Zweig, Stefan. De libros, escritores y poetas. Madrid: Sequitur, 2022. 137 p. ISBN 978-84-15707-79-0. 12€.
«La música ha sonado al comienzo de esta velada,
y en música discurrirá toda ella hasta que se acabe de extinguir»
Stefan Zweig, a Despedida a Rilke
Ja comptem més de vuitanta anys des d’aquella mort enraonada. Fa una vida sencera des del capvespre decadent, res poètic, que va enterbolir les lletres europees. Un suïcidi que va ser substantiu, simptomàtic, i que va arreplegar els ecos de dolor d’una època que ja s’havia extingit. Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) va llevar-se la vida pel tedi de veure una Europa intransigent i violenta que s’acostava implacable i que l’allunyava de la promesa del continent culte que enlluernaria el món. Es va rendir l’escriptor més exitós de principis del segle XX, l’autor de masses abans que existiren autors de masses, l’etern rapsode de l’imperi austrohongarés. Ens va regalar, però, un memoràndum il·lustrat, fidel i reverencial del període imperial de la cultura europea.
Per apropar-se al seu bastiment intel·lectual cal arramblar-se primer a l’autor, atés que l’obra és el braó i el símptoma del caràcter de geni i figura de Zweig. El cas és que els llibres eren el respir fonamental de l’autor vienés, entre els quals s’arraulia en un joc de concòrdia amb els autors que llegia, però també jeia amb el romanticisme de pensar i debatre amb ells. Escrivia ficcions sobre l’amor i la pèrdua, escrivia assaig, històric i de peregrinació, va ser un biògraf extraordinari, i també es va atrevir amb el teatre i la poesia; però sobretot li agradava parlar de literatura, dels seus escriptors i poetes predilectes. I si bé excel·lia en molts camps, on millor s’esplaiava era en la lloa incessant als poetes que li furtaven l’esma.
S’ha de tindre molta traça i lucidesa per vindicar els poetes per davant la poesia, per arranjar les seues vides a les seues obres, dissociant-les en una estructura arquetípica, quasi babèlica. Stefan Zweig la tenia, tota la traça i tota la gràcia. I l’exemple el tenim a De libros, escritores y poetas (Sequitur, 2022), un bestiari de les pròpies confessions literàries, gairebé religioses, que inundaven la seua inspiració. El volum representa un catàleg d’afectes i desafectes que traspuen les més sinceres intimitats intel·lectuals de l’autor. Un inventari editorial transparent, on s’exposen les passions de l’escriptor de manera tan generosa com presumida –fins i tot cosmogònica– a través d’una selecció de textos prescriptius que conviden a enquadrar la literatura dins l’època que la va bastir.
Al davant tenim una recopilació d’escrits diversos que ha conjugat l’editorial Sequitur i que, si bé ja havien sigut publicats anteriorment en altres edicions, ens serveixen de mostrari d’afinitats de l’autor. Els textos seleccionats ressenyen l’obra i les influències de Goethe, Sainte-Beuve, Ernest Renan o Rainer Maria Rilke, s’endinsen en el caràcter de Proust i Lord Byron, i aprofundeixen en obres concretes de Thomas Mann i Balzac, tot gaudint de la talaia de les hores d’estudi dels poetes com també de l’anàlisi atomista dels versos i les rimes de llurs poesies. Adjectiu rere adjectiu, va gotejant un elogi continuat de les gestes literàries del seu temps, incitant el lector a aproximar-se als corpus novel·lístics, poètics i, fins i tot, existencials dels escriptors que cal·ligrafiaven la cultura europea. El llibre s’estructura en nou estudis independents dels autors mencionats, i els acompanyen dos articles addicionals, que introdueixen i conclouen el volum.
