Diccionari, llista, cànon?

Tuohy, Andy (il·lustracions); Taggart, Caroline (textos). A to Z great modern writers. London: Cassell, 2017. 224 p. ISBN 978-1-84403-913-5. 19,25 €.

Amb un títol com aquest, què ofereix el llibre? Té aparença de diccionari, i ja se sap que els diccionaris solen contenir molta informació; però no ho és, perquè no té cap pretensió de recollir els noms de tots els escriptors moderns, només en recull uns quants, els grans; una restricció que obliga a veure el sumari com una llista, una altra llista, que, és clar, ara que encara està de moda el terme, pren l’aspecte d’un cànon.

En efecte, aquest llibre presenta, en una llista ordenada alfabèticament, els grans escriptors moderns. S’haurien pogut qualificar dels millors, dels imprescindibles o una cosa així, amb la qual cosa hauria palesat encara més la condició de cànon (no pas el cànon, preciso), però s’ha triat un adjectiu elogiós que potser no fa notar tant que hi ha un munt d’escriptors de vàlua exclosos de la tria. Segurament els autors no pretenien proposar un cànon, precisament un cànon, però això és, al capdavall, el que han acabat fent. Ara, si per cànon se sol entendre una selecció, una llista amb autoritat, que recull el bo i millor, quina autoritat o quin mèrit té la llista d’Andy Tuohy i Caroline Taggart? D’una banda, l’autoritat li vindria de la factura mateixa del llibre, eminentment visual, d’indiscutible amenitat, i de l’altra, de les raons amb què justifiquen la tria; naturalment, sempre que considerem que el recurs al visual i plàstic és l’adient per a la literatura i que ens convencin prou els arguments amb què es justifica la llista.

Cal dir, per començar, que el llibre forma part d’una col·lecció dissenyada pel mateix Andy Tuohy, de la qual han aparegut els volums dedicats a grans artistes moderns i a grans directors de cinema, tots dos publicats el 2015 (dels quals, el dedicat als artistes ha estat publicat en traducció per l’editorial Juventud aquest mateix 2017). És interessant saber que abans de fer el volum dels artistes, Tuohy va elaborar un pòster: Great modern artists A-Z (a la venda a la pàgina web de l’autor), amb vint-i-sis noms, que corresponen a l’alfabet (i, per casualitat, el nombre d’escriptors que selecciona H. Bloom per al seu cànon occidental), reproduït com a coberta del llibre, per al qual el nombre va augmentar fins a cinquanta-dos, en part per arribar a un nombre de pàgines que li donés un gruix suficient i, gairebé segur, per fer la selecció més representativa. Després dels volums dedicats a artistes i directors de cinema, la col·lecció inclou escriptors, però s’enfronta a un problema considerable: si directors de cinema i artistes fan de bon representar amb una selecció d’imatges, com representar els escriptors? Com els ha volgut representar Andy Tuohy, amb la col·laboració de Caroline Taggart (que ha redactat els textos)?

Si parlem de representació, cal preguntar-se com està fet el llibre i què el fa original. Com he dit, la fórmula és visual. Després del «Prefaci» d’Andy Tuohy, comença el diccionari pròpiament dit, organitzat en set seccions que s’obren cadascuna en pàgina senar amb un color i un motiu de fons diferent (extret del retrat d’un autor): A a C, D a F, G a K, L a N, O a R, S a T i U a Z. A cada escriptor li corresponen quatre pàgines, llevat dels sis que tanquen una de les seccions que acabo de mencionar, als quals els en toquen tres. Dins de cada entrada, a la pàgina parell (a l’esquerra), apareix el nom de l’escriptor, amb la inicial que forma part de l’alfabet destacada per la tipografia, la indicació del lloc d’origen i de les dates de naixement i mort (si s’escau), i el text, sempre de divuit línies, que continua a la pàgina parell o senar següent amb una extensió més o menys semblant. Els textos, com he dit, són obra de Caroline Taggart, escriptora i editora per compte propi (free lance com se sol dir avui), que ha fet un esforç seriós i en general aconseguit per oferir en un espai molt reduït, gairebé propi d’un diccionari, presentacions amenes i entusiastes, sempre entenedores (fins i tot hi ha un glossari per dissipar dubtes).

Els textos de Taggart són al capdavall l’equivalent escrit, un retrat amb la ploma, dels retrats de Tuohy: una interpretació de l’escriptor amb l’objectiu que el llegim. Taggart procura combinar vida i obra i tendeix a oferir una lectura temàtica que combina detalls biogràfics i síntesis del contingut de les obres, amb molt poques observacions tècniques o estilístiques, llevat de casos com James Joyce o William Faulkner, la dificultat d’una part de les obres dels quals és posada de manifest, i potser d’algun altre, com ara els obstacles que posa al lector Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino, o el narrador no fiable d’El bon soldat, de Ford Madox Ford. La barreja de vida i obra es fa molt densa sobretot en la presentació de personatges com Maya Angelou, Zora Neale Hurston, de vida bastant moguda, autores totes dues d’autobiografies de gran èxit al seu país, o també de James Baldwin o Francis Scott Fitzgerald; també donen molt de si les relacions entre vida i obra a Ernest Hemingway o Graham Greene, perquè van fer d’espies en un moment o altre, o en Virginia Woolf, de qui es destaca la reivindicació d’un espai per a la dona (i el neguit que provoca en la seva senyora Dalloway la festa d’aquella nit); la paranoia de Philip K. Dick té influència en la seva obra, l’experiència bèl·lica en Kurt Vonnegut, la depressió en Hermann Hesse, el Gulag en Aleksandr Soljenitsin. De Marcel Proust era inevitable seleccionar la famosa escena de la magdalena per evocar la feina de la memòria, essencial A la recerca del temps perdut, potser també evocar l’ambigu Tadzio de la memorable La mort a Venècia de Thomas Mann, l’enveja d’uns ulls blaus en la primera novel·la de Toni Morrison, l’entrada a la cambra de la minyona en Clarice Lispector, l’exili i la pèrdua en Vladimir Nabokov. Està ben presentat Samuel Beckett, amb una discreta imitació de la seva manera de dir, però no sé si calia posar tant d’èmfasi en la carta al pare de Franz Kafka, mai enviada.

Al peu de la mateixa pàgina, dins de requadres, hi ha dues seccions sobre fons de color: «Works to read» («Obres a llegir»), selecció de cinc obres (amb el títol sempre en anglès), i «Did you know?» («Ho sabies?»), en què s’expliquen amb brevetat anècdotes o curiositats més o menys interessants de l’escriptor. Entre les anècdotes s’explica, per exemple, que el manuscrit original de Things fall apart (Tot se’n va en orris, Barcelona: Edicions 62, 2000), la novel·la més famosa del nigerià Chinua Achebe, va anar de poc que es perdés a Londres a l’empresa que l’havia de mecanografiar; que Iris Murdoch no va poder acceptar una beca als EUA perquè no li van concedir el visat d’entrada a causa de la seva militància comunista; que Graham Greene va ser reclutat per l’espionatge britànic (l’MI6); que Kazuo Ishiguro va sortir amb cinc anys del Japó cap a Gran Bretanya i no hi va tornar fins trenta anys més tard, ja com a ciutadà britànic; o, una de les més sorprenents, que Kurt Vonnegut feia d’ell mateix en una pel·lícula, en la qual un personatge li demanava que li fes un treball sobre la seva obra per a una classe, però el professor el suspenia al·legant que no en tenia ni idea, de l’obra de Vonnegut. Més o menys divertides, són informacions que intenten atansar l’escriptor al lector però em temo que no ajuden gaire a comprendre’n l’obra ni tan sols la persona (més enllà de la paranoia de Philip K. Dick, clínicament demostrada, o de la d’Ernest Hemingway, potser no tan evident).

Ocupa sencera la pàgina de la dreta el retrat de l’escriptor, normalment presentat de cara, amb l’espai distribuït en tres seccions horitzontals, una per a la base (el tors) i dues per a la cara, sobre un fons amb motius geomètrics o al·legòrics d’una obra o d’una peculiaritat distintiva de l’autor. N’hi ha de prou suggestius, com les papallones de Vladimir Nabokov, lepidopteròleg de renom, les ales de les quals exhibeixen els colors de les banderes de la Rússia tsarista i dels Estats Units, el país en què va néixer i el país on es va exiliar i va tenir èxit com a escriptor; els narguils de l’egipcià Naguib Mahfouz; els insectes que dibuixen els perfils de Franz Kafka i Clarice Lispector, més figuratiu aquell i més abstracte aquest; la bandera sudista i la façana d’una mansió colonial en el de William Faulkner (fumant en pipa); o l’ocell engabiat que canta en el retrat de Maya Angelou (que evoca la seva autobiografia I know why the cage bird sings, traduït al castellà com Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado per Libros del Asteroide). La distribució de les altres dues pàgines no és tan fixa, perquè una d’elles la pot ocupar sencera la fotografia d’una coberta o de l’escriptor i a l’altra hi continua el text (no sempre de la mateixa extensió, però no superior a les 35 línies en total), acompanyat a vegades d’una fotografia (de l’escriptor, d’una coberta o, rarament, d’un manuscrit, com en Vladimir Nabokov i Marcel Proust) i sovint d’una brevíssima citació (sense indicar-ne mai la procedència).

Per exemple, l’entrada dedicada a Federico García Lorca conté un retrat típic: frontal, vestit amb americana, camisa i corbata, amb un fons de guitarres, combinant verd, ocre, vermell i negre; les obres són enumerades pel títol de la traducció anglesa (Romancero gitano i Poeta en Nueva York i tres obres de teatre: Bodas de sangre, Yerma i La casa de Bernarda Alba); l’anècdota és que Salvador Dalí va dibuixar escenografia i vestuari per a l’estrena de Mariana Pineda (1927) a Barcelona, i es destaca que l’amistat va durar fins l’assassinat del poeta i que una de les infermeres que atenien Dalí al seu llit de mort sosté que va morir dient el seu nom. De les dues pàgines següents, la parell es reparteix entre el text, una citació i la coberta de la traducció anglesa de Poeta en Nueva York, la senar l’ocupa sencera la coberta de la setena edició espanyola de Romancero gitano.

Més que no pas de cap autoritat acadèmica, l’atractiu del llibre vindria, doncs, de la presentació visual, del disseny. Però el llibre conté una tria d’autors, cinquanta-dos en concret, una llista que cal valorar amb atenció. Si hem de jutjar pel «Prefaci» (p. 6), signat per Andy Tuohy (amb l’autoretrat a la pàgina senar), la responsabilitat de la selecció no descansa només en ell, perquè explica que hi van intervenir la seva col·laboradora, Caroline Taggart, i l’editora Hannah Knowles. Un cop decidit que el nombre d’escriptors seria de cinquanta-dos, plegats van decidir que «modern» volia dir que «van destacar en el segle XX», un criteri d’una vaguetat modèlica. Quant a l’arc temporal, comprèn del més «vell», Marcel Proust, nascut el 1871, fins el més «jove», Kazuo Ishiguro, nascut el 1954, un contemporani podríem dir. El criteri exclou, per exemple, Thomas Hardy, Joseph Conrad i H. G. Wells, tots ells escriptors en anglès per si calia assenyalar-ho. Els responsables de la tria volien estar segurs que els escollits «had been around long enough», havien circulat, havien estat presents durant prou de temps, que tindrien una influència profunda i duradora, tant, que encara serien llegits dècades o segles a venir, una afirmació, més aviat un desig, agosarat, bastant arriscat. Amb aquest criteri, la influència (ara, què s’entén per influència?, l’èxit de públic, de crítica?, un gran premi?), han exclòs autors com Hilary Mantel (guanyadora dues vegades del Premi Booker, traduïda a Destino i L’Altra Editorial) o Alan Hollinghurst (també guanyador del Booker, traduït a Anagrama), una altra vegada escriptors en anglès, convençuts, però, que seran a la llista si surt una edició revisada del llibre al cap de deu anys. Potser sí, ves a saber. En fi, més criteris: la llista havia de ser tan «inclusiva» com fos possible en termes internacionals i de gènere, no hi havien de dominar els «homes blancs heterosexuals», ras i curt, calia que fos políticament correcta.

Tuohy està convençut que a la llista hi ha escriptors la presència dels quals ningú no discutirà, com ara Margaret Atwood, Albert Camus, James Joyce o John Updike, al costat d’altres més opinables. De fet, la tria ha estat condicionada, en part si més no, per l’interès gràfic dels personatges, és a dir, per si Tuohy en podia fer un bon retrat. Aquest seria el cas de Yukio Mishima i el seu vessant de samurai, escollit perquè representa millor el Japó que no Haruki Murakami. Ara, no han comptat només les possibilitats de fer el retrat interessant, també hi han intervingut les preferències personals: Philip K. Dick i Aleksandr Soljenitsin. Després d’afirmacions com aquestes, semblaria que la responsabilitat de la tria, és de Tuohy, però aquest s’apressa a compartir-la amb Taggart, amb qui es van entusiasmar per Zora Neale Hurston i Clarice Lispector. Tot i les descobertes, Tuohy no amaga la satisfacció que li ha produït adonar-se de com li són familiars molts dels autors seleccionats, com ara Ford Madox Ford, que va ser una lectura dels temps de l’escola. Després de precisar que la secció «Obres a llegir» només conté suggestions (reconeix que va ser difícil limitar a cinc el nombre en els casos de Gabriel García Márquez i Graham Greene), acaba desitjant que en la llista els lectors trobin «vells amics, passions oblidades i noves coneixences».

Calia concedir espai a la justificació de la tria de Tuohy abans de fer-ne una valoració que vagi més enllà de l’interès plàstic dels escriptors. Com ja sabem, n’ha seleccionat cinquanta-dos. Si fem percentatges, observarem que tretze són nord-americans (inclòs l’exiliat Vladimir Nabokov), un 25 % del total; dotze més són britànics (incloent-hi Salman Rushdie i Kazuo Ishiguro), un 23 %, i quatre més, irlandesos, un 7,7 %; sumats aquests percentatges donen un 55,7 %, més de la meitat del total. Però si hi afegim tots els escriptors que fan servir l’anglès com a llengua de la seva obra, amb independència del país d’origen, als vint-i-nou que ja hem comptat cal sumar-ne cinc més, la qual cosa fa pujar a trenta-quatre el nombre d’escriptors en anglès, un 65,4 %, un percentatge que desequilibra el conjunt de manera evident. El 34,6 % que resta es distribueix així: cinc escriptors en llengua alemanya (no tots d’Alemanya), un 9,6 %; quatre en francès, un 7,6 %; tres en llengua espanyola, un 5,8 %; i un per a Itàlia, Rússia, Brasil, Egipte, Xina i Japó respectivament, l’11,5 % en conjunt, però un 1,9 % del total en cada cas. Si fem un altre percentatge, el de països occidentals en relació als que no ho són, el resultat és francament escandalós: Nigèria, Egipte, Japó, Índia i Xina, un 9,6 % del total (i en dos casos, al damunt, els escriptors usen l’anglès). És cert que la selecció és internacional, però els desequilibris són palesos no solament entre l’anglès i les altres llengües europees o de l’Amèrica Llatina, sinó també entre les literatures que podem adscriure a la cultura occidental i la resta (i fins i tot en alguns d’aquests casos convindria examinar si els escriptors no s’han occidentalitzat).

Pel que fa a la correcció política, dels cinquanta-dos escriptors, onze són dones, el 21 % del total, encara no una quarta part; finalment, si es valora el percentatge de pertinença ètnica, la proporció vindria a ser d’un 78 % aproximadament d’individus de raça blanca, però com que és un aspecte delicat, convindria matisar-lo molt. Un últim criteri, aquest estrictament literari: el gènere que conreen els escriptors. En la llista només hi ha tres poetes: T. S. Eliot (crític de gran influència), F. García Lorca i D. Thomas, tots tres també dramaturgs amb desigual fortuna; també és dramaturg Samuel Beckett encara que va escriure novel·la amb un èxit moderat; és a dir, el gènere que practiquen la major part d’escriptors de la llista és la narrativa (novel·la i conte). En resum, la selecció és clarament anglocèntrica, descaradament occidental (més que no eurocèntrica), decantada cap a la narrativa i, tot i els esforços, no arriba a ser políticament correcta, si és que calia que ho fos o podia ser-ho.

Ara toca preguntar si el llibre aconsegueix l’objectiu proposat: engrescar el possible lector perquè llegeixi els autors seleccionats. Suposant que el llibre fos publicat en traducció, aleshores caldria sospesar si la selecció és adequada per al públic local. Admetent que la selecció pot fer descobrir escriptors que mereixen ser llegits, que és positiu eixamplar l’horitzó lingüístic i cultural, no podem deixar de prendre en consideració com és d’esbiaixada per més que pretén ser internacional. Ara, si ens limitem al que se sol anomenar el lector comú, de fora o d’aquí, la presentació visual del llibre segurament l’atraurà i li farà agradable la consulta, els textos li seran de bon llegir i, amb una mica de sort, les anècdotes li excitaran la curiositat, però li faltarà, crec jo, un ingredient essencial si és que realment vol posar-se a llegir un escriptor: li faltarà el text.

Estic convençut que no n’hi ha prou amb cobertes de llibres, fotografies dels autors (escasses de glamour, cal dir-ho) o brevíssimes citacions (gairebé aforismes), per entrar en un escriptor cal llegir-lo, i per a això és imprescindible un passatge ben triat, una mostra representativa de l’estil, una escena o una descripció memorables. Se sol dir que una imatge val més que mil paraules; doncs resulta que no, mil paraules (dos fulls estàndard) valen més que no una imatge. Si més no en aquest cas.

Enric Sullà 
Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UAB, professor del postgrau de Prescripció Lectora de la UB