Chartier, Roger. Presencias del pasado: libros, lectores y editores: escritos seleccionados. Edición, Francisco M. Gimeno Blay, Francisco Fuster García. València: Universitat de València, 2021. 190 p. (Honoris causa; 33). ISBN 978-84-9134-794-1. 18 €.
De la importància i la influència de Roger Chartier en els estudis sobre el llibre i tot allò que l’envolta és ben difícil afegir ja res de nou, perquè possiblement sigui l’especialista en la matèria més escoltat, traduït i respectat a hores d’ara i ho serà també durant força temps en el futur.
A la llarga llista de guardons i reconeixements a la seva tasca, Chartier va afegir-hi el 2019 l’honoris causa per la Universitat de València, les publicacions de la qual, en la seva col·lecció destinada a aquestes ocasions, ha publicat una brillant selecció d’aquells textos seus que potser són els més significatius per al lector espanyol. La tria l’ha duta a terme el mateix investigador francès, però els responsables de l’edició ‒el catedràtic de Ciències i Tècniques Historiogràfiques Francisco M. Gimeno Blay i el professor d’Història i especialista en l’anomenada generació del 98 Francisco Fuster Garcia‒ l’han enriquida fins a convertir-la en una perfecta introducció a la tasca i el pensament de Chartier i, alhora, en un breviari molt ben estructurat de les seves idees principals i de la transcendència que aquestes han tingut en els seus deixebles.
Llegir i rellegir Chartier sempre és un plaer per la intel·ligència, profunditat i aparent senzillesa de la seva escriptura, però en aquest cas el context és també força important.
Obre el llibre una breu nota a l’edició de Gimeno Blay i, seguidament, uns textos potser obligats però no protocol·laris, o no en el sentit banal del terme. En la laudatio acadèmica al nou doctor, Gimeno Blay contextualitza succintament i situa amb precisió la figura de Chartier. A continuació, es reprodueix la lectio pronunciada pel nou doctor i les paraules de clausura de l’acte (en què també fou investit doctor honoris causa el prestigiós jurista alemany Jürgen Basedow) de la rectora de la universitat, Vicenta Mestre Escrivà, i tanca aquesta primera part una acurada selecció bibliogràfica de Chartier preparada per Fuster García i emmarcada per una molt breu biografia prèvia del nou doctor que equilibra la trajectòria pròpiament biogràfica i acadèmica amb el lloc que ocupa en el pensament humanístic dels nostres dies.
En el primer dels textos seleccionats es planteja Chartier amb quins materials compta tot historiador i com es construeix la representació del passat, tenint en compte els diferents tipus de condicionants que impregnen la historiografia i la literatura i, en conseqüència, el tipus d’informació que poden aportar cadascuna d’aquestes disciplines per a la construcció del passat; una activitat, per altra banda, que sempre està en moviment i, per tant, també ho està la nostra idea del passat. A partir d’un recorregut sobre com han enfocat diversos filòsofs, historiadors i filòlegs aquesta relació, de complementarietat però alhora de jerarquització, Chartier el que fa al cap i a la fi és historiar les relacions entre aquestes dues disciplines o institucions.
A «Curiosidad, lectura y ocio en el Siglo de Oro», el següent article compilat, el centre d’atenció són les evolucions i creuaments dels conceptes d’oci (perillós en determinades cultures), curiositat i lectura, aturant-se en particular en l’Espanya dels segles XVI i XVII, de la qual torna a posar de manifest el profund coneixement que en té. A partir inicialment de l’evolució d’aquest terme en els diccionaris de referència, analitza el que anomena «la tensión entre la curiosidad como pecado o tentación y la curiosidad como conocimiento» per posar-la en relació amb les pràctiques de lectura i formació de biblioteques de l’època.
Enllaçant cronològicament amb l’anterior, i relacionant-s’hi també per la referència a l’evolució dels termes en els diccionaris d’època, «Barroco y comunicación» se centra en l’estatut ontològic de la comunicació i en la diversitat de modes en què aquesta es produïa durant la relativament llarga transició dels manuscrits al predomini de l’imprès, tenint en compte a més el prestigi de la imatge (pintada o gravada).
A continuació arriba Chartier a la figura del «pícaro» i a com la literatura contribueix a la construcció de la realitat, mostrant fins a quin punt les distorsions dutes a terme per les traduccions o les edicions abreujades o poc acurades poden interferir en aquesta construcció (pren com un dels exemples principals la recepció i divulgació inicial d’El Buscón de Quevedo).
Un dels articles més suggeridors i literàriament reeixits del llibre és «Encuentros. Cervantes en Inglaterra. Inglaterra en Cervantes», que només podia escriure algú que ha llegit amb intel·ligència i de manera profunda l’obra de tots dos autors, i que proporciona al lector un equilibri exquisit entre coneixements i entremaliada amenitat.
Tanquen aquest recull de perles dues reflexions que d’una manera o altra aborden la pràctica de l’historiador. A «Los hombres encantados» es planteja, a partir de Pierre Vidal i el Quixot, la relació entre els fenòmens històrics i els observadors que en són contemporanis, i, com sempre tractant-se de Chartier, seguir-lo en les seves argumentacions és una experiència que depara sorpreses (en aquest cas en un últim apartat que anomena «Vilar lector de Vilar»).
A continuació («Edición y Universidad [siglos XV-XXI]»), un breu repàs històric al paper de les universitats en la divulgació del pensament el porta a exposar les transformacions i els riscos inherents a la preponderància creixent de la desaparició del concepte de revista (en el sentit d’unitat amb uns consells de direcció i de validació inequívocament establerts i reconeixibles), des del moment que llegim articles dispersos disponibles a la xarxa. Resulta particularment oportuna la inclusió d’aquest article perquè posa en relleu una de les virtuts més elogiades de Chartier: la seva capacitat de mantenir al llarg de tota la seva trajectòria una mirada simultània cap al passat, en el present i cap al futur.
En el següent i últim text reivindica Chartier les lectures compartides com un criteri particularment útil per establir «generacions» d’historiadors ‒i, per extensió, d’intel·lectuals‒, donat que les revistes i col·leccions, les lectures, al cap i a la fi, doten d’una fisonomia més definida als col·lectius que no pas, per exemple, segons quines experiències vitals o acadèmiques.
Gràcies als criteris que han dirigit la tria, aquest volum es converteix no tant en un «grans èxits» sinó en una invitació excel·lent a apropar-se als principals aspectes de l’obra de Chartier, un dels intel·lectuals més interessants, suggeridors i apassionats dels nostres temps.
Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas
Afegeix un nou comentari