El libro y la lectura como armas políticas

Lorenzo Cadarso, Pedro Luis. El libro y la lectura como armas políticas. Cáceres: Universidad de Extremadura, 2014. 569 p. ISBN 978-84-7723-761-7. 25 €

Pedro Luis Lorenzo Cadarso, professor d’Història Moderna de la Universitat d’Extremadura i especialista en idees polítiques modernes, moviments socials i diplomàcia moderna, ens presenta en aquesta ocasió una exhaustiva anàlisi de la història del llibre i de la influència que aquest ha tingut en el desenvolupament de les idees polítiques. Els límits cronològics i geogràfics de l’obra són l’Europa occidental des del Renaixement fins a l’actualitat i es fa especial incidència a Espanya en cada capítol. Completen la publicació una gran quantitat de referències bibliogràfiques, gràfics i índexs que constaten l’important treball de recerca que ha dut a terme l’autor.

El llibre s’inicia amb una introducció en la qual l’autor explica com es va originar la mitificació històrica del llibre i com, actualment, aquest ha perdut el seu atractiu social.

L’obra es divideix en quatre grans capítols. En el primer, «El libro, la lectura y la extensión social de opiniones y posicionamientos políticos», es fa un repàs a les diverses funcions polítiques que s’han atribuït al llibre i a la lectura. L’autor arriba a la conclusió que les idees polítiques no són inoculades a la gent a través del llibre i de la lectura, sinó que es generen a partir de la cultura política de cada individu i de processos socials i psicològics molt més complexos. Lorenzo Cadarso explica que la mitificació del llibre com a instrument de progrés es produeix tant per l’escenari polític i ideològic de cada moment com per les diverses creences filosòfiques i ideològiques.

La classe subalterna sempre ha estat vista per la classe dominant com una massa amorfa i irracional que es pot adoctrinar amb facilitat. En aquest context, el llibre es converteix en un element il·luminador, capaç d’influenciar en el pensament polític de les persones i inculcar una sèrie d’idees en benefici dels propis interessos polítics o ideològics. Lligada a aquesta afirmació, el sistema educatiu compleix un paper polític de gran importància: formar espiritualment els ciutadans d’acord amb una sèrie de valors ètics i principis ideològics.

El segon capítol, «La construcción histórica de un mito», es divideix en tres subcapítols dedicats a la Reforma protestant i la Contrareforma, a la burocràcia absolutista i a la Universitat, i de quina manera aquests elements van influir en el procés de mitificació del llibre i de la lectura.

La instrumentalització política del llibre no es produeix plenament fins després de la impremta. Durant el Renaixement el llibre es converteix en un instrument per al nou home que comença a llegir per dotar-se d’una formació humanística. La Reforma protestant va aprofitar ben aviat la possibilitat propagandística del document imprès, generant un gran volum de literatura pamfletària amb intencionalitat política. L’innovador va ser que, amb l’ajut de la impremta, per primera vegada aquesta informació va arribar a un gran nombre de gent. El llibre ja no era únicament reservat a l’elit il·lustrada. A partir d’ara, comença una nova era per a la història del llibre.  

En els països protestants es van iniciar programes d’alfabetització popular que van aconseguir uns resultats espectaculars en només deu anys. També es va incentivar la lectura personal de la Bíblia que es va traduir del llatí a les llengües vernaculars. La lectura i el llibre es van convertir en instruments de liberalització enfront de la tirania de les jerarquies catòliques.

L’autor dedica unes pàgines al paper devastador que van acomplir la Inquisició i la censura en tot aquest procés i com va afectar de manera directa a la publicació de llibres i als seus autors. També tracta el paper de l’educació per a tothom o «pansofisme» o «pampedia» en paraules de Comenius. És a dir, universalitzar la cultura a partir de l’educació de la societat i com es fan d’imprescindibles els llibres.

Paral·lelament a la socialització de la cultura del llibre emergeix un nou estatus social, el dels lletrats –titulats universitaris en lleis– els quals arriben a monopolitzar els òrgans de govern durant els segles XVI i XVII, en detriment de l’antiga noblesa de sang. Per aquest motiu, la literatura crítica de l’Antic Règim rebutjà sistemàticament aquests nous buròcrates, tot i que no es va poder aturar la idea que a través del llibre era possible l’ascens social i, fins i tot, accedir a les files de la noblesa titulada o l’alt clergat.

Sense l’èxit dels lletrats a l’hora d’enfrontar-se amb el poder absolutista, la cultura escrita i el llibre mai haguessin jugat el paper històric que l’autor ens explica en aquest estudi. Mai s’hagués produït l’associació entre persona instruïda i poder polític i riquesa, premisses bàsiques per entendre, no sols el que va succeir durant l’Antic Règim, sinó també durant les revolucions lliberals i socialistes dels segles posteriors.

Per tancar el capítol, l’autor analitza el paper que van tenir els universitaris en la cultura del llibre. A partir del Renaixement, la Universitat potencia una nova visió del llibre i de la instrucció pública, allunyada del model feudal que l’entenia com una forma d’oci.

La Universitat comença a impartir graus, dóna títols a les persones que estan formades en una matèria, dota de forma jurídica el professional que està expressament format per realitzar una determinada tasca i, a poc a poc, monopolitza determinats graus abans només en mans del clergat, de la societat civil i de l’Estat. A continuació, l’autor ens explica l’evolució històrica des de les primeres universitats eclesiàstiques medievals fins a les noves universitats renaixentistes que es fonamentaven en l’enfortiment de la monarquia dels darrers anys de l’edat mitjana. La construcció del nou Estat absolutista, més burocratitzat i centralitzat, requeria d’una burocràcia judicial i administrativa formada en les noves universitats. A partir d’aquí, va analitzant el paper de les universitats fins a finals del segle XIX, amb especial incidència a Espanya, i acaba concloent que el llicenciat universitari o el doctor continuen sent el paradigma intel·lectual apte per indicar el camí que han de seguir els altres.

En el tercer capítol, «El libro como arma revolucionaria», s’analitza el paper que va tenir el llibre com a instrument útil per a la revolució. L’autor explica que durant tot el segle XVIII les lleis repressives sobre el llibre es van anar suavitzant i el temor a la censura es va anar esvaint. No obstant, la llibertat i la tolerància continuaven sent un risc per a la política i la religió i seguien tenint enemics.

L’enfrontament entre l’Església i la Il·lustració es produí a mesura que anava avançant el segle XVIII i les idees anticlericals per part dels il·lustrats eren més radicals. L’atac dels il·lustrats a la religió anava principalment contra els aspectes morals catòlics que consideraven que atemptaven contra la llibertat de l’home. Enfront de la superstició que s’identificava amb la religió, ells presentaven la raó com a alternativa. L’home racional era autònom i lliure enfront d’aquells que l’havien volgut sotmetre durant segles. Perquè es dugués a terme aquest canvi era imprescindible una nova educació, racional i laica i calia apartar els clergues de les escoles. Conseqüentment, perquè la raó fos una arma política, era necessària llibertat d’expressió i de premsa.

La conclusió que s’extreu és que la importància del llibre i de la lectura com a arma política no es pot entendre sense la confluència de les dues grans ideologies revolucionàries del segle XIX: el liberalisme i el socialisme. És en aquest moment que el llibre es converteix, per una banda, en un instrument de canvi polític i, per una altra, en una eina de desenvolupament econòmic, tant a nivell social com individual. A poc a poc es van anar impulsant programes d’alfabetització, creant xarxes d’escoles i biblioteques públiques. Defensar el llibre i la lectura pública va acabar per convertir-se en un assumpte ideològic: era una obligació moral i assegurava el progrés social, tant a nivell individual com col·lectiu. La lectura es convertí en un procés de liberalització enfront del pecat. L’autor afegeix que no podem oblidar l’aparició de la premsa escrita iniciada a la segona meitat del segle XV però que va conèixer la seva gran eclosió en el segle XVIII: es traslladà als diaris la mateixa funcionalitat (responsabilitat social i política) que tenien els llibres i a més ampliaven l’abast social.

Al final d’aquest apartat, Lorenzo Cadarso constata que els esdeveniments socials i polítics del XIX i de la primera dècada del segle XX exigeixen una reinterpretació més enllà de les conductes utòpiques del segle XIX basades en la màxima que diu que «la conducta del poble es pot controlar únicament a través de les escoles i dels llibres». Calia buscar noves estratègies i en això coincideixen tant les ideologies d’esquerres com les de dretes. No obstant, el feixisme, l’estalinisme i les dues grans guerres mundials van constatar que era impossible el somni del món dominat per la raó d’una humanitat instruïda.

El darrer capítol, «Política y lectura en el mundo actual», s’inicia amb el que l’autor anomena la crisi ideològica que va tenir lloc després de les dues guerres mundials. Molts mites originats en els segles precedents, com el del somni de crear un món millor o el del líder que havia de guiar-nos van resultar utopies, que els esdeveniments succeïts a Europa occidental durant la primera meitat del segle XX van fer inviables. Tot això s’agreujà a finals dels setantes quan l’ambient cultural es polititzà i es diversificà en multitud de causes i ideologies. L’autor analitza moments clau com el Maig del 68, el maoisme, l’atracció per la cultura budista, Malcolm X i el moviment afroamericà, l’anarquisme sindicalista, l’homosexualitat, el feminisme, el pacifisme, les comunes, l’ecologisme, etc.

Lorenzo Cadarso conclou que actualment, a l’Europa occidental es concep la lectura únicament com una forma d’oci i només el 19 % de la població vol dedicar el seu temps lliure a llegir. Pel que fa a l’altra funció del llibre, la formativa i informativa, les noves tecnologies són una greu amenaça. El llibre no pot competir amb l’ampli ventall de possibilitats que ofereix la tecnologia quan cerquem continguts, informació o volem saber quelcom sobre un tema. En paraules de l’autor: Es continua llegint però el paper social dels llibres i de la lectura no té res a veure amb l’acte ideològic que durant diversos segles va ser escriure, llegir o editar llibres... la mitificació del llibre va ser un dels resultats de la fe en el progrés.

M. Lourdes Prades-Artigas
Cap del CRAI Biblioteca Pavelló de la República, UB