«Construyendo Babel», d’Hilario J. Rodríguez

Rodríguez, Hilario J. Construyendo Babel. Zaragoza: Contraseña, 2023. 277 p. ISBN 978-84-124215-4-5. 19 €.

El gallec Hilario J. Rodríguez (Santiago de Compostel·la, 1963), ha estat professor arreu del món: Espanya, Regne Unit, Irlanda i els Estats Units. Llicenciat en Filologia Anglogermànica i Hispànica, és un especialista d’assaig cinematogràfic i de cicles, exposicions i publicacions de nombrosos festivals de cinema. Alhora, com a crític cinematogràfic, és present a molta premsa i revistes d’àmbit hispànic.

La seva incursió com a escriptor de ficció va començar el 2004 amb la publicació per l’editorial Tropismos de Salamanca d’aquest recull d’impressions autobiogràfico-literàries, Construyendo Babel, que de fet inicia la seva etapa creativa, actualment ja amb set obres, i que continua amb la preparació d’un llibre de viatges i una novel·la, tal com s’indica a la solapa davantera de la reedició actualitzada i remodelada d’aquest llibre.

Tres línies en són l’inici, en què l’autor s’afirma en la ficció amb citacions de Charles Baudelaire, Franz Kafka i Roberto Bolaño. Es tracta d’un seguit de capítols de memòries literàries amb elements autobiogràfics importants, encapçalat per un nou capítol, «Construyendo Babel 2023» (p. 15-22), el qual actua de pròleg en l’actual edició. Amb una citació de Daphne de Maurier, parla de la mort i de com aquest llibre és, ben cert, i tradueixo literalment: «una biblioteca de la memòria, [que] ha acabat convertint-se en una piràmide» (p. 19), és a dir, la tomba dels faraons, identificats amb els seus difunts pares, i més avall afirma que «nosaltres diem adeu en els llibres.»

Ben cert, dona a entendre que qui llegeix s’acomiada dels altres a través dels llibres, i també els que n’escriuen. Fa una reflexió personal de l’ús dels llibres pel seu pare i per la gent en general: «aquesta és la meva idea de la literatura: la dels llibres que donen forma al seu propi gènere, la dels llibres que no foren una única memòria perquè cada lector combina els seus elements d’una forma distinta i els entén a la seva manera.»

Parla de la presa alemanya de París i la reacció d’oficials nazis davant el Museu del Louvre, reobert per als no francesos, amb unes respostes aïrades davant de certes obres, com la d’Ernst Jünger al seu Diario de guerra y de ocupación (1939-1945) (Plaza & Janés, 1972). Per tant, estableix un fort lligam entre pintura i literatura, i acaba amb la sentència: «Mentim quan anem als museus a veure quadres perquè els quadres ens menteixen. Mentim en llegir perquè qui escriu llibres menteix en fer-ho. Construyendo Babel no n’és excepció. Però, almenys, mentint actuem; i qui actua trenca el seu contacte amb l’existent i col·loca quelcom nou al món. La literatura, com l’art, ho permet tot, és capaç de tot, ho imita tot o ho crea tot.»

Difunts i vius tornen a viure amb el llibre retornat, és a dir, reeditat per l’aragonesa Contraseña Editorial. Aquest llibre actua a favor de l’escriptura, fixadora dels records i les persones. En el capítol ja existent el 2004, a manera també de segon pròleg en la reedició actual, «Londres, 1983-1989» (p. 23-29), narra la dura experiència de pulmonia de l’autor durant l’estada al Regency Hospital de Victoria, a Londres, i de la mort del seu pare en un hospital de Barcelona quan n’era absent, el qual ja és fins i tot oblidat per la infermera que en tenia cura poques hores abans, i del record d’aquest pare com a demògraf que recordava al seu fill que el cadastre és un repositori de noms de difunts que en tornar-los a escriure reviuen.

Després el llibre es divideix en «Las edades del lector», amb els subapartats «Infancia» (p. 33-61), que reflexiona com va començar l’autor a adquirir llibres i col·locar-los com feia amb objectes la seva mare, com li fa canviar d’humor cada lectura segons els autors i personatges; alhora veu la seva biblioteca com a proposta de vida i afirma que la seva vida és Babel en citar una cançó del seu pare (p. 43); també pensa «perquè va construir [la seva] biblioteca, [la seva] Babel particular [o biografia], [però] mai [fou] capaç de trobar una resposta satisfactòria» (p. 45). És un collage de lectures en relació amb l’autobiografia; deixa de parlar gallec en ser insultat i ser llengua aleshores d’ús rural, i la continuà parlant amb la seva germana gran Veli; i arriba a la conclusió que els altres el classifiquen malament. En el subapartat «Juventud» (p. 63-88) parla del grup de lectors segons lectures i autors, de com cada autor usa una llengua, de la guia fraterna en les activitats diàries i en les lectures d’amagat, i com ja al final d’aquesta etapa de la seva vida fa lectures de tot tipus, enumerant-ne autors de novel·la negra, clàssics castellans…

És un llibre amb constants referents autobiogràfics, com les curses atlètiques a l’equip Comesaña (p. 76-77) i com construeix llibres des del 1985, amb referents literaris estrangers i cinematogràfics. En l’apartat «Madurez» (p. 89-100), a més d’aquests trets suara esmentats, s’identifica el poema d’un cigne de Stéphane Mallarmé amb l’inici d’escriure, fa constantment flashbacks en records (p. 92) des de la infància de 3r d’EGB a 4t de Filologia Hispànica (p. 89) i de 4t de Filologia Anglogermànica, amb la paleografia (p. 93), mostrant la seva experiència d’escriptura en relació amb el fet d’escriure a mà o a màquina tal com indica La novela luminosa, de Mario Levrero (Debolsillo, 2009), així com esmenta la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Santiago en què el seu pare participà en el congrés internacional d’estadística, barrejat amb el record del temple d’Atena Nike i sempre la relació sentimental de l’autor amb Lyudmila Pronek.

Al subapartat «Futuro» (p. 101-110) també barreja la literatura de Joe Gould amb el pintor Bruegel el Vell quan visqué a Smithers (Virgínia Occidental), a partir del llibre El secreto de Joe Gould, de Joseph Mitchell (Anagrama, 2014), cim del periodisme i de la misèria com a qüestió intel·lectual, i alhora recorda un conte de Guy de Maupassant, d’un home sense cames que s’espavila davant els altres, parlant de la misèria humana. En aquest darrer subapartat, torna a esmentar la seva parella sentimental, així com el pintor Caravaggio a través de l’assaig de John Berger, el qual, segons ell, retratava els pobres perquè els rics ho veiessin, tal com és la seva pintura amb ombres similars a certs films, tot fent referència a Fayette i Kanawha, llocs nord-americans, i el record de Charlie, alumne dislèctic que li regalà una llanterna, relacionat amb el clarobscur real similar al pictòric de Caravaggio.

Un segon apartat és dedicat a «Lecturas vividas», amb els subapartats «Alma de papel» (p. 113-115), que tracta de com arriba el llibre a partir d’un text, que és l’enllaç de lectures sense parar de literatura anglesa, així com la bibliografia pròpia amb sentit que es contrapesa a la seva vida dispersa; «I» (p. 117-122) és una reflexió dels hàbits de lectura segons cada època de la vida, lloc, ànims…, amb els referents literaris europeus: Carson McCullers, Hermann Hesse, Patricia Highsmith, Edgar Allan Poe, i alhora recorda el seu pare com a «home-llibre», amb l’esment del personatge Kien d’Elias Canetti a Auto de fe (Debolsillo, 2005), al costat de referents constants de lectures de Samuel Beckett, després els d’universitat amb l’amic Manolo Casaseca, lector dels textos de l’autor. El subapartat «II» (p. 123-127) relata la seva estada d’un any a Los Angeles, on començà a publicar el seu primer llibre de relats, treballant de professor visitant amb Víctor Parra-Guinaldo i María Jesús, la qual li regalà el darrer dia el llibre Selected letters, de Glenn Gould (Toronto: Oxford University Press, 1992). A «III» (p. 129-132) explica el robatori de llibres amb Qui té por de la Virginia Woolf? (Institut del Teatre, 1991) i The root of all evil, de Florence Marryat (Richard Edgard King, vers 1900), robat per la seva amiga Berlenie. A «IV» (p. 133-141) tracta de la seva estada de sis anys entre Londres i Càceres, de com deixava caixes a amistats que després no li tornaven coses o en desapareixien, del seu treball de chambermaid (personal de neteja) i d’històries de clients i col·legues d’hotel a Londres, amb l’esment d’escriptors britànics, cap de nord-americà ni de canadenc, amb el relat del Mr. Delmes, britànic alcohòlic divorciat, mort en una sala d’hotel, el qual li havia agafat el llibre Under the volcano, de Malcolm Lowry (J. Cape, 1967). Al subapartat «V» (p. 143-149) arriba a la seva etapa vital de casat, establert com a ensenyant al Galway University College i amb la seva futura tesi sobre la recepció del llibre de William Faulkner El soroll i la fúria a Espanya a través de les seves traduccions. Parla de les oposicions d’institut de secundària com a professor d’anglès a la formació professional, a Plasència, on exercí de bibliotecari registrant fons de llibres arribats sense solta ni volta amb la realitat docent a l’inici de la reforma educativa, de com un alumne de 4t d’ESO robà diversos cops i al final retornà el llibre de Thomas Browne Religio medici; Hydriotaphia; De los sueños (Alfaguara, 1986).

Un tercer apartat, ja personalitzat, «Hôtel des Invalides», amb els subapartats «Galería nocturna» (p. 153-156), tracta dels humans comparats amb la fràgil porcellana, amb l’exemple de l’escriptor iugoslau Danilo Kiš, acabat en asil, amb «el cor en lloc equivocat»; «Henry Darger» (p. 157-161) esmenta la Collection de l’Art Brut, de Lausana, The story of the Vivian Girls, de Darger, sobre la guerra entre infants i adults, gruixut llibre de quinze mil pàgines, en relació amb el difícil món de la traducció; a «Mary Ann Clark Bremer» (p. 163-165), parla d’una família complicada per silencis de familiars desapareguts, a través de l’obra Una biblioteca de verano (Periférica, 2012), autobiografia viatgera pel món, com el mateix autor, però dona de vida desconeguda. L’autor hi parla també del seu primer viatge a Centramèrica en forma de llibre: Un astronauta perfecto (Newcastle, 2017). En el subapartat «Henri Simon Leprince» (p. 167-173) tracta d’aquest escriptor de vida torturada, i també del llibre La maleta de mi padre, d’Orhan Pamuk (Random House, 2007), Premi Nobel (2006), recull de conferències i el procés primer d’edició i difusió de la seva obra. S’hi esmenta també l’escriptor Roberto Bolaño, el qual començà a escriure gràcies a concursos literaris, dels quals en descriu el funcionament; i «Dragon Djordjevic» (p. 175-178), escriptor assassí de Radojka Pronek, germana de Lyudmila, crim explicat pel mateix delinqüent a la seva novel·la, alhora que l’autor esmenta mad doctors davant d’altres escriptors.

Un quart apartat, generalista, «Obras completas», comença amb el subapartat «La escritura o la muerte» (p. 181-194), en el qual tracta de la Transició, amb el silenci del franquisme i dels parents republicans exiliats, i de l’oncle avi no carnal, l’escriptor Luis Bazal, al llibre Ave César: testimonio de la guerra civil española (1936-39) (Anceo, 1981). En paral·lel, aborda l’Holocaust, amb el suïcidi al Brasil de Stefan Zweig i la seva companya sentimental, així com de Paul Steinberg sobre Auschwitz, a Cròniques d’un altre món (Edicions de 1984, 2000), sobre la pèrdua del seu món i la negació de l’heroi, al costat dels jueus Paul Celan, Jean Améry i Primo Levi. I retorna a parlar del seu besoncle matern Luis Bazal juntament amb records familiars de la guerra civil. A «Secretos inconfesables» (p. 195-208), tracta del text al paper comparat amb la pell de les persones, de les misèries d’autors amb els llibres L’edat d’home, de Michel Leiris (Edicions 62, 1992), i Autorretrato sin retoques, de Jesús Pardo (Anagrama, 2006), així com de Norman Mailer. En aquest subapartat esmenta com Primo Levi contrasta la veritat davant el silenci sobre l’Holocaust, el llibre La vergüenza (1952) d’Annie Ernaux (Tusquets, 2020), que el relaciona amb l’adulteri del seu avi matern, de com l’amant intentà matar l’àvia amb un ganivet de cuina, i de com aquesta és una dona conciliadora amb el marit; així mateix del llibre La confesión: género literario, de l’escriptora i filòsofa María Zambrano (Siruela, 2001): «la veritat és més enllà de la vida». Al subapartat «Las ínsulas extrañas» (p. 209-222), tracta de l’exemple del solitari escriptor en castellà el mallorquí Cristóbal Serra, autor del llibre Nótulas (Árdora Ediciones, 1999), de la biblioteca de Juan de Dios Morán Maestre, amic de l’escriptor, de l’estació del relat autobiogràfic de l’estació de ferrocarril de Cañaveral (província de Càceres) on vivia aquest tipus d’«escriptors perifèrics, solitaris i com illes a meitat de l’oceà», exemple de solitud amb deliris que afecten l’ús de la llengua literària i de la sintaxi, amb els exemples de Rafael Sánchez Ferlosio, Miguel Espinosa, Gonzalo Hidalgo Bayal. En aquest subapartat, doncs, el tema és la reflexió de «la pròpia escriptura», amb diàlegs imaginaris de G.K. Chesterton, François Mauriac, George Bernard Shaw o León Bloy, i alhora torna a recordar Elias Canetti, amb el record de Cristóbal Serra com la literatura castellana ha de tenir més aportacions «més intel·ligents i lliures». Afirma que «segurament veig una part [solitària] del meu propi ésser», i paral·lelament recorda la tesi del seu pare com a geògraf i la d’ell, i com aquell tenia «els llibres [que] eren el [seu] amagatall», com son pare al seu despatx. També fa la reflexió de la dispersió de la biblioteca del seu pare en morir de leucèmia i de com trobà dalt d’una prestatgeria una carpeta amb el títol que dona nom al llibre de l’autor però amb el nom del seu pare: «Construyendo Babel de Hilario Manuel Rodríguez Ferreiro».

Un cinquè apartat, de caràcter emocional, és «Historias fantasmas», amb els subapartats «Teatro del miedo» (p. 225-232), on parla del columnista de diaris i novel·lista Gordon Burn, considerat per l’autor un paral·lel de Joseph Conrad, amb el llibre Felices como asesinos (Anagrama, 2006), en què es tracta de la societat moderna, segons Andrew O’Hagan, que és un retrat precís de l’horror d’arreu, amb què qualsevol cosa és afegible «al museu de la por contemporània», amb l’esment de la desaparició de persones; «Sobre la vida del arte y sobre el arte de la vida» (p. 233-238) esmenta el llibre Vides minúscules, de Pierre Michon (Amsterdam, 2021), en què es descriuen éssers coneguts amb tristor, amb l’esment de literatura d’aventures ben clàssica: Robert Louis Stevenson, Rudyard Kipling, Emilio Salgari, Jules Verne i d’altres, dins el món de la imaginació, i paral·lelament l’autor fa un resum de les desgràcies vitals de l’avi matern; a «Equipaje de mano» (p. 239-247), es tracta del llibre El arte de viajar, d’Alain de Botton, filòsof britànic (Taurus, 2002), amb aventures literàries «de viatges», i es compara amb el Viatge al voltant de la meua cambra, de Xavier de Maistre (Publicacions Universitat de València, 2006), fent un «còctel on ell [és a dir, Botton,] mescla diferents disciplines», «la cultura com a forma d’aventura» i a l’inrevés, així com l’autor veu l’escriptor com a viatger a qui se li obre esperances davant la vida-experiència del coneixement, és a dir, «la vida és un viatge que no cap en cap llibre». El subapartat «Páginas de sucesos» (p. 249-254) és dedicat al llibre La orilla del mar (1967), de Véronique Olmi (Lengua de Trapo, 2002), en què l’ínfim agafa importància, escenifica la tragèdia contemporània amb ús del monòleg, veu la separació entre el text i el lector, i com sempre fa una llista d’escriptors clàssics i moderns llegits per l’autor, amb la referència autobiogràfica del primer televisor a la família; «En lo profundo del bosque» (p. 255-260) parla del llibre La niña que amaba las cerillas, del canadenc Gaétan Soucy (Akal, 2001), amb l’excusa de parlar de l’estil que no acaba de ser real, la gestió de la imaginació sobre els orfes amb pare autoritari que es consolen amb els llibres de casa seva, el tractament de les emocions i de com una generació comet errors com les anteriors; i a «Padres e hijos» (p. 261-266), el llibre Patrimonio: una historia verdadera, de Philip Roth (Debolsillo, 2007), en paral·lel amb la salut del pare de l’escriptor, esmenta la salut del pare de Philip, Herman, malalt amb mort pròxima, tracta del tema de l’origen i figura paterna com a centre del cercle familiar, amb l’exemple contemporani de l’atemptat terrorista de tren de l’11 de març de 2004, que provocà la trucada de l’exesposa de l’autor, Eva, per saber si era sa i estalvi llur fill Samuel a l’escola.

I per tancar-lo, un «Epílogo», amb «I» (p. 269-274), on es parla de les pèrdues durant la vida com el record del seu amic des de l’adolescència, José María, el qual tenia tots els llibres publicats de l’autor, segons el germà, i «II» (p. 275-277), on es tracta de la circularitat i el temps a través del vídeo The clock, de Christian Marclay, a través del comentari de Ben Lerner, amb citacions de Carlos Drummond de Andrade i d’Henri Michaux.

Així, doncs, aquest llibre de caràcter autobiogràfic, relaciona les seves lectures i llibres escrits, i esmenta pintors i cinema. És un autèntic passeig d’una generació, la del baby boom, que ens recordarà moments similars pels quals hem passat, personals, familiars, literaris, cinèfils i pictòrics. Inclou records de parents oblidats i retornats casualment del passat horrible de la guerra civil, amb lectures que, sens dubte, poden obrir a qui el llegeixi amb detenció la curiositat per llegir en paral·lel amb les pròpies vivències aquelles lectures fetes, amb profunditat i relacionables amb la biografia d’aquest escriptor, viatger i professor, que cal qualificar com a tot terreny, amb molt de bagatge en el seu rerefons de la maleta que encara dona guerra per aquest món dels vius.

Sergi Gascón Urís
Doctor en Filologia Catalana. Professor jubilat de l’IES Montserrat