García, Miguel Ángel (ed.). Para un canon del compromiso poético español (siglos XX-XXI): antología comentada. Albolote, Granada: Comares, 2022. 518 p. ISBN 978-84-1369-341-5. 40 €.
Des de la Universidad de Granada, Miguel Ángel García ens presenta una proposta de cànon del compromís poètic espanyol que no és un cànon, però que, tanmateix, esdevé una rigorosa oferta de cànon. Miraré d’explicar-me, o millor dit, l’antòleg mirarà d’explicar-se en una introducció aclaridora titulada «La mejor selección de poemas es la que hace uno mismo». I és com dir, de bon començament, que em descarrego de la responsabilitat de voler establir un cànon poètic, almenys a la manera com ho va fer Harold Bloom amb el controvertit The Western Canon, que tants maldecaps ha proporcionat als detractors postmodernistes.
Si Harold Bloom centra la invenció de la literatura a partir de la consciència del subjectivisme i la complexitat del caràcter humà, és a dir, arran de l’aparició de l’anglès William Shakespeare, i resumint molt, amb la quota d’expressió de la modernitat en els americans Walt Whitman i Emily Dickinson, el caràcter liberal emersonià de Bloom contrasta amb les observacions de Miguel Ángel García que, no exempt d’una línia argumental sòlida, deixa en evidència l’altivesa cultural de Bloom sobre les altres literatures del món. I posa l’exemple de Pablo Neruda i de Federico García Lorca, que Bloom despatxa hàbilment a partir de la teoria de la influència com a afortunats epígons de Whitman. Però cal aclarir que si Miguel Ángel García no pretenia fer un cànon amb el referent de Bloom, ha aconseguit emular-lo per la porta del darrere. Estratègicament, per garantir-se una neutralitat, ha delegat en els alumnes la tasca de comentar un poema escollit per ells mateixos que il·lustri el compromís des de la perspectiva poètica espanyola entre els segles XX i XXI. El resultat, un llibre extensíssim, de més de cinc-centes pàgines, amb una varietat de veus i estils molt meritoris, però també amb algunes mancances, que per la voluntat canònica del volum em sembla que no compleix amb l’objectiu marcat.
Hauríem de començar per preguntar-nos, què entenem per compromís poètic? Una actitud política, social, interactiva amb el lector? Una emotivitat bolcada en la representació col·lectiva? El compromís és entès en un sentit ampli de la paraula. Compromís com a empatia amb el fet humà. Els poemes escollits pels alumnes són d’una ampla mirada, des del poema «Castilla» de Manuel Machado a «Por tierras de España» del germà, Antonio Machado; de l’encès «Un fantasma recorre Europa» de Rafael Alberti al commovedor «El niño yuntero» de Miguel Hernández. Gairebé tot l’imaginari de poetes compromesos de les generacions espanyoles del 27 i del 36. Només a partir de la Guerra Civil i les conseqüències derivades, s’ha donat cobertura a moltes antologies, però la voluntat és ampliar el camp del concepte compromís. I no només hi ha poetes espanyols, també s’inclouen els hispanoamericans com Pablo Neruda i, en primera instància, Rubén Darío. En aquesta aparició de noves formes de compromís trobem, de forma clara, la veu de la dona: «La mujer no comprende» de Carmen Conde, el comentari de Nieves Muriel al poema és aclaridorament magistral: «El poema se cierra señalando el doble juego de la política sexual imperante. Las mujeres sólo pueden ser malas y, en muy raras ocasiones, muy buenas, tan buenas como irreales, creadas desde los imaginarios de las fantasmagorías masculinas...». També els poetes Ángela Figuera Aymerich, Gloria Fuertes i, en un altre àmbit, Blas de Otero, Juan Gil-Albert, Maria Beneyto, Concha Lagos, Ángel González, Jaime Gil de Biedma, Agustín Delgado, Jenaro Talens, Francisca Aguirre, Javier Egea, Vicente Molina Foix, José Ángel Valente, Luis Alberto de Cuenca.
Fem un incís en el poema «Dixán» de Pablo García Casado per observar una altra dimensió del compromís, aquest cop de la mà de Luis Bagué Quílez: «En síntesis, la intemperie afectiva de “Dixán” ‒que recuerda a la inquieta soledad de algunos cuadros de Edward Hopper‒ dinamita los jingles románticos mediante la entronización del producto etiquetado y el valor de cambio atribuido a las interacciones humanas». Noves formes postmodernes de compromís que varien l’angle del punt de vista. En aquest aspecte l’antologia funciona eficaçment. També apareix en gallec el poema de María do Cebreiro «Intencións» ressenyat per Francisco Javier Calderón de Lucas. Malauradament, incloure les altres llengües de l’Estat és una tímida excepció. A mesura que avancem també trobem els poetes Juana Castro, Luis Melgarejo, Julia Uceda, Jorge Riechmann, Ana Merino, Mercedes Cebrián, Luis García Montero, Ángeles Mora, Manuel Vilas, Mariluz Escribano Pueo, Carlos Piera, Erika Martínez.
De Sandra Santana destaca el següent títol: «En algunos lugares del texto se despierta sobresaltada y escucha el sonido de las puertas cerrándose intempestivamente». La ressenya de Francisco Javier Calderón de Lucas descriu el poema que s’obre amb l’extens títol i que dibuixa en el seu contingut un cal·ligrama amb claus d’interpretació, talment com un joc d’enigmística, que remeten a les aventures avantguardistes. En paraules del seu ressenyador: «Las conclusiones pueden ser variadas, pero se intuye un punto común entre todas las posibles: la sospecha de la estabilidad de lo dado, un cuestionamiento de lo que se nos presenta como realidad y de sus representaciones. Aunque el compromiso no sea político, el poema sí compromete ideológicamente al lector con o en contra de sus opiniones previas sobre los planteamientos que el texto tensiona». El compromís doncs també ha de ser entès com aquell esperó que qüestiona la realitat a priori tal com l’hem coneguda o reconeguda. I el llibre conclou amb les veus de Martha Asunción Alonso, Ana Rossetti, Antonio Méndez Rubio, Isabel Pérez Montalbán.
Des del primer poema «Castilla» de Manuel Machado observem l’evolució o repàs de la poesia espanyola del compromís dels segles XX i XXI. I no només això, sinó que podem comprovar amb la lectura diferents maneres d’entendre el compromís, de conceptualitzar-lo. El llibre és complex i deriva a moltes veus. Com que l’antologia és una proposta de cànon espanyol obert, trobo estrany no incloure-hi cap poeta en llengua catalana o basca, penso en noms que han contribuït al compromís com Pere Quart, Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Joseba Sarrionandia, Gabriel Aresti... I el perill, malgrat les intencions, ha estat el d’emular, sense voler-ho, el propòsit de Harold Bloom. Perquè, quan parlem de cànon, i més si parlem del cànon del compromís poètic espanyol, pot passar que la crítica al procediment de Harold Bloom caigui a sobre d’una gran contradicció. I no serveix dir «Un golpe de dados jamás abolirá el azar». Perquè «compromís» vol dir, bàsicament, responsabilitat.
Afegeix un nou comentari