«El libro como acceso al mundo», introducció, i «Gratitud a los libros», cloenda, són possiblement el segell ideològic del títol; dos capítols que arrelen la intenció del recull i situen l’amor pels llibres en el centre de l’essència de l’obra. Ens diu: «Todo o casi todo el movimiento espiritual de nuestro mundo descansa hoy en el libro, y sin la presencia de éste sería imposible toda aquella acorde trama vital a que damos el nombre de cultura». Des del bell inici de l’estudi, Zweig posa l’èmfasi en el llibre-objecte com a mesura de l’evolució espiritual de l’ésser humà, en concordança amb l’invent de la roda, que va ser l’origen de les interrelacions humanes. El llibre –explica l’autor– és l’artefacte últim que estructura les nostres vides i les dota de sentit, així com llegir ha esdevingut una funció bàsica humana, un automatisme prodigiós que ens dilata la representació del món. Per virtut d’això que retenim, atresorem i guarim als prestatges la il·lusió d’engegar una nova relació amb el món i amb els altres; que els llibres, aquests prismes rectangulars de cartó codificat, són possibilitats d’albirar més i millor, i que aquell qui no llegeix –l’anècdota del mariner italià a la introducció n’és el gran exemple– viu eternament tancat en si mateix, en una existència plana, sense relleu.
Roda i volta, baix aquesta premissa i en tota la versatilitat de la proposta, el llibre arranca la sèrie d’articles, crítiques i ressenyes, tot començant per l’ofrena a Goethe; per a Zweig, la mesura de tots els altres poetes. És tan categòric el seu fanatisme amb el poeta alemany, que no gosa situar-lo arran de terra amb la resta, sinó que s’acarnissa en la idea que Goethe és qui feia la llengua, qui generava el món que posteriorment els altres en farien ús. D’igual manera amb Rilke, on en una eixerida elegia, fa pregó dels seus poemes com la més pura i necessària de les realitats, la que ens permet viure l’experiència portentosa. A Renan li perdona la seua condició de francés, en tant que és el gal més proper a Goethe, «por su extraordinaria sensibilidad para captar complejidades espirituales»; i a Sainte-Beuve li ressenya la capacitat d’accentuar el gaudi dels altres a través de la seua crítica literària, tot i desestimar-lo com a poeta. Tanmateix, amb Lord Byron i Marcel Proust canvia el gest, i atia el foc de les vides artificioses i turmentades que varen tindre. Amb tot, i a despit d’això, entona el treball dels autors des d’un púlpit evangelitzador, on entronitza tots els reductes del món clàssic, en bon nom del mitòman indefallible que va arribar a ser.
La tria de textos és digníssima, i el seu contingut, magnètic. Per justícia amb el lector, però –ja que parlem de llibres com a accés al món– hem de poder anomenar que la present edició de De libros, escritores y poetas va curta de correccions, i lamentem que uns textos tan virtuosos i lúcids estiguen abrasits per certa descurança. Malgrat tot, i a pesar d’algunes esvarades en la traducció, l’erudició i l’elegància de Zweig brolla per cadascun dels cantons dels escrits. I si l’objectiu de la compilació és fer d’aparador de l’autor vienés, podem estar satisfets amb l’elenc de problemàtiques que aborda: la paraula com a salvació de la vida, la poesia com a últim reducte del classicisme, la misèria de la pàtria perduda, el llibre com a superació de la tragèdia de la vida i la mort com a última barrera, la més poètica.
De fet, Stefan Zweig entona la mort en la totalitat dels textos i poetes ressenyats. La mort artística, l’espiritual i la simbòlica. Sobretot aquesta última, la que feia sofrir l’autor d’una insatisfacció militant, la de la fugacitat de la vida i la del que és irrepetible, d’allò que no torna. Tesi que ens alimenta el pesar de la pròpia mort de Zweig, que és també l’epitafi d’una manera d’entendre la cultura clàssica, d’entendre Europa i de tots els valors intel·lectuals de l’època. A la fi se li va extingir la música a la vetla, i amb ella, l’alé del savi trobador del món d’ahir.
Josep «Pintat»
De la 9a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari