Deloignon, Olivier; Chatelain, Jean-Marc; Mollier, Jean-Yves. D'encre et de papier: une histoire du livre imprimé. [Paris]: Imprimerie nationale Éditions; Arles: Actes Sud, 2021. X, 390 p. (Arts du livre). ISBN 978-2-330-15517-9. 91 €.
La història del llibre, tal com l’entenem avui a Occident, no hauria estat la mateixa sense l’aportació francesa durant la segona meitat del segle XX. La manera que tenim en l’actualitat d’abordar la història de la producció editorial, com una història sociològica i cultural complexa, on s’hi barregen de manera inextricable qüestions tècniques, models de negoci i tipus de consums culturals, una activitat sempre vigilada de prop i lligada curt pels poders religiosos i civils, per la moral.
Aquesta manera de fer, d’investigar i de divulgar la història del llibre i la lectura és en bona part deutora d’una tradició que comença amb Lucien Febvre, de l'escola dels Annales, i d’Henri-Jean Martin, amb L’apparition du livre (Albin Michel, 1958) i continua amb fermesa i decisió amb historiadors d’influència internacional com Roger Chartier, Frédéric Barbier, Michel Melot o Yann Sordet, i als quals podríem incloure amb justícia el belga Jean-François Gilmont i Robert Darnton, estatunidenc condecorat amb la Legió d'Honor.
El llibre que avui presentem, D'encre et de papier: une histoire du livre imprimé («De tinta i paper: una història del llibre imprès»), és una aportació més, i significativa, en aquesta tradició, de la mà de tres historiadors de renom: Jean-Yves Mollier, Jean-Marc Chatelain i Olivier Deloignon. Jean-Yves Mollier (1947), el més veterà, és professor emèrit de la Universitat de Versalles Saint-Quentin-en-Yvelines, i és un dels més destacats historiadors francesos de l'edició, el llibre i la lectura, especialment durant els segles XIX i XX. Jean-Marc Chatelain (1966) és conservador de la Biblioteca Nacional de França (BnF), concretament director de la secció de Reserva de Llibres Rars, i ha publicat diverses obres sobre la història del llibre i de la literatura del segle XVII. Finalment, Olivier Deloignon (1973) és professor a la Universitat d'Estrasburg, especialitzat en la història de la impremta i del llibre durant la Il·lustració.
D'encre et de papier resulta una obra d’una bellesa formal poc freqüent i alhora d’un contingut acadèmic excel·lent; és interessant tant pel que diu com per com ho diu, un acord ajustat entre continent i contingut. I no és una flor d’estiu, aquesta labor s’emmarca en la col·lecció Arts du livre, un projecte de coedició entre la Imprimerie nationale Éditions i l’editorial Actes Sud adreçada als amants de la història i la cultura del llibre i de la impremta, el que els francesos solen anomenar «les métiers du livre». La col·lecció s’adreça a un ventall ampli, que aplega els aficionats, els lectors il·lustrats, estetes, els historiadors i els professionals consolidats.
No és d’estranyar que darrere d’aquest projecte de coedició hi hagi la Imprimerie nationale, hereva històrica de la impremta creada el 1538 amb privilegi reial. Les edicions de la Imprimerie nationale són conegudes per disposar de recursos que asseguren una voluntat d’alta qualitat tècnica a través de la tipografia i del disseny, amb utilització de fonts històriques, però sense falses antiguitats, amb voluntat innovadora i materials de qualitat; els diferents tipus de papers utilitzats a D'encre et de papier són sorprenentment resistents i alhora bells, funcionalment molt eficients, i amb una enquadernació que s’apropa a la qualitat del llibre d’artista. Finalment, les reproduccions de les obres, que il·lustren a tota plana i a color exemplars conservats en biblioteques patrimonials, són una labor superior i un complement ideal.
L’editorial Actes Sud n’assegura una distribució eficaç a les llibreries i a les xarxes de distribució franceses i internacionals. Per a qui no estigui familiaritzat amb l’edició francesa, caldrà assenyalar que Actes Sud és una anomalia editorial, una important casa editora situada fora de París, de fet molt allunyada, a Arle, en una petita població veïna de la Camarga. En un sistema editorial hipercentralitzat com el francès, víctima d’una centralització excessiva editorial que, com s’explica a l’obra, ve de molt lluny, Actes Sud és una excepcionalitat meritòria.
El llibre s’organitza en tres grans blocs, amb sengles títols, corresponents a tres períodes cronològics evidents. El primer, «Le livre expérimenté» (El llibre experimentat), autoria d’Olivier Deloignon, que abasta des del segle VIII fins al XVI. El segon, «Le livre contrôlé» (El llibre controlat), de Jean-Marc Chatelain, que s’ocupa dels segles XVII i XVIII. I el tercer i últim capítol, «Le livre apprivoisé» (El llibre domesticat), de Jean-Yves Mollier, que s’ocupa del segle XIX fins als nostres dies i l’aparició del llibre electrònic.
Aquest ordre, aquesta segmentació, està molt ben justificada i delimitada per l’ús d’aquesta anàlisi històrica de l’imprès i la lectura a la qual ens hem referit al principi. Una combinació de la tecnologia, les reglamentacions civils i eclesiàstiques, les evolucions dels models de negoci i els canvis en el consum cultural, que en són causa i conseqüència alhora, i que donen una idea clara del que ha estat i és el llibre des de les seves primeres formulacions tècniques, a l’Extrem Orient del segle VIII, fins al complex sistema cultural en el qual s’ha convertit, i que ha esdevingut estructura íntima de la cultura occidental. Perquè si parlem de la història del llibre imprès, i malgrat aquest origen oriental, estem parlant del llibre imprès europeu i més particularment, en el llibre de Deloignon, Chatelain i Mollier, de la història del llibre a França. Analitzem-ho amb una mica més de detall.
La primera part, «Le livre expérimenté», és la llarga història de les solucions tècniques per a la reproducció mecànica d’impresos, de textos i d’imatges, que xinesos, coreans i d’altres poblacions dels sud-est asiàtic, que experimenten al llarg de quasi vuit-cents anys de provatures de solucions tècniques i, no en direm errors, però que no van tenir continuïtat o èxit en aquells segles i latituds. Aquests textos budistes i confucianistes, les imatges, els naips o el paper moneda es desplacen lentament cap a l’oest, damunt de les caravanes de les rutes de la seda, i tot passant pel fil conductor islàmic necessari arriben a Europa, a principis del segle XIII, però sense saber-se a Occident reproduir-ne la tècnica. No serà sinó després d’experimentar amb xilografies durant la primera meitat del segle XIV, que es resoldrà com una mena d’epifania tecnològica de la mà de Gutenberg i els seus socis renans, amb la invenció de la impremta de tipus mòbils. Entre 1452 i 1454 imprimiran la primera obra gràcies a aquesta nova tecnologia, la Bíblia anomenada de les 42 línies, i aquest fet es convertirà en un d’aquells «moments estel·lars de la humanitat».
Olivier Deloignon relata amb una documentació abundosa tota aquesta peripècia tecnològica i de desplaçament cap a l’oest de manera impecable, endreçada i comprensible. Són molts els inicis de tecnologies previs, en diversos segles i punts geogràfics. Ordena les peces d’una història tecnològica tot recuperant l’arqueologia tecnològica de l’imprès a través de fonts xineses, coreanes, uigurs, àrabs... fins arribar a les alemanyes, per dedicar la part més important del capítol a descriure les innovacions d’aquests llibres incunables, de com, després d’uns anys incubant aquesta nova tecnologia secreta, endogàmica, a la ciutat de Magúncia, l’assalt i setge a la ciutat, el 1462, fa disseminar la tecnologia cap a totes les direccions, en especial les ciutats de l’Imperi Germànic, França, els cantons suïssos i Itàlia. La impremta, en els seus primers passos, però, és un coneixement dominat per renans i alsacians, i d’altres alemanys del sud i l’oest, que la guerra, primer, i les possibilitats de negoci, després, fan que s’escampi per tot Europa. Per exemple, entre 1465 i 1474, arriben 64 tipògrafs alemanys a Itàlia, per set de francesos, tres flamencs, un holandès i un suís.
En aquests primers compassos del llibre incunable, fins a 150 ciutats europees acolliran una impremta durant el segle XV, i les ciutats que concentraran nuclis d’edició són Venècia, Estrasburg, Roma, París, Colònia i Basilea. I les fires de Frankfurt i Lió esdevenen referència en la venda d’aquesta producció primera.
La producció mecanitzada permet que el 1472, tot just vint anys després de la seva aparició, la producció de pàgines impreses supera les manuscrites, i a partir de 1480, la tipografia ha reemplaçat en gran part la còpia manual per a la producció de llibres, ha esdevingut el major vector de comunicació intel·lectual a Europa. També a partir d’aquest decenni, 1481, apareixen els primers llibres il·lustrats, que representaran el 10-15 % de les edicions incunables conegudes; més endavant hi entrarà la policromia. La producció vol respondre al desig del consumidor per evitar les inversions sense retorn, amb estocs sense vendre.
El negoci de la impremta esdevé un laboratori de noves pràctiques i tecnologies. Aquest canvi de paradigma va acompanyat d’una institucionalització i de l’aparició d’una certa endogàmia en l’activitat, la transmissió de l’ofici i la impremta als fills o a d’altres impressors-llibreters. Les diversificacions de l’oferta, les associacions amb d’altres confrares a l’hora de compartir riscos i beneficis, les definicions dels oficis associats, com els de revenedor, de relligador, etc.
No és sorprenent que la Bíblia hagi estat el primer de tots els llibres impresos; aquest és un negoci, el de la impremta, que coincideix en el temps amb l’aparició de moviments de renovació religiosa, encara embrionaris i no rupturistes, en els quals la lectura dels textos sagrats és encoratjada. Abans de 1500, apareixen 11 edicions en alt alemany, 3 en baix alemany, 12 en italià, 3 en francès, 2 en txec i 1 en català (condemnada ben aviat).
El segle XVI, amb la irrupció de la Reforma, veurà una abundància d’impressions de bíblies protestants, sovint amb il·lustracions. I com ja ha estat dit, tots els fets són entrellaçats: el Protestantisme durà de retruc una alfabetització major entre els fidels de les esglésies reformades, la normalització de llengües com ara l’alemany i un dinamisme major en la indústria editorial... La Contrareforma donarà lloc a dinàmiques diferents, com la prohibició de les llengües vernacles en els textos sagrats. De fet, el llatí és llengua omnipresent i franca, no només en l’àmbit religiós, però cedeix terreny a poc a poc a les llengües vernacles, sobretot per a la reflexió intel·lectual, com és el cas del francès. A finals de la dècada de 1550, la producció en francès supera la que es fa en llatí.
També la recuperació de la cultura clàssica, grega i llatina, l’Humanisme, es desenvolupa a principis d’aquest segle XVI amb editors erudits a Itàlia (Wendelinus d’Espira o Aldo Manuzio) i França (Estienne el Vell, Josse Bade o Simon de Colines), especialment. Aquest fet enllaça amb la idea de recuperar la tipografia «romana», la utilització de tipografies «à tendance romaine» tant en textos llatins com en llengües vernacles. Amb aquesta opció, l’edició es vol allunyar del món medieval i apropar-se a una certa idea de retrobament amb els temps clàssics. Curiosament, i com a conseqüència d’aquesta preferència, més endavant i en terres germàniques, aquestes tipografies seran rebudes com a «papistes» i aquest fet reforçarà l’ús de la Fraktur, la lletra gòtica, en la impressió en llengua alemanya.
Aquesta romanització i civilització del llibre adopta també una dimensió política, el llibre com a forma simbòlica en la seva forma i en el seu contingut de lloar els monarques i sobirans, però també com a eina de normalització de les llengües, de les llengües al servei d’un projecte polític i cultural, com és el francès per als Valois; en la fe i l’Imperi, en el cas dels Habsburg. I a partir de les guerres de religió a Europa i la Contrareforma, una divisió clara i nítida entre les capitals d’edició catòliques, París i Lió, i les places protestants, Basilea, Estrasburg i Ginebra, on es produeixen els «mals llibres» o, en francès, els «livres mal sentant». L’aparició dels índexs dels llibres prohibits, fins i tot abans de les instruccions de Trento, tenen en el peu d’impremta una primera divisió entre llibres bons i dolents. Hem de pensar que el Concili Tridentí en serà el colofó, però tot va començar molt abans, amb les persecucions de les heterodòxies medievals, amb les facultats de Teologia de París i Lovaina exercint de jutges en temes de fe, amb el Concili del Laterà de 1512, etc. Bisbes i dominicans feia molts anys que treballaven en el control de l’ortodòxia de la fe.
Tal i com apunta Deloignon, el laboratori que havia estat el taller tipogràfic des de la fi del segle XV, amb un impressor-llibreter erudit, curiós de noves idees, es converteix, llevat de rares excepcions, en un lloc sobre el qual s’aplica un control minuciós sobre el contingut dels llibres i sobre els seus creadors: una factoria on s’executa una impressió entre obligacions legals, prohibicions i necessitats financeres i comercials. L’antic règim tipogràfic remata així i en aquest temps la seva ordenació i el llibre passa a ser objecte de reprovació i censura.
Per evitar allargar-nos massa en aquest punt, direm que la descripció de tota aquesta història de les interdiccions i persecucions que tant fascina –però que tant de mal i de dolor ha provocat– està minuciosament descrita i documentada per l’autor, amb edicions i prohibicions de noms d’editors i de noms d’autors, entre els quals destaca Luter, però no només. Al segle XVI, 1.946 autors són inscrits en els diferents índexs de llibres prohibits. D'aquests, 535 són censurats per una o més obres, mentre que altres, com l'heresiarca principal, són prohibits per la totalitat de la seva obra. També alguns editors de Basilea, Estrasburg, Wittemberg o Zúric, són especialment perseguits. Alguns editors, fins i tot, han fugit de terres catòliques per instal·lar-se en llocs segurs, com ara Amsterdam, Ginebra o Leiden, per seguir abastint de material prohibit el mercat francòfon. En tornarem a parlar durant el segle XVIII.
I, evidentment, no només és l’Església o les esglésies, que també les reformades persegueixen, sinó que el poder reial perquisiciona, però en una ocasió i a la llarga amb un efecte colateral positiu. Francesc I, a la ciutat aleshores protestant de Montpeller, promulga el 28 de desembre de 1537 l’edicte que obliga tots els impressors a entregar un exemplar de les obres que produeixin a la Biblioteca Reial. Això és, la prefiguració del dipòsit legal que serà a la base de la creació de les col·leccions bibliogràfiques nacionals, de les biblioteques reials i després nacionals. Un altre Valois, Enric II, ampliarà el 1547 aquestes disposicions orientades a la vigilància, amb la imposició de la censura prèvia en les obres religioses i l’obligatorietat, com també faran els índexs, d’indicar sempre autor, lloc d’edició i nom de l’impressor. Finalment, Carles IX, seguint el model de Felip II d’Espanya, imposa el privilegi reial el 1562, establint un control total sobre la publicació, l’obligació a la censura prèvia de tots els llibres, sota pena de ser penjats a la forca, poca broma. Una censura i un privilegi, a vegades a meitat de camí entre la persecució criminal i la recerca de la qualitat literària, que ha d’arribar fins la Revolució Francesa, sense acabar mai de ser erradicada, amb anades i tornades, ho veurem més endavant.
No tot són persecucions i males notícies, aquest segle XVI també duu el floriment d’una edició de qualitat, de filosofia, científica, filològica i plurilingüe, s’assenyalen i destaquen per exemple, les edicions d’Aristòtil, de Paracels, de les bíblies d’Alcalà, en temps de Carles I, i d’Anvers, en temps de Felip II, en el taller de l’arxitipògraf, Cristophe Plantin. A més del llatí i les llengües vernacles, les llengües com l’hebreu, el caldeu, el grec i l’àrab també reben l’atenció dels impressors.
El capítol de Deloignon es tanca amb les paraules de Michel de Montaigne en l'assaig «Dels tres comerços», del llibre III dels Assaigs, on l’autor descriu el valor de la lectura com un refugi personal i una font inesgotable de saviesa i companyia, una activitat instructiva, un plaer personal que li permet allunyar-se de les preocupacions quotidianes. El llibre imprès, com a lectura accessible, en aquest poc més d’un segle de vida, havia esdevingut la medul·la, el moll de l’os d’una societat culta.
El segon capítol de l’obra que ressenyem, titulat «Le livre contrôlé», explora l’essència de la història del llibre durant els segles XVII i XVIII, centrant-se en l’antic règim de l’edició, controlada per la religió, la corona i, finalment, per l’estructura patrícia dels impressors, amos d’unes activitats industrials i de comerç que ostentaven per a ús propi i continuïtat dels seus. Aquesta configuració, determinada per raons econòmiques i jurídico-polítiques, es caracteritza per un ordre econòmic i social molt desigual, on no importa tant el saber fer o el domini de la tecnologia com posseir el capital i el privilegi de l’edició, dels «mestres» que, com a monopoli d’explotació comercial, detenten la producció i, com a conseqüència exploten, fins i tot es pot dir que tiranitzen, els treballadors a sou, impedits per les «corporacions» de formar i crear nous negocis.
Si el primer capítol ofereix una visió més universal, començant a Orient i arribant a Occident amb un focus en l’edició en francès, el segon capítol de D'encre et de papier se centra més específicament en la història de l’imprès a França. No cal abandonar la lectura per aquest motiu, ja que moltes històries són extrapolables, i es fan referències a d’altres països. L’autor del capítol, Jean-Marc Chatelain, aconsegueix recollir tota la palpitació d’un món que com més va, més convuls es presenta. Si, al principi d’aquest període, Venècia, París, Lió, Basilea i Anvers són els principals centres de producció, la pesta i la crisi fan que Venècia passi el testimoni a Roma, i que Lió cedeixi, d’una banda, terreny a París, víctima del conegut centralisme administratiu francès, força centrípet, absorbint gran part de l’activitat del país, i de l’altra, a Ginebra, a causa de l’èxode d’editors protestants que fugen a la Romandia abans i a partir de la revocació de l’Edicte de Nantes. Lió no desapareix completament; segueix sent un important centre d’edició en Dret, amb grans editors com els Cardon, encara actius. De la mateixa manera, d’Anvers es produeix un moviment similar cap a Leiden, Lovaina i altres ciutats dels Països Baixos, com Amsterdam, Rotterdam, la Haia i Utrecht.
En el cas de les tirades, que des del segle XV fins al XVIII oscil·len entre 500 i 2.000 exemplars, no hi ha canvis significatius, el consum resta encara limitat en nombre de compradors i molt dependent dels poders que encarreguen i consumeixen una mena de productes, el poder reial, els parlaments, els poders locals, l’Església i en particular els ordes religiosos, i les universitats i les acadèmies. Al llarg d’aquest període apareixeran nous models d’impresos i de models de negoci, com les gazettes, les revistes científiques, els diaris, la subscripció i projectes editorials de major volum, com l’Encyclopédie i el cas de l’editor Charles-Joseph Panckoucke, cap a 1770, i que presagiaran noves formes editorials, tecnològiques, financeres i comercials. En veurem alguns en detall.
Una de les primeres novetats comercials serà l’intercanvi de llibres entre impressors, això és, a partir de la segona meitat del XVI i fins a finals del XVIII, en el marc de les fires del llibre, es realitza el bescanvi d’impresos sense transacció financera. Aquestes fires del llibre, amb l'ascens de la publicació en llengües vernacles i la disminució de la producció en llatí, deixen de ser internacionals com ho eren durant el Renaixement, i es tornen més locals, centrades en la producció en una sola llengua.
Ja s’ha comentat que Carles IX, prenent el model de Felip II, havia imposat el privilegi reial el 1562, això és, la censura prèvia; el 1635, el canceller i Garde des Sceaux (equivalent en l’Antic Règim a un ministre de Justícia), Pierre Séguier, organitza un sistema de consultes amb persones fidels sobre la idoneïtat dels textos a publicar, no només pel que fa al seu missatge de dissens, sinó també i com a element interessant, per la seva qualitat, l’exactitud i la bellesa. Un llibre de matemàtica havia de poder ser avaluat per la correcció dels càlculs, una obra d’història per la veracitat de les afirmacions i una obra literària per la qualitat. Apareix en aquest cas una figura de censor que s’apropa més a la del crític.
Però, com hem dit, són temps convulsos, on es necessita un control major del privilegi. El juny de 1639, una decisió del Consell d’Estat ve a reforçar la coneguda unió de mutus interessos entre el poder reial, l’Església i els impressors. Aquests últims vetllaran per tal que no sigui publicat cap imprès en contra de la religió ni l’Estat, ni dels seus ministres. De fet, les grans empreses amb moltes premses i molt a perdre no són una gran preocupació. El que realment és temible és el petit tipògraf, amb una sola màquina, el «franctirador». Així les coses, la llei obliga a tenir com a mínim tres màquines i a concentrar la producció en les principals artèries del Barri Llatí. D’altres legislacions posteriors reforcen aquesta política de numerus clausus i afavoreixen l’edició parisenca en detriment d’altres províncies. El sistema establert entre el poder reial i els impressors, que busca assegurar l’absència de llibres sediciosos i libels, farà que, quan arribi la Revolució, la corporació d’impressors sigui una de les primeres estructures desmantellades, com bé va documentar Robert Darnton en els seus estudis.
Abans que això arribi, aquest sistema basat en l’ajuda mútua entre el poder i els grans impressors patirà esquerdes i provocarà l’aparició i el floriment d’un mercat paral·lel i clandestí, pròsper i bandejat del privilegi reial, impossible com està el poder de supervisar una producció que, des de l’abstracció i l’interès, pretenia controlar en absolut. Així les coses, la solució passa per, el 1701, la Direcció de la Llibreria, una institució recentment creada, estableix tres grans categories de permisos d’impressió lliurats per la Cancelleria: el privilegi reial general, que permet publicar un llibre prèviament revisat i censurat, i distribuir-lo sota la forma de monopoli en tot el territori; el privilegi local, que permet l’usdefruit del monopoli en un territori delimitat, i el permís subaltern o de policia, local i sense privilegi.
I quins gèneres són els que es publiquen, més enllà dels citats de religió, literatura i ciència? Un dels gèneres destacats són els anomenats «llibres d’aparat», que posen de manifest la grandesa de la monarquia i el país a través de formats i portades dissenyats per imitar grans façanes neoclàssiques, un art en el qual destaca la Imprimerie royale, antecessora, com s’ha explicat abans, de la Imprimerie nationale. També apareixen les anomenades bibliothèques bleues, es tracta de llibres produïts a un cost menor, per un preu de venda també més baix, això és gràcies a una pràctica de reciclatge de fons tradicional i a l’ús de tipografia feta servir i en ocasions heteròclites, amb gravats en fusta, també reutilitzats. Com diu Chatelain, les bibliothèques bleues són la cuina tipogràfica feta a base de restes.
També es fa menció dels pliegos de cordel, un gènere menor típicament espanyol, produïts especialment a Sevilla, València i Barcelona, on sovintegen les cobles, els romanços de cec, les nadales, els almanacs...
Una altra novetat important, també fronterera amb la impressió de llibres, és l’aparició de les gazettes a principi del segle XVII, que no s’ha de confondre exactament amb un diari, però que sí que en són en part els seus predecessors. I també de les primeres revistes, simultàniament a París i Londres, el 1665, apareixen el Journal des sçavants i les Philosophical transactions. Aquest fet obrirà una via editorial per a revistes científiques i divulgatives a tota Europa: als Països Baixos, Alemanya, Itàlia... En aquestes revistes comencen a aparèixer rúbriques amb comentaris sobre les novetats bibliogràfiques.
Una de les parts del capítol es dedica a «l’art de piratejar», la falsificació del llibre i el llibre clandestí, amb una profusió de dades i imatges de llibres amb autors i peus d’impremta falsos. Aquí s’hi barregen, sense perdre la claredat en l’exposició, els llibres que pel seu contingut els editors sabien que no aconseguirien mai el privilegi, i que sense aquest segell de qualitat i de lliure circulació, apareixien sota noms inventats, amb peus d’impremta falsos, en ocasions ben còmics. Obres que sota protecció d’edició no tenien permís de ser reproduïdes, literatura de segona, libels polítics, autèntiques injúries personals, llibres sota l’etiqueta de «literatura filosòfica» que tant podien englobar filosofia com literatura eròtica tractant temes de pensament, literatura pornogràfica, etc.
Com es desprèn de les memòries sobre la pirateria de l’època, com per exemple una d’adreçada al canceller de Pontchartrain, de 1702, de la qual es desprèn que la centralització abusiva del poder reial en benefici de l’edició feta a París provoca que alguns editors de províncies, tractats injustament així, es llencin a la contrafacció com a resposta. Avinyó, Caen i Grenoble publiquen una bona colla d’aquestes a França; Ginebra, Lausana, Berna, Neuchâtel, Lieja, Amsterdam o Londres, fora de l’Hexàgon. Sovint la fórmula «jouxte la copie imprimée à Paris» al peu d’impremta, juntament amb el nom d’una població dels Països Baixos o Alemanya, indicava que el llibre es produïa de manera il·legal, i sol evidenciar una sort de «Made in China» per als grans autors i els millors títols impresos al marge de la legalitat. Un autèntic maldecap per als autors, els editors i les autoritats que veuen que una legislació que garanteix uns drets de manera arbitrària i un control estricte i absolut sobre el dissens provoquen un enorme mercat paral·lel del llibre dels segles XVII i XVIII.
Una de les formes que s’emprarà per resoldre en part aquesta problemàtica, ni de bon tros en la seva totalitat, serà que a partir de 1709 apareixen els anomenats «permisos tàcits», una forma de contemporitzar amb una realitat incòmoda i tossuda. S’accepta que hi ha obres que es produeixen fora del sistema, però sense obrir la màniga ni concedir el privilegi reial. El text del privilegi no apareixerà mai en el llibre; aquest permís tàcit es formalitza a la Direcció de la Llibreria, tot enregistrant-lo en els arxius, el llibre rep una garantia negativa, l’Estat no emprendrà cap persecució contra els seus autors.
A aquesta primera fórmula del permís tàcit se n’hi afegeix una altra que consisteix a indicar una doble adreça en el peu d’impremta, amb una adreça falsa a l’estranger on se suposa que s’ha imprès l’obra, i una adreça real a França on es comercialitza. Aquesta pràctica té lloc, sobretot, en la segona meitat del segle XVIII, en temps de Malesherbes com a director de la Llibreria, i sota el Garde des Sceaux Turgot. Potser no cal recordar que Malesherbes és l’autor de la Mémoire sur la librairie i de la Mémoire sur la liberté de la presse, i sí, la parada de metro, també.
El cas de l’Encyclopédie serveix d’exemple per entendre aquesta complexitat, aquest estira i arronsa entre la Corona, l’Església, la Direcció de Llibreria i el món del llibre; on el poder persegueix alhora que protegeix. Després d’obtenir el privilegi reial, el 1751, i després d’haver publicats vuit volums a París, el 1759 i per pressions entre d’altres dels jesuïtes, se suspèn el privilegi i l’obra se seguirà editant a Neuchâtel, a Suïssa. Segons la filla de Malesherbes, el mateix director de Llibreria va advertir a Diderot sobre la persecució que patiria i que calia posar ràpidament en lloc segur els materials de l’Encyclopédie. El millor lloc on amagar tot plegat va ser a casa del mateix Malesherbes, on ningú sospitaria buscar.
La línia de pensament de Malesherbes basada en el principi de realitat suggereix que cal ser tolerants per evitar l’arbitrarietat de la llei, acceptant petits abusos per evitar-ne de més grans, la intransigència de la llei acaba impossibilitant-ne la seva aplicació. I aquesta línia serà la que recolliran els edictes sobre la llibreria, el 1777, del successor com a Garde des Sceaux de Turgot, Hue de Miromesnil, per intentar posar fi a l’allau editorial de la falsificació, a aquest colossal mercat paral·lel que encara avui és observable en les llibreries de vell. Per tal d’acabar amb el problema d’arrel, Miromesnil va trencar amb l’afavoriment de l’edició parisenca sobre la resta de places editorials que durava feia més de segle i mig. Les llibreries de París, és clar, van fer tota mena de demostracions grandiloqüents, de pressions sense fi, per tornar al tracte desigual que els afavoria... La cançó ens és familiar. L’empresa de Miromesnil, sí, també avinguda i parada de metro, no va tenir prou recorregut per saber quin benefici hagués pogut produir, l’ensulsiada de l’edifici de l’Antic Règim el 1789 que es va endur tot.
No volem allargar més el resum d’aquest capítol ric i molt documentat de Jean-Marc Chatelain, excel·lent en el contingut i apassionant en el recorregut. Enmig de totes les convulsions possibles, del final convuls de l’Antic Règim, el llibre en la segona meitat del segle XVIII és el llibre de l’edat d’or de la raó, amb una decidida voluntat de bellesa, amb la renovació d’estil, una renovació que té les seves arrels en les produccions elzevirianes de clàssics llatins del segle precedent. Les tipografies netes i els dissenys clars permeten reduir l’espai d’impressió sense afectar la llegibilitat. És el moment de l’Encyclopédie i de l’editor Panckoucke, que seguirà en actiu passada la Revolució, però temem abusar de la paciència dels lectors i que ja no quedi ningú llegint aquestes línies.
El tercer i últim capítol, «Le livre apprivoisé», de Jean-Yves Mollier, s’ocupa del segle XIX fins als nostres dies. Probablement, aquests són els moments històrics amb els canvis més significatius en el món de l’edició. D’una artesania de la impressió que s’havia mantingut durant tres segles de manera bastant similar tecnològicament, socialment i comercialment, es dona pas a una autèntica indústria de l’edició. Aquesta història està explicada sobretot i cada vegada més, en clau francesa.
Diversos elements hi tenen rellevància, en citem alguns dels més evidents: la transformació d’una activitat artesanal, cert basada en la reproducció, en una indústria capaç d’accelerar els processos de producció fins a uns nombres d’unitats insospitats alguns anys abans. El llibre de religió ja no és l’àmbit privilegiat, la ciència i la literatura li han furtat la preeminència. La caiguda de l’Antic Règim de manera desigual –per països i en el temps–, però històricament imparable va afavorint la implantació de noves lleis d’educació, com les de Jules Ferry de 1881, socialment més amples que duen a una certa democratització de la lectura, a una massa de població més important que es converteix així i de manera natural en audiència potencial; ja no són l’Església, les universitats i la noblesa el topall; el coll d’ampolla s’acaba, el públic s’eixampla. I aquesta demanda en creixement exigeix noves matèries primeres, per exemple, el paper fet a partir de draps ja no bastarà, i d’aquí la invenció necessària del paper d’origen vegetal per poder respondre a les necessitats de les editorials, però també dels diaris i revistes. Invencions com les de Hippolyte Marinoni, que permeten imprimir recto i verso i, poc més tard, la quadricromia. La generalització de la litografia, primer, la cromolitografia i el fotogravat, etc.
I en l’àmbit del negoci, també hi ha canvis: l’aparició de la figura de l’editor, poc abans de la Revolució Francesa, com és el cas de l’esmentat Panckoucke, que més enllà d’impressor i llibreter es converteix en difusor a gran escala, amb la contractació a gran escala d’autors capaços de respondre a les demandes del mercat. Un editor que intueix que el mercat demana o pot estar interessat en publicacions il·lustrades, en obres de coneixement i en obres de referència, sovint per subscripció, en novel·les i novel·letes, en literatura de quiosc o de tren, en col·leccions i sèries, en manuals escolars, en tractats, codis i manuals professionals, en llibres infantils i juvenils, i un llarg etcètera de categories. Noms com Lévy, Hachette, Larousse, Armand Colin, Flammarion, Quillet són només una petita mostra, però no podem arribar a detallar tots els noms que Mollier, de manera amena i erudita, enumera i descriu.
Aquesta ampliació de públics, aquesta entrada d’aire fresc, arran de la Revolució Francesa, podria fer pensar algú que vindria de la mà de l’abolició de tota censura prèvia; no és aquest el cas. Els mateixos revolucionaris, després d’haver lluitat contra persecució de les idees i de la premsa, ben poc més tard corren també a imposar la vigilància, tal com ho faran més endavant i en ocasions de manera severíssima, l’Imperi o els Borbons de trista memòria, Lluís XVIII i Carles X, les monarquies constitucionals, el Segon Imperi, la III República, etc. Una de les formes de control és l’exigència per part de les autoritats del Ministeri de l’Interior d’un registre dels editors, amb uns numerus clausus, la presentació d’un certificat de bons costums, entrevista, jurament de la Constitució davant el sursumcorda... (Com a curiositat, un sistema similar de registre d’editorials per al control de la producció serà implementat pel ministre d’Informació i Turisme del Franquisme, Manuel Fraga, en la Llei de Premsa i Impremta de 1966.) La censura és un element present durant tot el segle XIX i començament del XX, els periodistes, escriptors la representen sota la forma de «Madame Anastasie».
Aquest tsunami editorial provoca també el terror entre els ordes i els eclesiàstics que havien tingut el llibre controlat durant tres segles, i hi responen amb la creació de col·leccions de bones obres, com per exemple els jesuïtes a Bordeus el 1820, que han de competir amb aquesta allau de literatura de tota mena, i la resta d’editorials de l’àmbit catòlic, com per exemple: Mame, Lefort, Périsse i Barbou. I tota la bibliografia catòlica sobre recomanacions de lectures bones i dolentes, un gènere literari ell mateix.
Arribat el segle XX, cal destacar una novetat important, la popularització –no en podem parlar com a invenció– del llibre de butxaca, el famós livre de poche, encara avui omnipresent, Mollier presenta la genealogia completa fins a l’estat de la qüestió en l’actualitat. I en contraposició, la història de la Bibliothèque de la Pléiade, fundada per un immigrant rus, el 1923, Jacques Schiffrin, i que de la mà de Gallimard esdevindrà una estructura cultural i literària de ple dret, amb la seva presentació inconfusible, que inclou paper bíblia, la tipografia Garamond i les enquadernacions en cuir i daurades, juntament amb una acurada edició crítica. Una biblioteca que esdevé una marca de selecció social, més enllà del triomf econòmic.
Còmics, llibres per a infants, llibres de bibliofília i fins els llibres electrònics seran temes d’interès i desenvolupats per l’autor del capítol a bastament i de manera documentada i ben il·lustrada; però ens hem excedit, en molt, la voluntat de fer un repàs a aquesta Histoire du livre imprimé, una història tan extensa que representa en si mateixa la nostra història cultural, però en la qual correm el risc d’acabar ara i aquí com el personatge de Borges, Funes el memorioso.
El llibre D'encre et de papier de Mollier, Chatelain i Deloignon és extraordinari tant en la presentació com en el contingut, i és probablement una de les millors obres sobre la història del llibre publicada en els últims anys. I prou.
Director de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari