«Clàssiques. Per una relectura de les autores dramàtiques patrimonials»

Seminari de Teatre (4t: 2022: Barcelona). Clàssiques: per una relectura de les autores dramàtiques patrimonials: Barcelona, 23 de maig de 2022. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2023. 87 p. (Quaderns divulgatius; 71). Disponible també en línia: https://www.escriptors.cat/publicacions/quaderns-seminari-teatre-2022

El IV Seminari de Teatre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va tenir com a eix temàtic les autores dramàtiques que formen (o haurien de formar part) del patrimoni teatral català. Així, en el volum publicat del seminari trobem tota una sèrie d’intervencions, ja sigui en format d’article o de participació en taula rodona, en què es repassa o es vindica –amb més rigor o menys– la trajectòria de tota una sèrie de dones l’activitat dramatúrgica de les quals no ha format part del cànon teatral català.

El perquè d’aquesta absència ve justificat pel fet que tot cànon teatral, evidentment, ha estat històricament masculí en tant que les creadores teatrals, com bé afirmava María José Ragué en un article de fa anys, «històricament, les dones no escrivien teatre perquè el teatre és una activitat pública i, fins fa encara no un segle, la dona no dominava els espais públics. La seva literatura, com els seus pensaments, eren íntims: diaris, correspondència...».[1] I com a conseqüència d’això que apunta Ragué, algunes de les autores tractades en aquest volum deuen el seu renom al conreu d’altres gèneres literaris –casos, sobretot, de Víctor Català i Mercè Rodoreda–, unes autores que o bé van haver d’abandonar el conreu de les arts escèniques per rebuig social, per manca de públic o a causa de les circumstàncies històriques, culturals i polítiques del país.

Però anem a pams. El volum està estructurat en dues parts diferenciades: d’una banda, les ponències, que són articles monogràfics sobre el teatre de Rosa Maria Arquimbau, Caterina Albert/Víctor Català, Maria Aurèlia Capmany i Mercè Rodoreda, i d’altra banda, la transcripció d’una taula rodona on hi ha tres intervencions que tracten respectivament les autores patrimonials en general, les dramaturgues valencianes de la primera meitat del segle XX i les autores teatrals del segle XIX i primeres dècades del XX a les Illes Balears.

A la primera ponència, a partir d’una conversa amb el poeta i analista teatral Andreu Gomila, l’escriptor i crític literari Julià Guillamon exposa les característiques del teatre d’una de les primeres creadores teatrals del primer terç del segle XX: Rosa Maria Arquimbau. Segons Guillamon, el teatre d’Arquimbau estava molt influenciat pel cinema (Ernst Lubitsch i Jean Renoir, principalment) i també per la narrativa de Josep Maria de Sagarra (més moderna i innovadora que el teatre), però l’aspecte més remarcable del teatre d’Arquimbau és el fet que a les seves obres situa homes i dones en un mateix pla, un aspecte que, com apunta Guillamon, no va ser acceptat per la societat de l’època.

En la ponència següent, Lluïsa Julià ens dibuixa la trajectòria teatral de Caterina Albert/Víctor Català. L’autora de Solitud va sentir un interès pel teatre de ben jove, fet que la va dur a escriure’n obres –ja abans de l’aparició de La infanticida– que no van veure mai la llum. Julià també remarca la preferència que tenia l’autora pels monòlegs, «el caganiu dels gèneres dramàtics», com en deia ella. Un dels aspectes més sorprenents de l’exposició de Julià, però, és el fet que Albert, malgrat el seu èxit literari, pràcticament no va establir contacte amb el món escènic de l’època, la qual cosa li va impedir de veure representat cap dels seus textos teatrals en vida.

Tot seguit, en la ponència més extensa i més completa de tot el volum, Montserrat Palau traça la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany dins de l’àmbit teatral, una trajectòria que va de la infantesa de l’autora –participació ja de menuda en companyies de teatre amateur– fins al paper important que juga l’art dramàtic en el conjunt de la seva trajectòria literària. Palau fa un sintètic repàs al teatre de l’autora, però també en repassa la faceta de divulgadora, professora, actriu i directora teatral; entre d’altres aspectes remarcables, Palau ens recorda que Maria Aurèlia Capmany va fundar, juntament amb Ricard Salvat, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG).

L’article d’Anna Maria Saludes sobre Mercè Rodoreda i el teatre segueix inicialment el mateix patró que el de Montserrat Palau sobre Maria Aurèlia Capmany, és a dir, assenyala l’interès que Rodoreda va demostrar ja de ben jove pel teatre, descriu el rol decisiu que va jugar l’actriu Araceli Bruch a l’hora d’impulsar Rodoreda a fer públics –i per tant a representar-ne– els textos teatrals i comenta diverses obres de teatre de l’autora de La plaça del Diamant. Curiosament, però, en arribar a El maniquí, Saludes «atura» l’exposició i es dedica a analitzar exhaustivament aquest text –interessantíssim, d’altra banda– fins al final de l’article, deixant de banda, doncs (ni tan sols els esmenta), textos tan importants del corpus dramàtic rodoredià com La senyora Florentina i el seu amor Homer o Un dia, precedent dramàtic, no ho oblidem, de la posterior novel·la Mirall trencat.

Aquest article «incomplet» té la seva projecció augmentada en la primera aportació de les tres que componen la Taula Rodona. Així, Mercè Ibarz, que a l’inici de la intervenció apunta que ella parlarà de «dotze autores modernes», en el text només hi acaba havent un comentari sobre Les cartes, de Víctor Català, i un esment molt breu a L’huracà, de Carme Montoriol. Més enllà d’això, Ibarz només fa algunes remarques extretes del llibre Pioneres modernes: dotze autores de l'escena catalana 1876-1938 (Arola, 2020), del qual ella n’és la curadora, i res més. Sens dubte, l’aportació més senzilla de totes les participants en el debat.

La segona intervenció a la taula rodona, però, és força més àmplia que aquesta primera: Isabel Marcillas exposa una completa panoràmica de les autores valencianes de la primera meitat del segle XX i constata com la predominança del gènere sainetístic i el conservadorisme dels valors tradicionals espanyols que la societat valenciana fa seus releguen la dona de teatre –amb poquíssimes excepcions– al paper d’actriu d’obres escrites per homes.

L’última intervenció de la taula va a càrrec d’Antoni Nadal, el qual fa una exposició semblant a la de Marcillas –per bé que més sintètica–, però centrada en les autores teatrals mallorquines. Si fa no fa, el panorama resulta tan galdós com el del País Valencià i, llevat de la figura excepcional de l’aristòcrata Aina Villalonga o d’alguna representació duta a terme per la Companyia Catina-Estelrich, hi ha poca cosa més a assenyalar.

Malgrat algun article o intervenció un xic irregular, doncs, en línies generals aquest volum representa un petit fil d’Ariadna del tot útil per indagar, investigar i descobrir unes autores que han romàs massa temps a l’ombra. El coneixement d’aquestes «dones de teatre» és necessari si volem completar el trencaclosques que configura la nostra malmesa i maltractada tradició teatral, una tradició que, indubtablement, sense elles romandria incompleta.

Jordi Vilaró Berdusan   
Doctor en Llengua i Literatura Catalanes i Estudis Teatrals
Professor de Teatre Català a la UOC i d’Història de la Literatura Catalana a la UPF