«El cerebro lector», per Stanislas Dehaene

Dehaene, Stanislas. El cerebro lector: últimas noticias de las neurociencias sobre la lectura, la enseñanza, el aprendizaje y la dislexia. Trad., María Josefina D’Alessio. Madrid: Siglo Veintiuno: Clave Intelectual, 2022. 444 p. ISBN 978-84-125336-4-4. 28 €.

El cerebro lector és un llibre de divulgació científica sobre el que esteu fent ara mateix. És a dir, sobre com llegim. I el primer que en voldríem destacar és el currículum del seu autor, Stanislas Dehaene. Matemàtic per l’Escola Normal Superior de París, doctorat en psicologia cognitiva, exdirector d’investigació de la unitat de neuroimatge cognitiva a l‘INSERM (Institut national de la santé et de la recherche médicale), catedràtic de psicologia cognitiva experimental al Collège de France, president del Consell Científic de l’Educació Nacional, autor d’èxit de llibres de divulgació científica, etc.

En resum, ens trobem davant d’un home polimàtic. Algú amb qui ens encantaria fer un cafè. Perquè, contràriament a la inèrcia dels temps actuals, en què l’expansió del coneixement sembla haver-nos condemnat a saber cada cop més de menys, ell, en canvi, sembla respondre al vell ideal humanista de la mirada àmplia i alhora profunda. O potser es deu a la seva formació de matemàtic. El cas és que en aquest llibre hi trobareu, sumades i integrades (disculpeu l’acudit, però era del tot irresistible), múltiples perspectives sobre el procés de la lectura: des de diverses disciplines del camp de les neurociències (psicologia, neurologia, genètica...) fins a altres àmbits de les ciències socials i les humanitats, com la pedagogia, la història i la filologia. I tot plegat explicat d’una manera clara i concisa sense renunciar al rigor científic. I prova d’això és que al llarg del llibre no para de formular-se preguntes (el primer pas per poder trobar-ne les respostes). Unes respostes que no cauen màgicament del cel, sinó que venen avalades pels resultats dels seus propis estudis, dels quals n’explica el disseny, o dels d’altres col·legues, als quals cita. I quan algun dubte es manté elusiu, no té cap problema a reconèixer-ho. Ja sigui per advertir-nos que està entrant en el terreny relliscós de l’especulació, ja sigui per dir-nos que no disposa de cap resposta satisfactòria per a aquella qüestió (hauríem de perdre la por al «no ho sé»). I tant una cosa com l’altra són pròpies dels savis de veritat (desconfieu dels il·luminats que afirmen saber-ho tot de tot perquè molt probablement no saben res de res o, encara pitjor, pretenen aixecar-vos la camisa).

El llibre està estructurat en vuit capítols. Els tres primers estan dedicats als mecanismes de la lectura. El quart, a l’evolució de l’escriptura, des de la prehistòria fins a la invenció de l’alfabet. El cinquè, a l’aprenentatge de la lectura en la infantesa. El sisè, a la dislèxia. El setè, a la simetria i els errors d’escriptura en mirall. I el vuitè, a les bases neuronals en altres àmbits culturals com les ciències, les matemàtiques, les arts o la religió.

Resumir-ho tot en una ressenya seria materialment impossible. Així que us oferirem cinc cèntims d’aquells aspectes que ens han semblat més interessants o que ens donen més joc per treure’ls punta portant-los al nostre terreny.

Per exemple, una de les primeres coses que ens explica és que la nostra velocitat de lectura està condicionada pels moviments sacàdics dels ulls, que literalment han de perseguir les paraules perquè es projectin a la fòvea, l’única zona de la retina amb prou agudesa visual perquè les puguem llegir (fixeu-vos que a la perifèria del vostre camp visual les lletres es veuen tan borroses que resulten illegibles). Això fa que com a màxim puguem llegir entre 400 i 500 paraules/minut, fent-ho de manera tradicional. I diem tradicional perquè aquesta velocitat pot triplicar-se si les paraules van apareixent successivament en una pantalla, de manera que no haguem de moure els ulls, preservant-se la comprensió íntegra del text, a diferència del que passa amb els mètodes de lectura ràpida o en diagonal, amb els quals guanyem velocitat a còpia d’ometre grans quantitats d’informació.

Superats els ulls, passem a la part més posterior del cervell, el lòbul occipital, on es processen els estímuls visuals de forma creuada (la meitat dreta del camp visual al lòbul occipital esquerre, i la meitat esquerra, al dret). Aquesta informació avança per les àrees visuals fins que arribem al veritable coll d’ampolla de la lectura: el solc temporooccipital lateral de l’àrea temporooccipital ventral esquerra, on convergeixen tots els estímuls que hem après a identificar com a lletres i que l’autor proposa batejar amb el nom de «la caixa de les lletres» (en anglès el terme «letterbox» també pot referir-se a una bústia).[1] Si aquesta àrea es lesiona, patirem alèxia o ceguera verbal. És a dir, encara que la resta de funcions visuals estiguin preservades, de manera que puguem veure les lletres i fins i tot sospitem que ho són, no les podrem identificar, tal com ens passa amb l’alfabet hebreu o ciríl·lic a tots aquells que no hem tingut la sort d’haver-los après.

El model que proposa del seu funcionament és el del pandemònium. Com una assemblea de dimonis que competeixen entre ells, les neurones de la caixa de les lletres s’exciten o s’inhibeixen segons si la lletra que estem veient, i que ha estat descodificada en cadascun dels seus traços, és la que elles representen. Si, per exemple, estem veient una lletra que conté un traç vertical, això activaria les neurones que corresponen a B, D, E, F, etc., i, en canvi, inhibiria les de la A, C, G, etc. Si resulta que també té un traç horitzontal a la part superior, acabaríem tenint una guanyadora: la T. Però la festa tot just acaba de començar. Perquè ara tocaria reconstruir-ho tot de nou (bigrames, síl·labes, etc.) en un processament massiu i en paral·lel que ens permet llegir simultàniament totes les lletres de les paraules que no són molt llargues. I tot això en menys d’una cinquena part de segon!

Després d’aquesta primera etapa de reconeixement visual, aquesta informació es trasllada a les àrees del llenguatge dels lòbuls frontal i temporal esquerres a través, principalment, de dues rutes. La fonològica, on es fa la correspondència entre els grafemes i els fonemes. I la lèxica o semàntica, una mena de diccionari mental amb més de 50.000 entrades. Les dues rutes són necessàries per a una lectura fluïda i treballen de manera coordinada, ja que segons les característiques de les paraules (noves o conegudes, infreqüents o freqüents, etc.) i la idiosincràsia de l’idioma, passarem primer per una o per l’altra.

Els idiomes més transparents o regulars, com l’italià i el castellà, en els quals gairebé cada lletra es correspon a un únic so, faciliten l’ús de la via fonològica i la possibilitat d’autoaprenentatge. Els més opacs o irregulars, com l’anglès, fan que haguem de recórrer més sovint a la ruta lèxica per saber com hem de llegir «blood» enfront de «bloom» o «tough» enfront de «though». Així que, malgrat que els mecanismes i circuits de la lectura són comuns en tots els lectors, les particularitats de cada idioma determinaran com els emprem i, de propina, la dificultat per aprendre a llegir-los. Els nens italians, per exemple, en tenen prou amb uns mesos de pràctica. Els anglesos, en comparació, trigaran fins a dos anys més a igualar-los. I resulta temptador suposar (això ja és collita nostra) que aquesta pugui ser una de les bases del famós humor britànic. Perquè, ja per començar, si et diuen que els noms de les vocals (A, E, I, O, U), es pronuncien respectivament: EI, I, AI, OU, LLU, no deus tenir més remei que prendre’t la vida com una gran broma. Però, en fi, els catalans també anem forts en aquest aspecte. Sense arribar al nivell d’irregularitats ortogràfiques de l’anglès, tenim el cas de la vocal neutra, probablement el nostre fonema més freqüent, que no disposa d’un grafema propi. També convivim amb contradiccions tan flagrants com escriure O i pronunciar U (per què? No U sabem). I malgrat la nostra fama d’assenyats i estalviadors, fem servir fins a quatre grafemes per a la essa sorda: S, SS, C, Ç, i a sobre un d’ells el reciclem per a la essa sonora quan disposem d’un grafema tan adequat com la Z (que crisi i trapezi tinguin terminacions diferents supera la nostra capacitat d’anàliZi). Així que, sense voluntat de ferir els sentiments de ningú, potser ens hauríem de plantejar reformar la nostra ortografia per acostar-la a l’ideal de simplicitat que propugnava Voltaire: «L’escriptura és la pintura de la veu. Com més s’hi assembli, millor».[2]

Tornant al llibre, el següent que es planteja l’autor és per què podem llegir. Els defensors de la teoria de la pissarra en blanc dirien que tenim un cervell tan privilegiat que podem aprendre de tot. Els creacionistes, que hem estat dissenyats amb un mòdul de lectura per poder-ho fer. Seguint el consell de Darwin, l’autor va a buscar la resposta en els nostres cosins més propers: els altres primats. I a través de diferents estudis amb macacos, ens diu que la seva àrea anàloga a la nostra caixa de les lletres s’activa amb el reconeixement dels objectes i, particularment, de les seves interseccions. Unes interseccions que potser us resultaran familiars: L, V, X, Y, etc. I en base a això proposa la seva teoria del «reciclatge neuronal». Podem llegir perquè tenim la sort d’haver descobert que podem adaptar alguns vells circuits neuronals, heretats per l’evolució, a una funció diferent a l’original gràcies a les seves interconnexions amb els circuits del llenguatge i la nostra plasticitat cerebral. I a canvi de què? Dedicar una parcel·la del nostre cervell al reconeixement invariant de les lletres AMB independència del seu FoRmAt ens ha fet perdre alguna facultat? A falta d’estudis que ho confirmin, l’autor especula que aquesta podria ser una de les causes de l’aparentment increïble capacitat d’observació dels entorns naturals, en particular de les petjades dels animals, en algunes tribus d’aborígens que no han descobert la lectura. Nosaltres aprenem a llegir les lletres. Ells, mentrestant, potser fan servir alguns d’aquests recursos per aprendre a llegir la natura.

Encara no hem arribat a la meitat d’aquest llibre interessantíssim, apte per a tots aquells que sentin curiositat per saber com funciona el que tenim a dins del cap, i ja ens hem polit l’espai d’aquesta ressenya. Així que us remetem al llibre, on tot això s’explica molt millor i on, a més a més, trobareu la resta de temes que esmentàvem al principi. Ara bé, voldríem recalcar el missatge final del llibre. Les neurociències no han vingut a substituir ningú. Qui millor pot ensenyar a llegir són els mestres i els pedagogs. Però tampoc tindria sentit ignorar-les quan aquestes indiquen, per exemple, que el mètode fonològic, basat a lligar lletres i sons, és més eficaç que el de la paraula integral. Així que tots haurien d’anar de la mà, i encara més en aquells casos en què hi ha dificultats sobreafegides, com els afectats de dislèxia, que podrien beneficiar-se d’algun tipus de teràpia.

Ja per acabar, hi ha un parell de coses d’aquesta edició que podrien millorar-se. En primer lloc, algunes imatges serien més fàcils d’interpretar si estiguessin impreses en color (el súmmum d’això és la llegenda d’una imatge en blanc i negre que ens remet a unes fletxes taronges i verdes). En segon lloc, creiem que seria convenient reconsiderar el subtítol de la portada: Últimas noticias de las neurociencias sobre la lectura [...] i d’una altra frase de la contracoberta que sembla treta d’un manual de màrqueting: «encontrarán todo lo que hoy se sabe [...]». I la raó és molt senzilla. No hi ha res que envelleixi pitjor que la novetat. Sobretot, quan és fàcilment comprovable que el copyright de l’autor és de l’any 2009 i que la referència bibliogràfica més recent és del 2008, de manera que ambdues frases acaben resultant tan ridícules com ho seria un venedor de diaris cridant a ple pulmó: «Extra! Extra! Últimes notícies de fa 15 anys!»

Qui vulgui saber les darreres novetats d’investigació biomèdica d’aquest tema o qualsevol altre, pot anar a buscar-les al Pubmed,[3] on actualment es publiquen milers d’articles sota la doctrina infernal del «publish or perish». I molt probablement, després d’una bona estona tractant de separar el gra de la palla, acabarà resant per trobar un llibre tan bo com aquest, encara que ja tingui uns anys.

Pels que s’hagin quedat amb ganes de més, aquí teniu un enllaç a una conferència d’aquest autor: https://scur.cat/38YB7F. Però, si accepteu un consell, feu-vos un favor. Concediu-vos un descans de tanta pantalla. Aneu a estirar les cames. Deixeu que els ulls es perdin en la llunyania. I quan ja us sentiu ben frescos, entreu en algun d’aquells temples dedicats a glorificar les lletres (em sembla que en diuen llibreries). I llavors, acariciant-vos el caparró de primat afortunat, a qui li ha tocat la grossa de poder-se delectar embriagant-se de vi, de poesia o de virtut, que diria el poeta, digueu-vos: «Què et vindrà de gust avui, rei? Aquí hi ha teca de la bona...».

Lluís Planellas
De la 10a promoció de l’Escola de Llibreria