Sánchez García, Remedios (ed.). El canon abierto: última poesía en español (1970-1985). Selección de poemas, Anthony L. Geist. Madrid: Visor Libros, 2015. 498 p. (Visor de poesía; 908). ISBN 978-84-9895-908-6. 14 €.
Estem davant d’un nou cànon de la poesia en espanyol d’autors nascuts a partir del 1970, tant d’Espanya com d’Hispanoamèrica.
El primer concepte que es planteja en aquesta obra és «De qué hablamos cuando hablamos de canon». Segons indica la professora Remedios Sánchez García, en l’extensa introducció que obre el llibre, hi ha dues variables que condicionen un cànon: el gust de l’antòleg i la ideologia dominant del moment concret.
En el pròleg de 80 pàgines (que inclou una extensa bibliografia de gran utilitat) s’intenta oferir una definició de cànon des de diferents perspectives, i es referencien d’altres cànons existents, com el famós El cànon occidental, de Harold Bloom.[1] La professora Sánchez García realitza un repàs a l’evolució de la poesia a Espanya des dels anys 1940 fins l’actualitat, passant per la poesía desarraigada, la poesia social, los novísimos, la poesía del silencio fins a la poesía de la experiencia i la poesía de la diferencia.
El mateix fa amb la poesia d'Hispanoamèrica, començant per l’antipoesia, passant per la poesia conversacional i arribant a la barroca/neobarroca.
Així es detecten tres grups dominants de la poesia de la jove generació, nascuda a partir de 1970:
- «Poesía ante la incertidumbre», que inclou poetes espanyols i hispanoamericans. Poesia comprensible, que busca l’emoció.
- «Estética del fragmento». Poètica de l’essència en el sentit més profund.
- Hereus de la poesia neobarroca, bàsicament poetes hispanoamericans. Poesia marcada per les avantguardes i l’experimentació associada al postestructuralisme.
Per a la confecció d’aquest cànon s’ha demanat la participació a 197 investigadors, crítics i docents de tot el món, molts dels quals pertanyen a alguna de les 103 universitats participants en el projecte. Les universitats participants són europees, nord-americanes, sud-americanes i també espanyoles (Harvard, Oxford, Columbia, la Sorbona, Bolonya, Barcelona, Complutense de Madrid, Granada, Buenos Aires, Santiago de Xile, São Paulo, entre d’altres).
La petició va ser formulada així: «un màxim de cinc noms d’autors nascuts a partir de 1970, a ser possible no tots de la mateixa nacionalitat, encara que la llibertat en aquest aspecte és absoluta».
La pretensió fonamental d’aquest cànon segons el pròleg ha estat:
- Mostrar la realitat literària plural, amb les seves estètiques dominants, les del centre i les perifèriques, primàries i secundàries;
- representar totes les estètiques, corrents i grups del panorama literari actual.
El resultat ha estat aquesta relació dels 40 noms més votats pels crítics, on apareixen 13 espanyols, 1 hispanoargentí i 26 hispanoamericans (per nombre de representats, 6 mexicans, 4 colombians, 3 xilens, 2 equatorians, 2 salvadorenys, 1 argentí, 1 peruana, 1 veneçolà, 1 nicaragüenc, 1 porto-riqueny, 1 panameny, 1 costa-riqueny i 1 dominicà).
Aquesta és la relació de poetes per ordre de votacions: Fernando Valverde (Espanya), Raquel Lanseros (Espanya), Jorge Galán (El Salvador), Elena Medel (Espanya), Alí Calderón (Mèxic), Andrés Neuman (Argentina), Federico Díaz Granados (Colòmbia), Andrea Cote (Colòmbia), Ana Merino (Espanya), Lucía Estrada (Colòmbia), Xavier Oquendo (Equador), Álvaro Solís (Mèxic), Carlos Aldazábal (Argentina), Sergio Arlandis (Espanya), Antonio Lucas (Espanya), José Luis Rey (Espanya), David Cruz (Costa Rica), Victoria Guerrero (Perú), Yolanda Castaño (Espanya), Pablo García Casado (Espanya), Josep María Rodríguez (Espanya), Daniel Rodríguez Moya (Espanya), Frank Báez (República Dominicana), Javier Bello (Xile), Luis Enrique Belmonte (Veneçuela), Hernán Bravo Varela (Mèxic), Gabriel Chávez (Bolívia), Catalina González Restrepo (Colòmbia), Roxana Méndez (El Salvador), Julián Herbert (Mèxic), Héctor Hernández Montecinos (Xile), Aleyda Quevedo (Equador), Erika Martínez (Espanya), Francisco Ruiz Udiel (Nicaragua), Javier Alvarado (Panamà), Luis Felipe Fabre (Mèxic), Mijail Lamas (Mèxic), Mario Meléndez (Xile), Urayoán Noel (Puerto Rico) i Luis Bagué (Espanya).
El grup dominant ha estat el de la poesia ante la incertidumbre, sobretot a Hispanoamèrica, amb 6 autors entre els 10 més votats.
A Espanya ha dominat l'estética del fragmento.
Podem destacar que molts dels poetes referenciats estan treballant a universitats, i molts també han guanyat premis de poesia jove. Alguns organitzen festivals de poesia, com el de Medellín, Granada, Mèxic… i d’altres treballen com a editors. Per tant són autors amb una gran presència i activitat en àmbits universitaris, culturals, editorials…
Una altra dada és el percentatge d’autors hispanoamericans (65 %) enfront dels espanyols (35 %), fet absolutament lògic si comparem un únic país amb la suma dels països d’Hispanoamèrica.
No és tan lògic el percentatge d’homes (70 %) enfront de les dones (30 %). Segur que hi ha moltes més dones poetes que mereixerien estar en aquest cànon, però la visibilitat d’uns i d’altres continua sent molt desequilibrada.
Com a última dada, la representant més jove és la cordovesa Elena Medel, nascuda al 1985, amb 30 anys.
A la segona part del llibre, Anthony L. Geist, catedràtic de Literatura Espanyola i Comparada i professor de la Universitat de Washington, ha realitzat la selecció dels poemes de cadascun dels poetes referenciats.
L’estructura de cada poeta és la mateixa: fitxa bibliogràfica (amb biografia, obra i premis), i la selecció dels poemes, en principi en ordre cronològic i entre 3 i 5 poemes.
La informació de la fitxa emmarca cada poeta i dóna les dades bàsiques per situar-lo en el seu context.
La selecció dels poemes és molt personal del professor Geist (i tampoc hi ha cap nota on expliqui quins criteris ha seguit) i en alguns casos podria discutir-se si són els més representatius, però permet conèixer l’estil de cada poeta. Però trobo a faltar que indiqui a quin poemari correspon cadascun dels poemes seleccionats, per si algun lector vol aprofundir en la lectura.
Al final del llibre tenim diversos annexos:
- Els crítics i investigadors participants.
- Llista completa de poetes anomenats, primer una llista de 122, i després una altra amb els autors citats amb un menor nombre de vots, ja sense numerar.
- Carta enviada als crítics participants amb la corresponent butlleta.
Al principi del llibre apareix una llista amb totes les universitats participants, i la llista dels poetes amb un major nombre de vots fins a arribar als 40 seleccionats.
En resum, estem davant d'un cànon que pretén una pluralitat ideològica, estètica i sociocultural i ajuda a fer-se una idea força fiable dels corrents i grups del panorama poètic actual a través de la poesia dels 40 autors seleccionats, però també de la resta dels noms referenciats.
També pot ser de gran ajuda als llibreters i bibliotecaris per confeccionar les seves col·leccions de poesia.
I acabarem amb unes reflexions sobre poesia d’Octavio Paz del llibre El arco y la lira, última edició de 1972:
«La poesía es conocimiento, salvación, poder, abandono... Voz del pueblo, lengua de los escogidos, palabra del solitario. Pura e impura, sagrada y maldita, popular y minoritaria, colectiva y personal, desnuda y vestida, hablada, pintada, escrita, ostenta todos los rostros pero hay quien afirma que no posee ninguno: el poema es una careta que oculta el vacío, ¡prueba hermosa de la superflua grandeza de toda obra humana!»
Isabel Minguillón
Directora de la Biblioteca Guinardó - Mercè Rodoreda (Barcelona)
[1] Edició original, New York: Harcourt Brace Jovanovich, 1994; traducció a l'espanyol, Barcelona: Anagrama, 2013; traducció catalana, Barcelona: Columna, 1995.
Afegeix un nou comentari