Anthony, Gretchen. El club de lectura de los que odian los libros. Trad., Virginia Maza. Madrid: HarperCollins Ibérica, 2023. 334 p. ISBN 978-84-9139-975-9. 20,90 €.
El club de lectura de los que odian los libros és una novel·la amb un títol paradoxal; cosa que, ben mirat, des d’un punt de vista estrictament comercial (es nota que recentment hem acabat les classes de màrqueting a l’Escola de Llibreria), és tot un encert. Perquè les paradoxes són com les notes falses en un concert: ens fan aixecar les orelles. I no només això. També estimulen la nostra curiositat («Un club de lectura... de gent que odia els llibres?! Això com s’entén?»). I tant una cosa com l’altra són fonamentals si pretens imposar-te en un ecosistema tan ferotgement competitiu com ho són actualment les taules de novetats d’una llibreria. Perquè no ens enganyem. Quan entrem en una llibreria sense una intenció de compra premeditada (segons ens va explicar en Víctor Ruiz, el terme tècnic seria «compra per impuls pura»), nosaltres no som els pescadors, sinó els llobarros. I tot el que apareix a les cobertes (els títols, els noms dels autors, les imatges i els dissenys, les faixes, etcètera), són els esquers per fer-nos executar el primer pas, sense dubte el més important, de tot el procés de compra d’un llibre: agafar-lo i donar-li la volta per llegir-ne la contracoberta.
«Solo se necesita escoger el libro adecuado para convertir a alguien que los odia en un amante de los libros». Aquesta és la primera frase de la contracoberta. I encara que pugui semblar una mica estrany, us demano que us prengueu la molèstia de decidir si hi esteu d’acord o no.
Com que els seguidors d’aquest blog estem clarament esbiaixats en aquest tema (i no hi ha res més difícil de jutjar que allò que estimes o et toca la cartera), a continuació jugaré a transformar aquesta frase substituint l’element «llibre» de l’equació per un altre d’absurd, però mantenint la lògica interna del raonament: «Només cal servir el filet adequat, en el seu punt exacte de cocció, per convertir un vegetarià recalcitrant en un carnívor de primera». I, encara: «Només cal assistir a una missa estupenda perquè un ateu del dimoni enfili d’una punyetera vegada el sender lluminós de la religió». Etcètera, etcètera.
Com veieu, no combrego amb aquest tipus de lògica, que podríem anomenar de l’il·luminat. La trobo profundament arrogant i, encara pitjor, antipàtica i condescendent amb tots aquells que, pel motiu que sigui, no comparteixen la teva doctrina. Perquè si un adult (els menors d’edat en etapa de formació són una altra història) ha arribat a la conclusió que odia genuïnament llegir, què voleu fer-hi? Lligar-lo a una cadira, cridant-li: «Llegeix, cabronàs, llegeix, que aquest any has de celebrar el centenari de la mort d’en Salvat-Papasseit!». Com a mínim hauríem de respectar-lo per haver-se conegut prou a si mateix, com recomanava el lema del temple d’Apol·lo, a Delfos, per haver descobert això. I pel que fa a nosaltres, llibreters en actiu o en potència, el millor que podríem fer seria deixar-lo en pau. Per un costat, per respectar-nos a nosaltres mateixos i no caure en el paper tragicòmic del pretendent infatigable de la Marinette de Brassens (s’ha de tenir una mica de dignitat, companys). I per l’altre, perquè afortunadament encara hi ha persones que passen part del seu temps (el nostre bé més preuat) en el nostre camp de jocs. I no hi ha res més bonic ni més prolífic ni més atractiu, i per tant que faci més enveja vist des de fora (el gran secret de la publicitat), que l’amor correspost.
Tornant a la contracoberta, el següent que hi trobem és un resum de l’argument, que tractaré més endavant, seguit d’una declaració d’intencions: «Desbordante de humor, travesuras familiares y recomendaciones de lectura, El club de lectura de los que odian los libros es ideal para sentirse bien y una carta de amor a nuestros héroes cotidianos: los libreros y bibliotecarios dedicados a poner los libros adecuados en las manos correctas todos los días».
Ho heu llegit bé, companys. Segons l’autora d’aquest llibre, som ni més ni menys que herois, que es diu ràpid. Però, si us plau, abans de cedir a l’impuls natural d’anar corrents al lavabo a posar-nos la roba interior per sobre dels pantalons i lligar-nos una tovallola al coll per, acte seguit, sortir a recomanar aquest llibre que ens té en tan bona consideració, aturem-nos davant el retrat que apareix a la solapa de la coberta. A primera vista, la Gretchen Anthony és una dona d’aspecte saludable, cabellera rossa desplaçada lateralment per una brisa suau i somriure ample, d’aquells que inflen els pòmuls i inspiren confiança. És a dir, la viva imatge de la franquesa. Podria ser que de debò tingués a la seva tauleta de nit la foto dedicada del seu llibreter o bibliotecari de capçalera? Potser sí. Però personalment trobaria molt més interessant que tot plegat fos una farsa tan poc subtil com presentar una redacció titulada: «El meu professor de català és el meu heroi», però a la vegada prou eficaç perquè hagués estat part del seu èxit internacional. I posats a imaginar, traslladar-la al saló ombrívol d’un castell gòtic, asseguda en una butaca orellera davant una llar de foc encesa, acariciant un gatet persa mentre xiuxiueja maliciosament: «Aaixxx, pobrissons meus! Sou tan fàcils d’engalipar...».
Perquè, ara fora conyes, ni som herois ni tenim superpoders, però sí disposem d’una posició de privilegi en la cadena de valor del llibre. Com ens va dir en una altra classe en Xavier Vidal, som l’única baula que té contacte directe amb el client final, de manera que podem condicionar el destí d’un llibre recomanant-lo activament o, més indirectament, posant-lo a l’aparador, en una taula fent pila, de costat en una prestatgeria o acumulant pols al magatzem. I aquí va una última perla d’aquest postgrau que ja s’acaba, motiu pel qual avui hi he estat fent tantes referències (al final del camí toca recapitular per veure què n’has tret): «El que no es veu, no es ven». I dit això, passem a l’argument.
La novel·la comença amb un prefaci que recorda els vells exordis teatrals. Una veu, que a falta de més informació atribuïm a l’autora, ens crida l’atenció per anticipar-nos el destí (bo) de tres del quatre protagonistes (encara no sabem qui són ni què collons li passarà al quart, però no hem de patir, que al final tot acabarà bé) i, a continuació, ens exhorta a identificar-nos-hi emocionalment: «Esta historia es la vuestra», dirigint-se clarament a un públic femení: «La de vuestra madre, la de vuestra mejor amiga», amb una picada d’ullet al col·lectiu LGTBIQS+: «La de él, ella, elle».
Després d’això, passem a una escena pròleg en tercera persona. En Thom, la Bree i la Laney han estat convocats a la sala de reunions d’un hotel de Minneapolis per l’Irma, única propietària de la llibreria Over the Rainbow d’ençà de la mort sobtada del seu millor amic i soci, l’Elliot. Tots ells estan relacionats directament o indirectament amb la llibreria i tenen (o estan a punt de tenir) un conflicte obert amb l’Irma. En Thom, que era la parella de l’Elliot, sempre n’havia estat gelós. La Laney és la seva filla biològica, però s’havien distanciat des que havia marxat de casa per seguir en Tuck, un pilot de competició amb qui ha acabat regentant una botiga de pneumàtics a Oakland. I la Bree, que és la seva filla adoptiva, esperava fer-se’n càrrec quan l’Irma es jubilés. Cap d’ells sospitava el que estan a punt de sentir: en unes poques setmanes l’Irma vendrà la llibreria a Vandaveer Investments, una empresa immobiliària, a canvi d’un preu irrisori, i no està disposada a donar-los cap explicació.
A partir d’aquí seguirem en Thom, la Laney i la Bree, que ràpidament uneixen forces amb l’objectiu de paralitzar la venda, tot i que per raons diferents. En Thom vol més calés. La Bree, que la llibreria segueixi oberta. I la Laney, ajudar la seva germana a descobrir per què coi la seva mare té tanta pressa a desfer-se d’un negoci al qual havia dedicat tota la seva vida, anteposant-lo sovint a les seves pròpies filles (aquí hi ha un trauma), però, sobretot, per disposar d’una excusa per ajornar la tornada a Oakland i, més concretament, la tornada amb en Tuck, amb el qual no és feliç.
Els capítols estan escrits en tercera persona i es precedeixen d’una mena de compte enrere: «X días para el cierre...», que inicialment sembla voler suggerir una sensació d’intriga, però que, a mesura que es va repetint com una lletania, acaba resultant una manera econòmica per orientar-nos temporalment. A part dels capítols, de tant en tant apareixen alguns butlletins del club de lectura al qual fa referència el títol, que l’Elliot havia escrit en primera persona, i les anomenades pauses publicitàries, en què el mateix Elliot ens interpel·la directament des del més enllà, on està de copes amb la Judy Garland (tot i que la pobreta ni piula) per fer-nos alguns aclariments o esperonar-nos a seguir llegint. I per si no teníem prou veus narratives (amb el risc que això comporta) al final de tot serà l’autora mateixa qui agafarà el micròfon per acomiadar-se de tots nosaltres, seguit de la traductora al castellà i de nou l’autora en l’apartat dels agraïments.
Pel que fa al desenvolupament de la trama, tot és bastant pedestre. En Thom fa cerques per Internet, la Laney interroga repetidament l’Irma sense èxit, i la Bree busca la complicitat dels altres comerços locals, fins que aconsegueixen suspendre la venda mitjançant dos mètodes absolutament flipants: mobilitzant la comunitat gai per muntar una discoteca a l’aire lliure davant de la llibreria i demanant als clients que enviïn postals en senyal de protesta (ara que l’independentisme català està una mica desorientat podria ser un bon moment per organitzar una botifarrada-roller party als jardins de la Moncloa... Segons aquest llibre, l’Estat espanyol claudicaria en qüestió de dies).
Però un cop els Vandaveer retiren l’oferta aclaparats per la resposta veïnal (no em cansaré de repetir-ho: farra i postals), l’Irma els confessa (per fi!) que la llibreria ha acumulat tants deutes que, sense els diners de la venda, ho perdran tot en mans dels creditors. Així que ara hauran d’empescar-se la manera per fer-la rendible o, si això no és possible, vendre-la en millors condicions. I aquí comptaran amb l’ajuda inestimable d’en Witt, un bàrman amb aspecte de llenyataire sexy que (ale-hop!) a part de lluir una barba fantàstica resulta ser també auditor financer.
Inversemblant? Molt, tot i que si féssiu una ullada a la promoció d’aquest any de l’Escola de Llibreria us enduríeu més d’una sorpresa (i no em refereixo a les barbes). Però en aquest llibre, els esdeveniments i els girs argumentals no són el més important. Més aviat serveixen d’excusa perquè els protagonistes emprenguin un viatge interior de creixement personal que els durà a acceptar-se tal com són i reconciliar-se entre ells, agafant-se les mans, per felicitar-se dient-se que han estat molt valents. I d’aquí ve, suposo, aquell concepte que abans hem llegit de passada a la contracoberta: «ideal para sentirse bien». Un concepte que a priori semblaria més propi d’un manual d’autoajuda que no pas d’una novel·la, i que personalment trobo inquietant, ja que em fa pensar en un producte de laboratori que pots comprar en una farmàcia.
Però més que en l’autoajuda, m’ha recordat aquells serials ianquis de mitja tarda protagonitzats per una dona (en aquest cas la Laney) que torna al seu poble després de deu o vint anys fora. Com en ells, transitarem per uns pocs escenaris que s’aniran repetint, incloent-hi el parell de visites de rigor a Urgències. També tindrem el moment embaràs inesperat (un altre clàssic del gènere) i un munt de diàlegs farcits de rèpliques sarcàstiques però que no fan mal. Els personatges secundaris, fins i tot els teòrics antagonistes de la immobiliària, són simples comparses, ja que tot el pes recau en els protagonistes, a qui l’autora fa tot el possible perquè trobem adorables malgrat haver-los tallat a cops d’estereotips. Uns estereotips que potser us resultaran familiars. La Laney és la germana esbojarrada. La Bree, la tímida sensible que s’empodera. En Thom, el jubilat rondinaire. L’Irma, la velleta jovial. I l’Elliot, el gai encantador que anomena a tothom «cariño» o «querido». I tots ells es comporten com adolescents, amb la corresponent muntanya russa emocional.
Ara bé, hi ha un parell de coses que m’han desconcertat. La primera és la referència constant als àpats. Enteneu-me. Si en comptes d’una llibreria en fallida s’hagués tractat d’un restaurant o una cafeteria, podria tenir sentit aturar-se a descriure’ls. Però en aquest cas, què aporta que el te sigui de Darjeeling, la infusió de saüc, la cafetera d’èmbol o de cafè molt, o els panets Turtle Bread? Perquè això no és casual; els protagonistes es passen tota la novel·la endrapant, però mai repeteixen. Llavors, doncs, què buscava l’autora amb això? És pur esnobisme? Simple farciment? Una forma de parasitisme involuntari de les seves pròpies aficions? O un intent de transferència sensorial (menjar pastís és agradable; llavors, llegir que algú en menja també deu ser-ho)?
L’altre aspecte curiós és que, malgrat que la novel·la vol transmetre una filosofia optimista i vitalista, els personatges es declaren contínuament esgotats. Tan cansats que no poden amb la seva ànima, com si tots ells estiguessin afectats de fatiga crònica. I no és broma. Resulta tan exagerat que, si féssim un brindis cada cop que ho diuen, no caldria esperar al final del llibre per agafar un coma etílic. Però, en fi, per a aquest misteri no m’atreveixo a fer cap hipòtesi.
Així que ja per acabar, i a mode de resum de la disposició d’esperit amb què convé llegir aquesta novel·la per poder-la gaudir plenament, m’acomiadaré de tots vosaltres, a l’estil Gretchen Anthony, citant-la textualment: «Muac, muac, muac».
Lluís Planellas
De la 10a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari