitive e riflessive più lente che richiedono tempo, compromettendo così i processi di lettura profonda».[3]

In questo scenario, la domanda delle domande, che storicamente si ripete: che cosa è oggi un libro? Quali modifiche ha portato alle nostre abitudini, al nostro cervello, alle nostre vite, il libro elettronico? Secondo Solimine, non molte, cioè il libro elettronico non ha aggiunto molto al libro cartaceo, insostituibile nella sua materialità e nelle forme in cui storicamente è stato usato (già lo diceva e lo scriveva Umberto Eco).[4]In ogni caso, scrive Solimine, non bisogna ragionare solo sul libro: «Dobbiamo pensare a i media come a un sistema formato da una varietà di strumenti e di codici di comunicazione, complementari e talvolta in competizione tra loro, che si fanno eco reciprocamente e che tutti insieme coprono un universo di produttori e fruitori di conoscenza, abbandonando i falsi dilemmi riguardo alla ineluttabile scomparsa di alcuni di essi» (p. 16-17). Il mercato degli e-book dà, da diversi anni, segni di ristagno e mostra cedimento, soprattutto negli USA, dove la lettura di libri in digitale è stata un fenomeno del tutto parallelo rispetto alla lettura in ambiente analogico; la presenza di e-book non ha avuto effetti decisivi sul calo della lettura di libri dell’ultimo decennio, cioè i lettori non sono migrati verso il libro digitale, piuttosto si sono spostati verso altre forme di lettura e verso canali differenti di edu-entertainment.

Quello che mi piace molto, qui, delle riflessioni di Solimine è che gli aspetti della questione sono approfonditi senza dimenticare mai gli insegnamenti che provengono dagli studi di storia della lettura e dagli studi sulla ricezione dei testi. Queste riflessioni sulla lettura e sulle forme del libro sono arricchite nel capitolo seguente, «Il digitale, la lettura e l’informazione», dove, grazie anche ai dati fornite da AIE,[5] apprendiamo che negli ultimi cinque anni l’accesso ai mondi narrativi si è spostato verso le pay-tv, che cresce esponenzialmente l’uso dei podcast, delle fanfiction e dei social autoriali; inoltre che nel contesto degli approfondimenti culturali e della divulgazione sono molto utilizzate le rubriche specializzate di TV e radio e che reggono ancora gli incontri con l’autore; per le informazioni di utilità pratica invece funzionano meglio di tutto i tutorial, i webinar, i social tematici, e i podcast. In generale, quindi, si osserva un indebolimento dell’uso del supporto cartaceo, una crescita del digitale per i contenuti narrativi e di utilità pratica, una crescente attenzione per il canale audio per chi è interessato alla narrativa e anche alla divulgazione.

«Cosa ci passa per la testa?» è il titolo del quarto capitolo, a mio avviso il cuore del volumetto (e il titolo ci dice tutto: Cervelli anfibi, orecchie e digitale) che ci porta alla domanda centrale, cioè, che cosa succede nel cervello di chi legge su uno schermo, con molte altre cose che richiamano contemporaneamente l’attenzione? E che cosa accade quando leggiamo con le orecchie, ossia ascoltiamo testi attraverso audiolibri e podcast (i modelli oggi più diffusi secondo le indagini più recenti)?

Solimine ci invita ad avere un approccio aperto: studiare le modalità di lettura impone nuove domande e nuovi approcci interpretativi; gli studiosi del libro e della lettura non possono condurre autonomamente queste riflessioni, ma hanno bisogno del contributo di neuroscienziati e di cognitivisti, per capire che cosa succede nella nostra testa quando leggiamo in digitale. È importante, cioè, capire quali cambiamenti avvengono nel nostro cervello quando i nostri comportamenti di lettura e comprensione si spostano verso l’universo digitale; e occorre anche ricordare una cosa che forse ogni tanto ci sfugge, cioè che la lettura non è naturale ma richiede sforzo e applicazione, è il risultato di un lungo processo di apprendimento e ha una funzione formativa che produce effetti ben al di là del fatto stesso di leggere.

Stiamo assistendo, oggi, alla compromissione dei processi di lettura profonda e infatti leggiamo in maniera meno attenta del necessario, perché i dispositivi digitali ci offrono contemporaneamente stimoli che ci dirottano verso un’attività di zapping. È vero che il flusso può anche essere denso e produrre un sovraccarico cognitivo, ma la lettura, in questo modo, è esposta al rischio di una ricezione passiva. Pienamente immersi nell’era della distrazione,[6]continuamente colpiti da messaggi e notifiche, quando nulla ci interrompe siamo noi stessi a sentire il bisogno di farlo.

Con la domanda «Leggeremo con le orecchie?» ci avviamo alla conclusione del libro: il capitolo è un invito a capire come superare le difficoltà che abbiamo descritto, evitando assolutamente la dicotomia tra analogico e digitale e puntando su processi di educazione alla lettura finalizzati a creare una doppia competenza, un cervello bi-alfabetizzato, una sorta di bilinguismo che consenta di passare da una piattaforma all’altra in base alle situazioni nelle quali ci troviamo, a prescindere dal mezzo usato.

Per Solimine ci avviamo, dunque, a possedere un cervello anfibio, in grado di cumulare le competenze, che si sa orientare con naturalezza e uguale padronanza in condizioni ambientali diverse, usando l’approccio che risulta più utile di volta in volta. Per muoverci agevolmente nella rete dobbiamo ripetere quello che gli uomini hanno fatto dopo l’invenzione della scrittura: non abbandonare l’oralità, ma acquisire nuove competenze, in direzione di una oralità secondaria, arricchita dalla consapevolezza della scrittura.

La diffusione ampia di podcast e di audiolibri è la novità più grande degli ultimi anni nel contesto dell’editoria elettronica; è un fenomeno potente al quale forse non eravamo preparati e che temiamo ci sottragga qualcosa, ma ricordiamo sempre che chi sa leggere bene trae benefici anche dall’ascolto. Leggere e apprendere con le orecchie, di nuovo l’invito che troviamo già nel titolo, sembra la nuova abilità che stiamo sperimentando e che ci potrà arricchire grazie alla consapevolezza dell’esistenza della scrittura. Siamo forse all’inizio di questo ritorno al passato, all’oralità con la quale rischiamo di erodere la centralità della parola scritta e l’apprendimento tradizionale. Con sguardo limpido e senza pregiudizi, Solimine ci invita a capire in che modo rendere valida questa nuova strada che punta a una «oralità di ritorno». E non si tratta semplicemente di virare verso una narrazione per immagini; non è lì che va cercato il futuro del libro, o almeno non solo lì; puntiamo, sì, verso la comunicazione orale, con la consapevolezza che l’oralità ha una forte capacità di resilienza e sa riproporsi in epoche e contesti diversi.Insomma, in chiusura Giovanni Solimine ci esorta: «[…] laicamente bisognerebbe chiedersi anche se la parola scritta sia da considerare sempre e comunque una forma di comunicazione culturale superiore alle altre. E, in tutta sincerità, credo che la risposta non sia affatto scontata» (p. 93).

Simona Inserra
Dipartimento di Scienze Umanistiche, Università degli studi di Catania